Totalitarismes

(Article original publicat el 6/11/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1990, pàg. 2)

Es defineix el totalitarisme com el “règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant els drets cívics i polítics i les llibertats públiques, o reduint-los”. Els totalitarismes poden ser de dretes o d’esquerres, però tots són igualment rebutjables. Uns i altres comparteixen un aparell repressiu molt eficient, el control total dels mitjans de comunicació i un rebuig absolut cap a les nacions existents dins l’estat.
 
En ple segle XXI sorgeixen polítics amb altaveu públic o amb signatura als butlletins oficials que es mostren partidaris d’imposar el pensament únic a la nostra societat, base dels règims totalitaris. El pensament únic sense la més mínima objecció pública del poble és el somni de qualsevol dictador. Són persones que pretenen tenir la raó absoluta i, per tant, neguen qualsevol dret a la discrepància; no admeten que altres puguin pensar diferent. A partir d’aquestes premisses, no hi hauria cap necessitat que existissin els partits polítics ni les eleccions. Corea del Nord i Cuba en serien bons exemples.

No cal dir que aquesta obsessió malaltissa per part de determinats líders polítics és molt perillosa. Hi ha gent, normalment poc llegida i poc viatjada, però no només d’aquest perfil, que acaba comprant el producte. Els totalitaris saben que hi ha votants que no objecten mai res, votants als quals no se’ls acut discrepar dels dirigents dels partits que voten, i aquests personatges se n’aprofiten. Ara bé, tractar d’imposar el pensament únic totalitari en una democràcia resultaria ridícul, tot i que alguns ho intenten. Sortosament, ni que només sigui sobre el paper, vivim en democràcia, i determinats desitjos políticament criminals de dirigents malalts no hi tenen cabuda.

En ple segle XXI alguns discursos i propostes de tarannà totalitari fan rumiar. Si aquests personatges arribessin al poder sense cap control parlamentari o ciutadà aviat es convertirien en deixebles avantatjats de Pol Pot, i poso l’exemple extrem de la Cambodja dels anys setanta del segle passat per posar en evidència la gravetat de l’amenaça totalitària. Però si excloem la brutalitat esgarrifosa d’aquell règim criminal i els milers de morts que va causar, trobarem altres exemples més propers, potser més suaus en les formes però igualment de tarannà totalitari en el fons. Estiguem alerta, ens hi juguem molt.