Del raïm al cava

(L’article original en versió paper es va publicar el 23 d'agost de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.927 de La Veu de l'Anoia)

Ha començat la verema. En alguns llocs el raïm es recull a mà i, en aquest cas, el preu obtingut és una mica més elevat. En altres indrets la recollida es fa a màquina; el preu és més baix però se’n fa més via. Intueixo que el salari de les persones que fan aquesta feina no deu ser com per tirar coets. Una bona part dels veremadors són estrangers de països més pobres que el nostre, i això ja ens dóna una pista. Els dos grans compradors del raïm destinat a l’elaboració de cava han comunicat el preu al qual pagaran als viticultors, una veritable misèria si el comparem amb els preus que es paga a França pel raïm. Aquí estem parlant d’uns trenta cèntims el quilo, cinc cèntims amunt, cinc cèntims avall, segons el sistema de recollida, el grau d’alcohol, etc. Fa un any aquest raïm es pagava a cinquanta cèntims. El preu previst per a aquest any caurà al nivell de fa dues dècades.

Un cop recollit el raïm, les grans empreses del cava català elaboren el seu producte, un cava que han de treure al mercat a un preu que sigui competitiu aquí i a l’estranger, ja que els productors de cava segueixen exportant una bona part de la seva producció. Però, pel que sembla, els números no surten o, si més no, no surten igual per a tothom. Els viticultors es queixen que perden diners i els veremadors cobren una misèria. A Europa, els dos grans del sector català del cava s’han fet amb un mercat de preu barat que no destaca, precisament, per la qualitat del producte. Si ho dubteu, només cal que doneu una ullada a qualsevol supermercat d’Alemanya, observeu quina és l’oferta que hi ha i sortireu de dubtes.

Cansats de no cobrar els dividends que esperen, els accionistes de les grans empreses elaboradores de cava acaben perdent la paciència, i quan se’ls presenta l’ocasió de vendre les seves accions no ho dubten ni un moment. Així, hem vist recentment com els dos grans grups elaboradors de cava català, grans en producció, que no necessàriament en qualitat, han acabat passant a mans estrangeres, americanes i alemanyes.

Molt resumit, aquest és el panorama poc engrescador dels grans productors de cava. Es poden fer també, però, algunes lectures positives. Per una banda, hem de suposar que els compradors deuen tenir idees innovadores per revertir la difícil situació actual del sector i poder rendibilitzar les seves inversions. A més, les entrades de capital estranger al sector del cava engreixen la xifra de les inversions estrangeres a Catalunya. És un trist consol, però qui no es conforma és perquè no vol.

De la gauche divine a l’upper Diagonal

Alguns recordem amb una certa simpatia l’època de la gauche divine barcelonina. Per triar un indret emblemàtic d’aquella època ens podem centrar en el mític Bocaccio del carrer Muntaner, una mica més amunt de Mitre, baixant a la dreta. Situem-nos, doncs, en la segona meitat dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat, és a dir, encara en ple franquisme. Tota aquella gent que es reivindicava d’esquerres —més ben dit i per ser precís, de la gauche, de la gauche divine— i al vespre/nit es deixava caure al Bocaccio, ho era realment, d’esquerres? Permeteu-me que ho dubti. Tot sovint em pregunto què vol dir ser d’esquerres, però la gent d’esquerres tal com jo l’entenc, al Bocaccio no hi anava. La militància de base del PSUC no hi anava pas. Sí que s’hi deixaven veure alguns dels seus dirigents —molts vivien al barri—, però no pas la militància de base.

Després el món va anar evolucionant, el Bocaccio va tancar i la gauche divine com a concepte d’una època que ja no tornarà va passar a millor vida, i gairebé ja no se’n parla. Ara es parla molt de l’upper Diagonal, associant-ho a la dreta i, sovint, a la dreta més dretana. La zona, però, és la mateixa per la qual fa mig segle es movia la gauche divine. El poder adquisitiu dels veïns de l’upper Diagonal segueix sent dels més elevats de la ciutat i, en aquest sentit, la ciutat poc ha canviat. L’upper Diagonal és la Barcelona rica, la mateixa Barcelona de la qual formaven i segueixen formant-ne part molts dels que fa mig segle es reivindicaven amb orgull de la gauche divine. De personatges divins, però, cap ni un, ni abans ni ara.

Les lleis

D’un temps ençà s’ha posat de moda anar repetint que el Govern català és gairebé inoperatiu, entre altres motius per no presentar projectes de llei al Parlament. Doncs bé, aquesta crítica és un error, ja que l’error de base és pensar que una societat amb moltes lleis funciona millor que una societat amb poques lleis. De lleis n’hi ha d’haver unes quantes, com menys millor, per tal de regular els aspectes més bàsics del funcionament de la societat. Però, més important encara, és que les lleis siguin justes i es compleixin. I aquí tenim lleis que no es compleixen, i tenim lleis injustes. I moltes lleis han quedat obsoletes. Si tenim lleis que s’incompleixen perquè han quedat obsoletes, el que tocaria fer és derogar-les immediatament. No sóc expert en els formalismes legals, i ignoro si la iniciativa ha de ser del Govern o del Parlament. Els que tant critiquen els governants per no presentar lleis al Parlament, farien un bon servei a la societat si fessin una llista de les lleis obsoletes que caldria derogar. Mentrestant, estaria bé que no féssim el ridícul valorant la gestió d’un govern per la quantitat de les lleis que promouen els governants.

Deixem els morts en pau

Aquest cap de setmana, els promotors i organitzadors dels homenatges públics als morts i ferits pels atemptats de fa dos anys a Barcelona i a Cambrils s’han mostrat ostensiblement dividits. Alguns partits polítics han intentat aprofitar-se’n en benefici propi. Semblava que només es tenia al cap el rendiment polític de l’acte, i els morts només eren l’excusa per sortir al carrer. Una pena. Els morts s’han de deixar en pau i no utilitzar-los, i els records i homenatges familiars, si s’han de fer, cal organitzar-los sense tuteles polítiques. La poca categoria moral d’alguns polítics assistents va quedar perfectament en evidència. Determinades declaracions polítiques no tenien justificació, aquest cap de setmana eren sobreres. Els partits unionistes espanyols, més els de dretes que els d’esquerres, dissabte van guanyar el que ara se’n diu el relat. Les diverses associacions de víctimes, enfrontades entre elles per motius ideològics, també es van prestar a fer un trist paperot. Ja està, ja ha passat tot, oblidem ara els actes d’aquest cap de setmana, i si serveixen per evitar que es repeteixin l’any que ve, millor. Deixem els morts en pau, que les seves famílies ja tenen criteri propi i no necessiten aquestes interessades tutories de parvulari per part dels nostres polítics.

Els límits de la catalanitat

(L’article original en versió paper es va publicar el 9 d'agost de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.925 de La Veu de l'Anoia)

El diccionari.cat defineix el mot catalanitat com “qualitat, fet d’ésser català”. La definició és ben clara.

Hi ha qui diu que Catalunya ha perdut milers d’empreses des de la celebració del referèndum d’independència de 2017. Som molts, però, els que posem en dubte la veracitat d’aquesta afirmació. En què es basen per justificar una denúncia tan contundent com aquesta? No ho acaben d’aclarir mai. Així que, d’entrada, caldria que ens diguessin quines empreses s’han tancat a Catalunya per reobrir-les en altres indrets de l’estat i, com a resultat, quants llocs de treball s’han perdut a Catalunya.

Com es defineix a Espanya si una empresa és madrilenya, catalana o alacantina? Per la localització de la seu social? Pel municipi on es troben les seves oficines centrals? Pel lloc de residència dels seus accionistes? O potser pel lloc on l’empresa paga l’impost de societats? I si es tracta d’una empresa industrial, per la localització de la unitat productiva? Segons quins paràmetres es considerin, la resposta a la primera pregunta pot ser una o una altra. Uns casos concrets ens poden ajudar a reflexionar.

Després de l’1 d’octubre, els consells d’administració del Banc Sabadell i la Caixa, per centrar-ho només en les principals entitats financeres catalanes, van decidir traslladar les seves seus socials fora de Catalunya. Per cert, va ser molt lleig que prenguessin aquella decisió sense preguntar-ho als seus accionistes. Ara bé, tant el gruix de la seva clientela peninsular com els equips de direcció segueixen estant a Catalunya. Considerades aquestes realitats, es pot deduir que aquests dos bancs ja no són catalans? Al meu entendre, no.

Centrem-nos ara en un cas ben diferent. La Razón és un diari que es distribueix a Madrid i a la resta d’Espanya. A Catalunya pràcticament no té lectors, i en alguns quioscos ni tan sols el tenen a la venda. Però tant els seus amos, la família Lara, com la persona que presideix el Grup Planeta en representació de la propietat, José Creuheras, així com el director del diari, Paco Marhuenda, són catalans. És a dir, tenint propietat i direcció catalanes, un es pot preguntar si La Razón és un diari madrileny o és un diari català fet a Madrid.

El cas de la multinacional Grifols també ens pot il·lustrar. Les filials que aquest grup té repartides per tot el món, i molt especialment als Estats Units, són americanes o són catalanes? Freixenet i Codorniu, ara propietat, respectivament, d’alemanys i nord-americans, han deixat de ser empreses catalanes? Pensem-hi.

Clàssics de l’agost

Que algun dia plou força (per exemple, la nit passada). Que alguns polítics i no polítics es reuneixen per menjar-se una paella i conspirar; per exemple, ahir, a Waterloo. Que molts altres es reuneixen per menjar-se una paella, però sense gens d’interès en fer-ho públic; a mi aquestes m’agraden més que les altres. Que la majoria dels diaris no saben com omplir les seves pàgines, i acaben explicant bajanades socials sense el més mínim interès. Que, tot i això, els diaris de paper tenen menys pàgines, però el seu preu segueix sent el mateix que la resta de l’any. Que hi ha qui diu que a l’agost molta gent ha marxat de la ciutat, però a l’hora de fer balanç no es té gaire en compte que, per compensar-ho, molta gent forana ens visita; així, mentre l’upper Diagonal sembla un desert, de Diagonal cap avall, i ja no diguem de Granvia cap avall, et trobes la tira de turistes. Que en algunes zones de la ciutat moltes botigues, restaurants i altres establiments estan tancats, però en altres zones romanen oberts i fan, literalment, l’agost. Que alguns que a l’agost ens quedem de guàrdia ja esperem que arribi setembre per marxar uns dies fora sense publicitat.

La importància d’una foto

Aquesta foto es va publicar a tot arreu, demà farà mig any. És coneguda com la “foto de Colón”, i s’hi poden veure els tres líders de la dreta espanyola —Abascal, Casado i Rivera— compartint escenari i protagonisme. Era l’acte final d’una manifestació en contra del diàleg que va tenir lloc a Madrid el dia 10 de febrer. El radar de Sarrià en va dir alguna cosa.

A partir d’aquesta foto, els seus protagonistes han pactat governs autonòmics, provincials i locals per tot Espanya, tot i que a algun dels líders (Rivera) sembla que ara la foto li fa més nosa que servei. I fa veure que no vol saber res de res amb un altre dels protagonistes (Abascal), tot i que les evidències repetides d’acords polítics posteriors a la foto desmunten qualsevol pretensió ciudadana en aquest sentit.

Rivera ha passat de ser un polític socialdemòcrata —així es definia al principi— a ser un polític de dretes que, si cal, pacta sense manies amb l’extrema dreta. Ep, hi té tot el dret, però resulta ridícul que segueixi negant l’existència dels seus pactes amb el seu soci Abascal. Potser no són pactes amb foto, potser ni tan sols tenen una signatura, però els pactes existeixen, i són molt sòlids. I algú en pagarà aviat les conseqüències polítiques. Aquestes fotos i tot el que representen no surten mai de franc.

Fer vacances a l’agost

Són moltes les persones que la resta de l’any no tenen l’opció de sortir i, si volen marxar, han d’aprofitar per fer-ho ara. I cada any per aquesta època passa el mateix. Les persones que decideixen fer vacances a l’agost segur que s’ho passen la mar de bé, però tot sovint es queixen, i segurament els sobra raó, del mal servei que reben als trens i als avions, als aeroports, als museus, hotels i restaurants. Tinc observat que moltes de les converses de l’estiu són sobre les vagues, les cues, les empentes i les aglomeracions que el turista ha de suportar allà on vagi. I això per no parlar dels preus, que a l’agost sempre s’inflen més del que semblaria raonable.

De totes maneres, també s’ha de mirar la part positiva. Així, fer vacances a l’agost també té avantatges. Per exemple, la possibilitat de trobar-te amb altres persones del teu entorn habitual que també surten a l’agost i a les quals, durant la resta de l’any, amb prou feines tens oportunitat de trobar-t’hi amb calma. Són tot un clàssic els sopars a la Cerdanya o a l’Empordà amb gent que durant la resta de l’any viu a deu minuts de casa teva, però com que quan no és època de vacances tothom va molt enfeinat, es va deixant pendent aquella trobada... fins que arriba el mes d’agost.

No cal dir que la situació familiar condiciona les vacances —fills petits que encara no volen sols—, però quan jo també sortia a l’agost sempre pensava que hi hauria un dia que podria marxar de vacances quan em convingués a mi i no quan convingués als altres. Sortir de cap de setmana de dimarts a dijous, quan pots anar a tot arreu sense cues ni aglomeracions, és tot un luxe; a més, si t'ho pots permetre et surt més bé de preu que els caps de setmana diguem-ne normals. I fer escapades de setembre a juny sempre és molt més agradable que sortir durant els mesos de juliol i agost.

Societats de delators

(L’article original en versió paper es va publicar el 26 de juliol de 2019 a la pàg. 6 del núm. 1.923 de La Veu de l'Anoia)

En societats no democràtiques, que són les que imperen en una bona part del món, la delació generalitzada forma part del paisatge habitual. Els motius per delatar poden ser religiosos, polítics o d’una altra mena. És irrellevant que els governs autoritaris siguin de dretes o d’esquerres; l’acció reprovable de delatar és un fet que tots comparteixen. I, tot sovint, constitueix una obligació que l’autoritat imposa al ciutadà. Així, si saps d’alguna malifeta d’altri i no la poses en coneixement de l’autoritat, te les pots carregar tu. Malifeta a ulls del règim, és clar, que no vol dir que sigui una cosa dolenta, ni de bon tros.

Els ciutadans obligats a viure en dictadura, que són la majoria, vigilen contínuament què passa al seu voltant, i són perfectament conscients que, en reciprocitat de tracte, ells també estan permanentment controlats. Ningú ignora aquest joc pervers, i el resultat és una societat malalta que sempre viu amb la por a ser delatada, amb totes les conseqüències negatives que d’aquest fet se’n poden derivar. Un bon exemple d’aquestes pràctiques són els CDR cubans (Comitès de Defensa de la Revolució), una institució tan efectiva per a la dictadura caribenya que va ser copiada per altres dictadures.

A l’Iran, per exemple, es vigila molt que les dónes portin el vel ben col·locat, i que quedi ben tapada la part posterior del cap. Només està tolerat mostrar els cabells de la part del davant, i encara que el mocador sembli que està caient per la part del darrere, tenen l’habilitat de posar-se’l de manera que no acaba de caure mai. I si acaba caient, allà on no arriba la delació ciutadana arriba la “policia de la moral”, un altre invent típic de les dictadures. Són funcionaris que practiquen detencions arbitràries i imposen multes i penes de presó als infractors de la moral; normalment actuen de paisà per agafar als ciutadans desprevinguts.

I l’Iran encara és un règim relativament suau. Altres països de la zona tenen normes molt més severes, i s’obliga les dones a tapar-se totalment amb roba negra, amb unes petites obertures pels ulls i la boca. El súmmum és el burca que s’utilitza a l’Afganistan. Són llocs on la infracció de la norma es castiga molt més severament, fins a arribar a la mort per lapidació. Normatives tan estrictes, que només poden ser impulsades per governants malalts, fan que les dones, ja prou castigades a gairebé tot arreu, se sentin empresonades en la seva pròpia vestimenta. I el delator sempre està a l’aguait per corregir conductes inadequades.