L’Espanya que ens venen

Toisón de oro per a la filla aprofitant l’aniversari reial. Visita a Davos que no tocava, atribuint-se una representació governamental que no tenia, ja que allà hi van caps de govern i ministres; els únics caps d’estat que hi prediquen són els de les dictadures. Reportatge ensucrat en excés, i ridícul d’allò més, sobre la vida privada d’aquesta família; sembla mentida que no hi hagi ningú que els hagi assessorat sobre la no conveniència d’emetre’l.

Si d’aquí passem al gobierno, presidit per eme punto Rajoy, la cosa no millora gens. Veiem com, per exemple, ahir mateix els ministres ja s’anticipaven a les sentències judicials. A Madrid ja tothom sap quants anys de presó esperen als independentistes catalans; i als jutges, pel que sembla, els toca obeir. En el tema de Catalunya tothom té clar que els tres poders estatals i els poders accessoris (policia, mitjans de comunicació, grans empreses, Ibex 35, etc.) van todos a una.

També tenen els seus tentacles a Catalunya. Una fundació principesca a Girona que té poques simpaties entre la població, de la mateixa manera que ha estat declarat persona non grata el seu titular, nét polític del dictador Franco. Un virrei català amb despatx al carrer Mallorca de Barcelona i residència oficial, que també paguem entre tots, al barri de Pedralbes. A Catalunya tenim gent de tota mena. Un virrei català per supervisar les feines brutes ordenades pels seus senyoritos de Madrid. Per exemple, atonyinar-nos l’1 d’octubre.

Es podrien posar més exemples però amb aquests ja són suficients. Aquesta és l’Espanya que alguns pretenen que els catalans abracin i la considerin seva. És ben cert que de persones masoquistes se’n troben a tot arreu, també a Catalunya. Però si parlem de la voluntat de la majoria dels catalans, ni que només sigui per demostrar una mínima dignitat, no se’n sortiran. Ho repeteixo un cop més: Catalunya acabarà caient de l’arbre espanyol com una fruita madura.