Governar bé té premi

(Article original publicat el 23/10/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1988, pàg. 2)

Jacinda Ardern, primera ministra neozelandesa, ha tornat a guanyar les eleccions del seu país. El seu partit, el Labour Party, ha obtingut el 49 per cent dels vots en les eleccions celebrades dissabte passat. Traduït en escons, els laboristes disposaran d’una àmplia majoria absoluta al parlament, i a partir d’ara la senyora Ardern ja no haurà de dependre d’altres partits per poder continuar governant amb comoditat. Governar bé té premi, i la senyora Ardern ho ha fet força bé, especialment en la gestió de la crisi de la COVID. Nova Zelanda és un país força endreçat —tinc una llarga experiència personal de tractes comercials amb aquest país—, i la bona gestió de la crisi sanitària s’ha traduït en uns resultats electorals inqüestionables. Vist des d’Europa, la situació d’aquest país dels antípodes ens hauria de generar una sana enveja, i polítiques com Ardern haurien de ser un exemple per a tothom.

Però si governar bé té premi, per lògica governar malament hauria de ser castigat per l’electorat. Però no sempre és així. Si avui es fessin eleccions generals a Espanya, Sánchez les tornaria a guanyar. Pot semblar sorprenent, almenys a mi m’ho sembla, però totes les enquestes ho diuen. No és cap secret que a Espanya la crisi de la pandèmia no s’ha gestionat gens bé, i la prova és que les dades estadístiques COVID d’Espanya es troben entre les pitjors del món. I això vol dir, dissortadament, molts més morts que es poden atribuir directament a la mala gestió governamental de la crisi sanitària. Allà els governants amb la seva consciència, tot i que no s’ha d’excloure que les conseqüències de la mala gestió no quedin reduïdes a l’àmbit de les consciències individuals; potser algun dia la justícia hi tindrà alguna cosa més a dir.

Ara que s’acosten eleccions a casa nostra, podríem acabar comentant com s’ha gestionat la crisi sanitària a Catalunya. Aquí tampoc ens podem posar medalles. La gestió de les residències de gent gran, per exemple, ha sigut escandalosa, i es van haver de canviar els responsables polítics per mirar de reduir les xifres de morts. Per altra banda, sense arribar al ridícul de posar uniformats dels cossos armats a les rodes de premsa com es va fer a Espanya, la gestió política de la comunicació tampoc podem dir que sigui com per tirar coets. Últimament s’ha intentat posar-hi remei amb el canvi dels funcionaris que fan d’interlocutors amb la premsa. Tot plegat segur que tindrà una incidència electoral, però no em veig capacitat per traduir-ho en dades concretes.