Governar bé té premi

(Article original publicat el 23/10/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1988, pàg. 2)

Jacinda Ardern, primera ministra neozelandesa, ha tornat a guanyar les eleccions del seu país. El seu partit, el Labour Party, ha obtingut el 49 per cent dels vots en les eleccions celebrades dissabte passat. Traduït en escons, els laboristes disposaran d’una àmplia majoria absoluta al parlament, i a partir d’ara la senyora Ardern ja no haurà de dependre d’altres partits per poder continuar governant amb comoditat. Governar bé té premi, i la senyora Ardern ho ha fet força bé, especialment en la gestió de la crisi de la COVID. Nova Zelanda és un país força endreçat —tinc una llarga experiència personal de tractes comercials amb aquest país—, i la bona gestió de la crisi sanitària s’ha traduït en uns resultats electorals inqüestionables. Vist des d’Europa, la situació d’aquest país dels antípodes ens hauria de generar una sana enveja, i polítiques com Ardern haurien de ser un exemple per a tothom.

Però si governar bé té premi, per lògica governar malament hauria de ser castigat per l’electorat. Però no sempre és així. Si avui es fessin eleccions generals a Espanya, Sánchez les tornaria a guanyar. Pot semblar sorprenent, almenys a mi m’ho sembla, però totes les enquestes ho diuen. No és cap secret que a Espanya la crisi de la pandèmia no s’ha gestionat gens bé, i la prova és que les dades estadístiques COVID d’Espanya es troben entre les pitjors del món. I això vol dir, dissortadament, molts més morts que es poden atribuir directament a la mala gestió governamental de la crisi sanitària. Allà els governants amb la seva consciència, tot i que no s’ha d’excloure que les conseqüències de la mala gestió no quedin reduïdes a l’àmbit de les consciències individuals; potser algun dia la justícia hi tindrà alguna cosa més a dir.

Ara que s’acosten eleccions a casa nostra, podríem acabar comentant com s’ha gestionat la crisi sanitària a Catalunya. Aquí tampoc ens podem posar medalles. La gestió de les residències de gent gran, per exemple, ha sigut escandalosa, i es van haver de canviar els responsables polítics per mirar de reduir les xifres de morts. Per altra banda, sense arribar al ridícul de posar uniformats dels cossos armats a les rodes de premsa com es va fer a Espanya, la gestió política de la comunicació tampoc podem dir que sigui com per tirar coets. Últimament s’ha intentat posar-hi remei amb el canvi dels funcionaris que fan d’interlocutors amb la premsa. Tot plegat segur que tindrà una incidència electoral, però no em veig capacitat per traduir-ho en dades concretes.

El paper de la premsa

(Article original publicat el 9/10/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1986, pàg. 2)

Hi ha periodistes que des del seu diari es dediquen a fer activisme polític, i n’hi ha d’altres que es limiten a exercir estrictament de periodistes. Aquests últims, els que no prenen partit per cap opció política, són al meu entendre més creïbles. Però quan s’acosten eleccions la premsa sempre fa les seves apostes, no només en el sentit d’intentar predir qui les guanyarà sinó en el paper menys galdós d’apadrinar o donar suport, ni que sigui de forma indirecta, a alguna candidatura. Amb les eleccions catalanes que tindran lloc el 14 de febrer de l’any que ve, aquest fenomen s’està tornant a repetir. La “premsa de partit” és molt avorrida, i seria bo que els periodistes i les empreses editores es mantinguessin al marge de la lluita política dels partits. Però les coses són com són, i el fet és que davant d’unes eleccions molts mitjans mostren una determinada posició política.

Resulta interessant fer un seguiment de la premsa de Madrid. Per entendre una mica com ens veuen als catalans des de la metròpoli, cal llegir també la premsa de Madrid. No cal dedicar-hi massa temps, només amb una fullejada diària és suficient. I et vas fent una idea no només de com ens veuen sinó, també, de quina determinada manera els agradaria que els catalans votéssim. Així, d’un temps ençà la premsa de Madrid es dedica a parlar molt elogiosament d’un determinat partit independentista català i dels seus dirigents. Quan dic premsa de Madrid estic pensant en El País, El Mundo, ABC, La Razón, Público i El Diario, aquests dos últims en format exclusivament digital. Però en aquest paquet també hi podríem incloure altres diaris més nostrats, com La Vanguardia i El Periódico.

Com dèiem abans tots aquests mitjans parlen bé d’un determinat partit català i dels seus líders. Han fet una aposta política clara i cada dia que passa s’hi ratifiquen. Ara ja no dissimulen. Ara ja no incideixen tant en les franquícies catalanes dels partits unionistes del 155, ja que a Madrid són molt conscients que cap d’aquestes opcions no guanyarà les eleccions catalanes. Ni tan sols totes sumades assolirien la majoria absoluta del Parlament. I d’això van aquestes eleccions. Definir-les com a plebiscitàries no agrada al món unionista, però això va de blocs, el bloc unionista i el bloc independentista. I si guanyés el bloc unionista, cosa que tot indica que no passarà, els unionistes serien els primers a llegir les eleccions en clau plebiscitària. I si guanyen els independentistes, aquests també en faran una lectura plebiscitària.

Reunions

El nombre de reunions que es fan no és directament proporcional al funcionament més eficient d’una societat, una entitat o una empresa. Dit en altres paraules, un nombre elevat de reunions no garanteix ni molt menys un millor funcionament, ni més eficiència, ni més productivitat. I no només això, de vegades passa exactament el contrari, i és que l’estona dedicada a participar en reunions poc o gens útils impedeix fer mentrestant altres activitats més útils. Sovint es convoquen reunions que de seguida veus que són innecessàries, i fa molta mandra participar-hi. De motius per convocar-les n’hi ha molts, des de l’afany de protagonisme dels convocants fins a la poca feina de molta gent. I quan acaba la reunió i fas un repàs mental de la mateixa arribes a la conclusió que la trobada a la qual t’han convocat no tenia cap sentit ni justificació. Avui no posaré cap exemple, segur que tots en teniu més d’un al cap.

La feina bruta

(Article original publicat el 25/9/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1984, pàg. 2)

Espanya sap que Catalunya serà un país independent, amb el reconeixement polític dels organismes internacionals. El dia que unes eleccions catalanes donin més de la meitat dels vots a les candidatures independentistes, això ja no hi haurà qui ho aturi, tot i que la pandèmia ho retardarà una mica. Un 48 per cent dels catalans va votar opcions independentistes en les últimes eleccions catalanes convocades el desembre del 2017, no pel president català com diu la llei sinó per les autoritats colonials espanyoles mitjançant l’article 155, cosa que encara fa més meritori aquell resultat. I amb una participació rècord, per cert. Tot indica que a les pròximes eleccions el suport a la independència superarà amb facilitat el llistó del cinquanta per cent dels vots emesos, i llavors ja no hi haurà argument democràtic per defensar la dependència catalana d’Espanya, i els esdeveniments es precipitaran.

Però abans que això passi Espanya seguirà fent la feina bruta “patriòtica” en contra de Catalunya. Espanya intenta convertir Catalunya en un solar, i d’aquí s’originen els moviments recents de les entitats financeres, i les pressions discretes per fer tancar fàbriques i empreses catalanes. Espanya vol destruir l’economia catalana, potser calculant que com més destrueixi el teixit productiu català alguns independentistes deixaran de ser-ho. Però això difícilment passarà, perquè la destrucció del país perjudica independentistes i unionistes en la mateixa mesura, i aquests últims acabaran obrint els ulls a la realitat. S’adonaran que el millor negoci que poden fer és protegir el país on viuen, Catalunya. Espanya utilitzarà tots els recursos en contra de Catalunya, però hi haurà una cosa que ja no podrà fer més, i és seguir imposant el discurs de la por.

Mentrestant, ens hem de preparar per anar veient més episodis de guerra bruta en contra de Catalunya. Seguirem assistint al patrocini espanyol d’episodis contraris als interessos dels catalans. Espanya busca convertir Catalunya en un solar abans que es constitueixi com a país independent. És la típica mirada curta a la qual Espanya ens té acostumats des de sempre. L’anticatalanisme malaltís d’Espanya perjudica en la mateixa mesura a independentistes i unionistes, i d’això cada dia més gent n’és conscient. Per poc que un cregui en un futur millor, sap que quan tota aquesta guerra bruta s’acabi Catalunya començarà a recuperar-se amb rapidesa, i en pocs anys serem al lloc que ens pertoca en el concert internacional. L’esforç haurà valgut la pena.