(L’article original en versió paper es va publicar el 18 de març de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.748 de La Veu de l'Anoia)
Critiquem sovint l’anticatalanisme dels partits unionistes, i de motius per fer-ho ens en sobren, però això no vol pas dir que en el món independentista les coses s’estiguin fent prou bé. S’han comès errors de comunicació, hi ha una ambigüitat creixent, i les conseqüències d’aquesta indefinició no ajuden el procés independentista. Ha passat mig any des de les eleccions del 27-S, i ara es posa en evidència que aquella llista única no significa necessàriament que també siguin coincidents els interessos dels que en formen part. La imatge que ens transmeten és que cadascun dels dos partits col·ligats a la llista de Junts pel Sí, Convergència i Esquerra, fa la guerra pel seu compte.
Deixo de banda la CUP perquè juguen en una altra lliga, i és que, tot i declarar-se, també, independentistes, en paral·lel a la independència de Catalunya aspiren a la creació d’una societat anticapitalista d’economia centralitzada, és a dir, una societat amb capitalisme d’estat. Al meu entendre aquest peatge no es pot assumir, i si la condició per a la creació d’una república catalana ha de ser que estigui necessàriament vinculada a una societat de caire comunista, estarem millor —o, si es vol, menys malament— si continuem un temps més com a espanyols.
La llista unitària i els malabarismes que es van haver de fer per poder-la tancar van ser un error, i els resultats electorals així ho indiquen. El candidat oficial a president no encapçalava la llista per Barcelona, i qui ha acabat sent president anava de tres per Girona. Legal, sí; normal, gens. Els partits independentistes de dretes han de lluitar pels interessos dels votants independentistes de dretes, i les formacions d’esquerra, pels votants d’esquerres. I uns i altres han de competir entre ells. Si no es fa així es perden vots, tant per l’esquerra com per la dreta. Ara es parla de repetir aquell error, segurament per intentar tapar unes expectatives electorals poc optimistes.
D’aquella llista única hem passat a l’ambigüitat actual. Esquerra no s’entén amb Convergència, i la CUP votarà en contra del govern sempre que tàcticament els convingui. Existeixen uns pactes signats, sí, però els pactes es poden trencar en qualsevol moment. La meva teoria, que no és compartida pels polítics independentistes, és que si el 27-S Convergència i Esquerra s’haguessin presentat per separat ara aquests dos partits tindrien més diputats, i per assolir la majoria absoluta potser no necessitarien els vots de la CUP, tot i que, òbviament, no puc demostrar-ho.
Critiquem sovint l’anticatalanisme dels partits unionistes, i de motius per fer-ho ens en sobren, però això no vol pas dir que en el món independentista les coses s’estiguin fent prou bé. S’han comès errors de comunicació, hi ha una ambigüitat creixent, i les conseqüències d’aquesta indefinició no ajuden el procés independentista. Ha passat mig any des de les eleccions del 27-S, i ara es posa en evidència que aquella llista única no significa necessàriament que també siguin coincidents els interessos dels que en formen part. La imatge que ens transmeten és que cadascun dels dos partits col·ligats a la llista de Junts pel Sí, Convergència i Esquerra, fa la guerra pel seu compte.
Deixo de banda la CUP perquè juguen en una altra lliga, i és que, tot i declarar-se, també, independentistes, en paral·lel a la independència de Catalunya aspiren a la creació d’una societat anticapitalista d’economia centralitzada, és a dir, una societat amb capitalisme d’estat. Al meu entendre aquest peatge no es pot assumir, i si la condició per a la creació d’una república catalana ha de ser que estigui necessàriament vinculada a una societat de caire comunista, estarem millor —o, si es vol, menys malament— si continuem un temps més com a espanyols.
La llista unitària i els malabarismes que es van haver de fer per poder-la tancar van ser un error, i els resultats electorals així ho indiquen. El candidat oficial a president no encapçalava la llista per Barcelona, i qui ha acabat sent president anava de tres per Girona. Legal, sí; normal, gens. Els partits independentistes de dretes han de lluitar pels interessos dels votants independentistes de dretes, i les formacions d’esquerra, pels votants d’esquerres. I uns i altres han de competir entre ells. Si no es fa així es perden vots, tant per l’esquerra com per la dreta. Ara es parla de repetir aquell error, segurament per intentar tapar unes expectatives electorals poc optimistes.
D’aquella llista única hem passat a l’ambigüitat actual. Esquerra no s’entén amb Convergència, i la CUP votarà en contra del govern sempre que tàcticament els convingui. Existeixen uns pactes signats, sí, però els pactes es poden trencar en qualsevol moment. La meva teoria, que no és compartida pels polítics independentistes, és que si el 27-S Convergència i Esquerra s’haguessin presentat per separat ara aquests dos partits tindrien més diputats, i per assolir la majoria absoluta potser no necessitarien els vots de la CUP, tot i que, òbviament, no puc demostrar-ho.
2 comentaris:
Doncs a l'esquerra molts hi estem d'acord en això. La llista única obeeix, únicament, als interessos electoralistes de CDC.
Clidice,
Totalment d'acord, i no sóc d'esquerra ;-)
Publica un comentari a l'entrada