Al·lèrgies lingüístiques

(L’article original en versió paper es va publicar el 21 de febrer de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.953 de La Veu de l'Anoia)

El món evoluciona amb força rapidesa, i si volem seguir el ritme de la societat que ens ha tocat viure sense quedar-ne exclosos hem d’estar molt alerta als canvis que contínuament s’estan produint. No s’hi val a badar però, això sí, convé separar el gra de la palla. No tot canvi és bo per si mateix, i això inclou també la forma d’expressar-se que tenen els humans. Determinats canvis que s’estan imposant en la forma de parlar i escriure a alguns ens grinyolen i ens costen d’acceptar, sobretot quan aquests canvis semblen més fruit d’una moda banal i passatgera que de normes lingüístiques tècnicament ben argumentades i elaborades per persones expertes en lingüística i que, per tant, en saben més que la majoria de la societat. És molt recomanable reconèixer l’autoritat de les persones que sobre determinats temes hi entenen més que la resta.

Amb un exemple potser s’entendrà millor. D’uns anys ençà el mot tothom gairebé ha desaparegut de molts textos i també de moltes expressions orals, i està sent substituït per allò al meu entendre tan ridícul del totes i tots, o tots i totes, com si la paraula tothom no ho englobés tot. La no utilització del terme tothom sembla una mena d’al·lèrgia lingüística sobtadament sobrevinguda, i observada des de la distància d’una mínima racionalitat lingüística costa d’entendre. Trobo francament ridícul i fora de lloc que, existint ja el terme tothom, aquest s’hagi de substituir per totes i tots, o tots i totes. Ho veig com una manera de complicar-se la vida sense cap necessitat, però en determinats àmbits l’exclusió del tothom gairebé s’ha convertit en una religió.

Potser només es tracta d’una moda passatgera, i més aviat que tard el sentit comú es tornarà a imposar i recuperarem la utilització d’aquest mot. Però com que sempre hi ha qui busca tres peus al gat, potser algú, o alguna, se sentirà ofesa, o ofès, i dirà que l’hom de tothom també té connotacions excloents, i que posats a ser políticament correctes s’hauria de dir tothom i totdon, o totdon i tothom. En fi, ja diuen que el sentit del ridícul no té límits, i també en l’àmbit lingüístic algunes persones semblen competir per veure qui la diu més grossa i obté la nota més alta. Però dit tot això, aquestes reflexions no són pas incompatibles amb la meva reivindicació, absolutament convençuda i sense reserves, d’una llibertat d’expressió sense límits per a tothom. I, per tant, també reivindico la llibertat que té tothom de fer el ridícul utilitzant determinades expressions orals o escrites.

De casament a Espanya

Diuen les dades oficials que a Catalunya menys del deu per cent dels casaments es fan per l’església, cosa que no passa a Espanya, on aquest percentatge és molt superior. No ho valoro, només és una dada. Recentment vaig anar a Espanya de casament. La cerimònia va tenir lloc en una capital de província mitjana, on la gent és més clàssica en la manera de fer i de vestir que a Barcelona. És la típica ciutat on per sortir a fer un tomb a la tarda la gent es muda. Ep, no ho critico, em sembla tan bona opció com els que passegen en xancletes, texans i samarreta.

Un casament clàssic a Espanya, i aquest ho era, és tot un espectacle. Algunes senyores, no totes, portaven barret o tocado, i els senyors anaven quasi tots amb vestit fosc, camisa blanca, corbata i ulleres de sol; algun convidat portava sabates de color marró, i ho menciono perquè aquesta combinació tan habitual en els polítics d’esquerres sempre m’ha cridat l’atenció. Us imagineu Pere Aragonès amb vestit fosc i sabates negres? Jo no l’he vist mai així. I qui diu Aragonès diu qualsevol alcalde, regidor o diputat de qualsevol partit d’esquerres. I també alguns de dretes.

Des de l’església ens vam traslladar al lloc del banquet, on es va servir un aperitiu completíssim que va acabar més tard de les quatre. A quarts de cinc van començar a servir el dinar, molt complet, amb carn i peix, i ens aixecàvem de la taula poc abans de les set. Els que van optar per seguir la festa i empalmar amb la disco la tenien allà mateix, i els que vam optar per fer els centenars de quilòmetres que ens separaven de Sarrià, carretera i manta. Una festa cansada però simpàtica, això sí.

El càstig de la T-Casual

L’Ajuntament de Barcelona ha decidit penalitzar econòmicament no pas als ciutadans que utilitzen massa els serveis públics —la qual cosa potser podria tenir algun sentit— sinó a qui els utilitza poc. Sembla una broma de mal gust. Així, ara a Barcelona et castiguen per utilitzar poc el transport públic, fent-te pagar els viatges en bus o metro més cars que si viatgessis més sovint. La nova targeta de transport T-Casual és l’instrument per perpetrar aquest atracament a l’usuari. La targeta T-Casual ve a ser com una de les antigues targetes T-10 però bastant més cara i, a més, és d’ús unipersonal, un càstig afegit. Pagués més per cada viatge que fas, i a més no la pots compartir amb la persona que viatja amb tu, que necessàriament n’ha d’utilitzar una altra. S’han produït moltes queixes però no n’han fet cap cas, ja que la targeta T-Familiar que es van treure de la màniga a última hora per suposadament resoldre el problema sembla un insult a la intel·ligència del ciutadà. La solució seria ben fàcil: que la targeta T-Casual deixés de ser unipersonal seria una bona mesura, i que es revisés a la baixa l’exagerat augment de preu aplicat també seria benvingut pel ciutadà. Recuperar el nom antic de T-10 potser ja seria demanar massa, perquè deixaria massa en evidència que s’ha comès un abús a l’usuari.

Dos hospitals a Wuhan

(L’article original en versió paper es va publicar el 7 de febrer de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.951 de La Veu de l'Anoia)

Segons els terminis prefixats per les autoritats xineses, aquesta setmana han entrat en funcionament a la ciutat de Wuhan (11 milions d’habitants) dos hospitals per a persones diagnosticades o sospitoses de patir l’epidèmia de coronavirus. El primer hospital que s’ha obert disposa de mil llits i s’ha construït en una setmana, i dilluns mateix va començar a rebre malalts. El segon, amb una capacitat per a mil cinc-cents pacients, també s’ha obert aquesta setmana, deu dies després d’iniciar-se la seva construcció. És a dir, en deu dies s’han construït dos hospitals amb una capacitat per a dos mil cinc-cents malalts, així com els equipaments tècnics i el personal sanitari necessaris per atendre’ls. Una bona part d’aquest personal —molts són militars— ha estat enviat a Wuhan des d’altres regions del país.

Una operació d’aquestes característiques només es pot tirar endavant en un règim dictatorial, i seria impensable en una democràcia, on es tardarien anys a construir unes instal·lacions similars. No s’ha d’oblidar que hi ha tot un exercit de polítics i funcionaris públics que han de justificar la seva tasca, i això vol dir fer controls de tota mena per complir amb la normativa. A la Xina, però, quan el líder màxim pren una decisió tothom creu, sense plantejar-se altra cosa que no sigui obeir sense protestar, i això val tant per a les persones que han fet l’obra civil com pel personal sanitari responsable de fer funcionar les instal·lacions. Amb un plantejament autoritari similar, la Xina manté empresonats milions de ciutadans pel sot fet de tenir principis religiosos i defensar una determinada cultura, separant els fills dels pares per reeducar-los a tots.

Amb notícies com aquestes hi ha qui es planteja si el sistema dictatorial xinès és millor que el nostre. Si ens fixem en l’epidèmia en si mateixa, hi ha molts dubtes que la política informativa del govern xinès hagi estat la més encertada. Al principi les autoritats van intentar amagar al món el greu problema sanitari que patien, i van pressionar les autoritats sanitàries internacionals per evitar fer-lo públic en tota la seva gravetat. Cap sorpresa. La Xina és un país molt orgullós, i un desastre com aquest és molt negatiu pels seus interessos, ja que el lideratge mundial que busca pot quedar malmès. I sobre la construcció dels dos hospitals en deu dies, la Xina ha demostrat que té capacitat per fer-ho i molta mà d’obra disponible. Entre els experts, però, es dubta que aquesta operació serveixi per controlar l’epidèmia.

Una definició equívoca: constitucionalista

El terme constitucionalista s’utilitza molt sovint per definir una part de la societat espanyola, però al meu entendre es fa de forma equívoca. Així, els ciutadans partidaris de preservar la unitat d’Espanya, aquells que molts definim com a unionistes, se n’atribueixen erròniament la propietat en exclusiva. Però als unionistes espanyols no els agrada que els defineixin així, i es van treure de la màniga el terme constitucionalista. Què vol dir constitucionalista? Si escoltem els unionistes espanyols, constitucionalistes són els que defensen la constitució espanyola de 1978, però sempre de forma excloent i donant a entendre que de constitució només n’hi pot haver una, la seva. Òbviament això és un error. Si volem ser curosos amb les definicions, el debat polític existent no és entre constitucionalistes i independentistes sinó entre unionistes i independentistes.

Un independentista català també es pot declarar constitucionalista. La majoria dels independentistes catalans també és gent d’ordre, i reivindica una constitució pel país que defensa, Catalunya. Des de l’independentisme català no es nega que els unionistes espanyols es defineixin també com a constitucionalistes, però reclamen igualtat de tracte. Així, excepte el petit món dels àcrates (“ni Déu, ni pàtria, ni patró”), políticament irrellevant, de constitucionalistes ho som tots. Uns defensen la constitució vigent al seu país, Espanya, i uns altres en defensen una altra que encara no s’ha redactat perquè la república catalana que reivindiquen encara no s’ha consolidat.

Per rumiar-hi

L’alcaldessa Colau ha dit que no li agrada que a les escoles es mengi carn. Una alcaldessa ha de dir com ens hem d’alimentar els ciutadans? Aquesta obsessió malaltissa d’alguns personatges públics per controlar-ho tot fins a l’extrem, des de la gestió pública de l’aigua (donant per bona la tesi —més falsa que un bitllet de sis euros— que diu que la gestió privada sempre és pitjor que la pública), promoure el consum d’un producte que sembla que sigui carn però que no és carn i, en general, aquesta moda del veganisme en general, i no només l’alimentari (recentment he vist publicitat de “pell vegana”, fins aquí hem arribat!), i altres actuacions estranyes per l’estil, ens hauria de fer rumiar sobre els interessos reals que tenen algunes administracions públiques en els negocis que sorgeixen a partir de la implantació d’aquestes polítiques. Al darrere de tot això hi ha molts diners públics en joc. Qui se n’aprofita? Per rumiar-hi.