Tertúlies de pensament únic, o gairebé

Veient la deriva unionista que van agafant les tertúlies de 8TV, la televisió del Grupo Godó, t’adones de la seva creixent inutilitat. Si una tertúlia no serveix per poder debatre pensaments diferents en peu d’igualtat, i la majoria dels tertulians es limiten a donar-se la raó uns als altres, val més suprimir-la abans de quedar-se sense espectadors. I veient com van les coses, aventuro que més d’hora que tard 8TV acabarà tancant per manca de clientela, i això sense entrar en els seus problemes financers, que pel que es diu tampoc són poca cosa. Ahir, sense anar més lluny, la majoria dels tertulians a les 10 del vespre defensaven unes idees polítiques similars. Va ser una tertúlia d’amics però no va ser un debat com el que l’espectador pot esperar d’una televisió que dóna servei a una societat que té un cinquanta per cent d’independentistes. A Madrid passa el mateix, i només cal donar una ullada a les tertúlies de la pública TVE, o la privada dels bisbes, Trece, o qualsevol altra, per constatar que, en tema de tertúlies polítiques, a Catalunya estem copiant les males pràctiques periodístiques de Madrid.

Amagant el Garcia

Garcia és el nom d’un poblet català, i ho menciono en primer lloc per no associar necessàriament aquest nom amb Espanya. Aclareixo pels passavolants d’aquest blog que, si més no per mi, Catalunya i Espanya són països diferents. Garcia, accentuat o sense, és també un cognom molt estès, tant a Catalunya com a Espanya i més enllà. Però hi ha gent d’aquí i d’allà que es diu Garcia de primer cognom i sembla que els faci nosa, que ho vulguin amagar. Així, a una presentadora de TV3 que es diu Garcia se la coneix com la Melero. I a un polític del grup mixt del Parlament de Catalunya, que també es diu Garcia, li diuen l’Albiol, tot i que, en un bar de l’eixample barceloní, si demanes un Albiol et serveixen un cafè mooolt curt, així que en aquest cas no sé si és millor amagar el Garcia o amagar l’Albiol. Un periodista molt conegut de laSexta, una televisió espanyola i espanyolista de capital català, i que també es diu Garcia, es fa dir Farreras, fins i tot per la seva dona. Aquests exemples i molts més que es podrien posar amaguen el Garcia, com si els fes nosa mostrar el primer cognom familiar. En fi, cadascú té les seves manies.

Sant Jordi sota l’ocupació espanyola

Sant Jordi és, sense cap mena de dubte, la festa cívica més important de l’any a Catalunya. És la festa de la gent. La festa dels llibres i la festa de les roses. Per Sant Jordi els polítics no lideren, només van a remolc del poble. És el contrari que l’11 de setembre, on la classe política lidera o, si més no, ho intenta. Fa molts mesos que Catalunya es troba políticament ocupada, i a conseqüència d’aquesta ocupació avui és un Sant Jordi peculiar. Avui el Palau de la Generalitat està buit, ja que qui hi hauria de ser es troba temporalment exiliat a l’Europa més endreçada que hi ha més enllà dels Pirineus. Avui al Palau de la Generalitat no s’hi farà cap activitat política ni cultural, i només hi haurà una jornada de portes obertes perquè qui vulgui pugui constatar aquesta sensació de buidor. Però, com deia abans, avui la festa ciutadana és al carrer, i la gent la celebrarà igual al marge de les misèries morals de molts polítics, jutges, fiscals i tots aquells personatges sinistres que s’han proposat destrossar políticament la nostra convivència, les nostres institucions, la nostra cultura i la nostra llengua. Espanya busca una Catalunya assimilada, i uns catalans acotant el cap i dient amen a tot. Però no se’n sortiran, i ells ho saben. Per això actuen com actuen, gairebé a la desesperada, i fent cada dia el ridícul més estrepitós. Abans d'ahir, per exemple, requisant, sense cap base legal per fer-ho, samarretes i bufandes grogues a l’entrada d’un estadi de futbol de Madrid.

Falta l’empenteta final

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 d'abril de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.856 de La Veu de l'Anoia)

Em vaig assabentar de la llibertat del president Puigdemont mentre era en una reunió amb gent políticament molt transversal. I tot i que vaig intentar dissimular, quan vaig llegir-ho a la pantalla del mòbil se’m va quedar de sobte una cara de gran satisfacció que no vaig poder evitar. I és que darrerament han estat tantes les notícies negatives que hem anat rebent que si no tenies molt clar quin és l’objectiu a llarg termini, és a dir, que els catalans visquin millor que ara, corries el risc d’engegar-ho tot a rodar i dir ja us ho fareu, jo ja no jugo més. No és el meu cas, tinc molt clar que el recorregut és molt difícil i també que no serà de curta durada. El fet és que cada dia som més els que hem optat per un camí sense retorn cap a la independència de Catalunya, i quan aquesta opció sigui compartida per una majoria de catalans, si es dóna el cas, que es donarà, llavors ja no hi haurà marxa enrere ni res que aturi el naixement d’un nou estat anomenat Catalunya. Ara només ens falten tres punts percentuals per superar la barrera democràtica del cinquanta per cent de l’electorat.

Però mirem com hem arribat fins aquí. En una de les decisions més errònies de la política espanyola, fa dotze anys es va portar l’estatut català al Tribunal Constitucional, després d’haver estat aprovat per totes les instàncies catalanes i estatals que diu la llei. En aquests dotze anys, què ha ofert Espanya per debilitar el moviment independentista? Res. Espanya només ens ha parlat de repressió, de presó per als dissidents, de jutges, de policia, d’exèrcit si cal, d’intervenció política de les institucions, i de menyspreu per la cultura i la llengua pròpies del país. Podríem allargar el catàleg de greuges i no tindríem prou paper per encabir-los tots. Però els efectes pràctics d’aquesta política ultra repressiva de l’estat contra els catalans són molt negatius per als interessos espanyols. Així, els votants independentistes ja arriben a la meitat de l’electorat. Un de cada dos catalans vota opcions independentistes, i la nòmina, políticament molt transversal, no para de créixer. Si fa dotze anys l’independentisme era minoritari, aquest moviment ja ha guanyat les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. I les penúltimes. I dos referèndums informals. I quina ha estat la reacció de l’estat? Més xarop de bastó, cap mena d’intel·ligència. Espanya ja ha perdut Catalunya, d’una manera gairebé irreversible. Les noves generacions no entendrien que ens rendíssim ara. Falta l’empenteta final.

Titulitis

Una de les malalties de la societat actual és l’excessiva obsessió per la titulitis. Tothom vol tenir un o més títols universitaris. De fet són una necessitat, ja que per poder accedir a molts llocs de treball els títols resulten gairebé imprescindibles. O sense el gairebé. A partir d’aquesta necessitat, de tant en tant apareixen currículums que mostren una inflació exagerada de títols universitaris, i de vegades es demostra que alguns són inventats, o obtinguts de forma fraudulenta.

En aquest sentit, aquests dies s’estan refent molts currículums de polítics que pel que sembla estaven inflats. El cas Cifuentes, amb unes galtes que se les trepitja, només és un més de la llarga llista de tramposos. I quan t’enxampen no s’hi val a dir que renuncies al màster, perquè si l’has obtingut fraudulentament, difícilment pots renunciar a allò que en dreta llei no et pertany. Amb el mateix argument jo podria dir que renuncio al campionat del món que no he guanyat mai i quedar-me tan ample.

Una altra cosa és que amb el títol o els títols no n’hi ha prou per trobar una feina decent i correctament remunerada que tingui relació amb l’acreditació universitària obtinguda. A ningú se li escapa que molts titulats universitaris en ciències diverses acaben fent de venedors al Zara, amb sous mileuristes. Ha de ser tremendament frustrant haver-te passat anys i anys formant-te per acabar venent samarretes en una botiga. Però si haig de triar entre una tramposa com Cifuentes o un científic que es veu temporalment obligat a vendre samarretes per subsistir, em quedo amb aquest últim.

Censura

La regressió democràtica que d’uns anys ençà viu Espanya ens porta cada dia més a la pràctica de la censura o, més ben dit, a l’autocensura. Els escriptors ja no poden escriure amb la llibertat que ho feien uns pocs anys enrere sense córrer una riscos excessius. I els compositors, els directors de cinema, els cantants, i els creadors artístics en general, tampoc. De fet, sobre el paper, de llibertat de creació n’hi ha, en teoria no s’ha restringit pas, però practicar la llibertat associada als valors democràtics és ara més perillós. Ara t’arrisques més que abans a rebre multes i ser condemnat a penes de presó. Molta gent no n’és conscient, però l’anomalia democràtica que viu Espanya no és cap invent de l’autor d’aquestes reflexions. Es tracta d’una pràctica sibil·lina dels poders de l’estat contra la societat, en forma de violació de drets, suposadament per tenir la societat més controlada i esporuguida. T’amenacen abans de cometre un suposat delicte, et diuen vés amb compte que qui passa de la ratlla l’orella se li talla. I molta gent procura no passar de la ratlla per evitar perdre patrimoni o anar a la presó. Però, dissortadament, els més agosarats en paguen les conseqüències. És una situació angoixant que ha de tenir, necessàriament, una data de caducitat.

El fiasco Colau

Tot i que encara en queda un per donar-lo per acabat, el mandat de quatre anys d’Ada Colau i els comuns al capdavant de l’ajuntament de Barcelona es podrà resumir perfectament en les votacions que van perdre ahir en el plenari municipal: no al tramvia per la Diagonal i no a la multi consulta. Sense entrar a valorar la importància dels dos projectes estrella que avui han quedat definitivament arxivats, ha quedat clar que els comuns, amb els seus onze regidors, no han estat capaços de sumar-ne deu més per assolir la majoria absoluta dels vint-i-un necessaris per tirar-los endavant. Des d’una evident debilitat numèrica, els comuns han actuat amb un excés de prepotència que, al final, els ha esclatat a la cara. Han calculat malament la seva força i han optat pel tot o res, i al final ha sigut res. Han amenaçat grollerament els adversaris i han perpetrat una propaganda tan populista de les seves propostes que ofenia la intel·ligència de molts barcelonins. Si més no, la meva. Però, al final, han perdut la partida. Barcelona es queda sense una multi consulta made in Colau que gairebé ningú trobarà a faltar. Per cert, resulta oportú recordar que es tractava d’una consulta els resultats de la qual no haguessin sigut vinculants. I això és tan trampós com convocar una roda de premsa sense preguntes. I Barcelona es quedarà també sense tramvia per la Diagonal, un projecte que ja he argumentat anteriorment que no s’ha sabut vendre amb intel·ligència, ni als barcelonins en general ni a la majoria dels seus representants polítics. El fiasco d’ahir només té un nom: Colau.

Lula empresonat

Divendres va entrar a la presó de Curitiba l’expresident del Brasil, Luiz Inázio Lula da Silva, condemnat a vuit anys de presó per delictes de corrupció. Costa molt de creure que la corrupció també hagi afectat aquest polític d’esquerres, i no s’ha d’excloure la possibilitat que tot plegat hagi estat una venjança dels seus enemics polítics —Lula en té molts, i no només a la dreta de la política brasilera— amb l’ajut d’un poder judicial amb una dosi alta d’influència política en les seves decisions. Salvant totes les distàncies, que són moltes i molt variades, la condemna de Lula em fa pensar en les acusacions infundades contra els polítics independentistes catalans, acusats d’uns greus delictes que aviat s’anirà demostrant que són inexistents. Per motius professionals vaig seguir molt de prop la presidència de Lula, que va guanyar les eleccions de l’any 2002, i va deixar el poder vuit anys més tard. En aquella època tothom el considerava un polític honest, i vaig escriure aquest article el qual, rellegit avui, segueixo considerant vàlid. Em ratifico, per tant, en les meves opinions de fa set anys. Lula va ser un bon president, i això t’ho reconeix, també, l’empresariat liberal brasiler. Però no s’ha d’oblidar que l’expresident del Brasil feia nosa a molta gent, i és molt possible que les seves clares expectatives de poder repetir en el càrrec l’hagin portat a haver d’entrar a la presó, vull pensar que de manera injusta.

Els carrils bici

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de març de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.854 de La Veu de l'Anoia)

Que una bici contamina menys que un cotxe és una obvietat que no necessita més explicacions. I dir que si tothom que ara circula en cotxe o moto es desplacés en bici la contaminació es reduiria molt, és una altra obvietat. De fet, una bici no contamina gairebé gens, i el gairebé l’incloc perquè, si la bici és elèctrica, per produir l’electricitat necessària per carregar la bateria es produeix una contaminació del medi ambient, encara que la producció d’electricitat es faci molt lluny del lloc per on circula la bici. És d’agrair que els municipis facilitin la circulació de bicicletes, sempre que aquestes facilitats per als ciclistes no perjudiquin el col·lectiu dels vianants, que alguns ajuntaments i alguns ciclistes de vegades tendeixen a oblidar i, fins i tot, a menystenir. Així, en algunes ciutats com Barcelona ja es parla obertament de la dictadura dels ciclistes. Tinc clares quines han de ser les prioritats, i sense cap mena de dubte la primera prioritat ha de ser el vianant. És per això que no veig amb bons ulls que els vianants hagin de compartir les voreres amb els ciclistes, excepte quan es tracta de voreres amb una amplada suficient que permeti la coexistència de vianants i ciclistes com, per exemple, les voreres del passeig Verdaguer d’Igualada, o de la Diagonal de Barcelona.

Fetes aquestes consideracions, cal parlar dels carrils bici que s’estan implantant a moltes ciutats, tot sovint sense fer els estudis tècnics necessaris. Al marge d’altres problemes associats a l’aparició dels carrils bici, com la prohibició d’aturar-se ni que només sigui un moment, o la desaparició de places d’aparcament, cal dir que la implantació d’aquestes facilitats pels ciclistes no sempre porta necessàriament associada la reducció de la contaminació. De vegades, la instal·lació d’un carril bici en segons quins carrers ocasiona un clar augment de la contaminació a la zona. En posaré un exemple que darrerament ha sortit molt als mitjans de comunicació. A Barcelona, a l’avinguda de Pau Casals, un carrer molt curt que enllaça la plaça de Francesc Macià amb l’entrada del Turó Park, s’hi ha posat un carril bici que anul·la un carril de circulació, i els embussos de trànsit que es formen, obligant els vehicles a parar i engegar contínuament, contaminen molt més que el trànsit normal de vehicles que passava abans pel carril de circulació, ara anul·lat, i convertit en carril bici. Si l’objectiu és la reducció de la contaminació, aquest és un excel·lent exemple de carril bici poc rumiat.

O tots moros o tots cristians

Es miri com es miri, la desfilada dels legionaris espanyols, alguns amb tatuatges nazis, portant un sant crist de considerables dimensions, i quatre ministres cantant El novio de la muerte, és un espectacle caspós més propi de la dictadura franquista del segle passat que d’un país modern del segle XXI. Aquest episodi, que dissortadament es repeteix cada any, ens demostra, un cop més, que l’aconfessionalitat de l’estat, molt ben definida a la constitució que els ministres tant diuen defensar, no té res a veure amb la realitat. Cal no oblidar que són els mateixos ministres que juren el seu càrrec de la manera que ho fan, és a dir, davant d’un crucifix. Doncs bé, veient les provocacions d’aquests ministres i altres alts càrrecs espanyols, actuant com a tals i ocupant un lloc ben visible reservat a primera fila, i no com a persones particulars —si fos així, no hi hauria res a dir—, queda clar que alguns articles de la constitució no són d’obligat compliment per a tothom. Si els ministres, que haurien de donar exemple, tiren pel dret i són els primers a incomplir la llei, no veig cap motiu perquè els ciutadans —posem per cas els ciutadans independentistes catalans— no puguem prescindir d’altres articles d’una constitució que limita antidemocràticament les nostres llibertats individuals i col·lectives. O tots moros o tots cristians.