Medalles, homenatges i donanatges

Tot i que en aquest país es donen medalles a dojo, sempre he mantingut una actitud distant amb els premis que concedeixen les autoritats polítiques, per més merescuts que ens puguin semblar. Un alcalde, un regidor, un conseller o un ministre no són les persones més indicades per decidir qui es mereix ser condecorat. De fet, sovint es condecora per tapar mancances socials que són responsabilitat de les autoritats que concedeixen el premi, potser perquè pensen que la medalla serveix per tapar la seva mala gestió. Però dit això, com que gairebé tothom que assoleix un càrrec acaba caient en aquesta dinàmica de la vanitat, pròpia o aliena, en forma de medalles i condecoracions, cal acceptar les coses com són.

Em sembla la mar de bé que es premiï a les dones encara que sigui amb la forma ridícula del donanatge, o que se les homenatgi, com diuen les persones que no tenen aquesta obsessió malaltissa per rebregar el llenguatge. Ara bé, si parlem d’igualtat entre sexes, no em sembla correcte que els donanatges estiguin reservats en exclusiva a la dona, com tampoc m’hagués semblat bé que els homenatges estiguessin reservats només als homes. I és que amb això de voler compensar injustícies passades i presents amb les dones estem entrant en una dinàmica lingüísticament ridícula. L’últim episodi ha estat inventar-se la paraula donanatge. Esperem que aquesta nova ridiculesa de l’Ajuntament de Barcelona no s’estengui a altres institucions.