Dues obvietats: el gasoil i la gasolina que utilitzen els cotxes, camions i furgonetes, el querosè dels avions i altres combustibles contaminen el medi ambient, i s'han de buscar remeis per reduir-ne les emissions. Remeis que no necessàriament impliquen el decreixement que ens prediquen des de l’esquerra extrema, ni prohibir l'ampliació de l'aeroport de Barcelona, ni convertir la Via Augusta en la Via Amish que somnien alguns i tot el que de negatiu socialment això comportaria. Remeis que tampoc comporten pintar els carrers de colorets com si formessin part del pati d'un parvulari. La solució vindrà de fabricar vehicles i avions menys contaminants, cosa que ja s'està fent. I dit això, podem discutir sobre els terminis que des de l'administració pública es concedeixen als ciutadans per adaptar les seves vides a les noves regulacions mediambientals.
Fa uns mesos l'Ajuntament de Barcelona va prohibir l'entrada a la ciutat de determinats models de vehicles per ser massa antics, i les persones injustament perjudicades per la mesura ho van portar als tribunals. Cal recordar que es tracta de gent humil que utilitza cotxes que ja tenen uns quants anys, gent que no es pot permetre el luxe de canviar de cotxe sovint. I van guanyar, el jutge els va donar la raó, i jo me'n vaig alegrar. Però tot i una contundent sentència judicial en contra de la mesura municipal, l'ajuntament l'ha recorregut i, mentrestant, continua castigant als treballadors que necessiten fer servir els seus vehicles per treballar a la ciutat, i tenen dificultats per canviar-se'ls.
Castigant-los a ells el consistori està castigant a les persones més vulnerables de la nostra societat. Una conclusió que se'n pot treure és que s'està deixant de banda la sensibilitat social dels dirigents de l'ajuntament suposadament més progressista de la història. És a dir, que des de l'equip de govern municipal s'ha decidit reduir els drets d'aquells ciutadans que, per poder menjar, s'han de guanyar la vida fent ús d'uns vehicles massa antics. Mentrestant, almenys a Sarrià, quan utilitza vehicles municipals de "Medi Ambient" que tampoc compleixen la normativa, el mateix ajuntament continua empastifant el veïnat amb fums i sorolls innecessaris. Però per a aquestes andròmines municipals els terminis de substitució són més flexibles. Sovint penso que qui fa la llei sempre té una certa tendència a fer la trampa, però avui no ho diré en veu alta.
dilluns, 30 de maig del 2022
Sensibilitat mediambiental vs. sensibilitat social
divendres, 27 de maig del 2022
Dress code, uns apunts
(Article original publicat el 20/5/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2070, pàg. 2)
No és el mateix vestir-se per anar al despatx que per anar a la platja o a buscar bolets. Al marge de com ha de ser l’amplada dels pantalons, les solapes, les corbates, etc. segons marqui la dictadura de la moda, tinc el meu dress code particular. He estat molts anys treballant a la Via Laietana, al davant de l'antic Cine Princesa, una zona pròxima al port i plena d'agències de duanes i consignataris de vaixells. Per la mena de gent que tractava gairebé sempre anava disfressat amb vestit i corbata, sempre de seda natural, i de les quals n'he acumulat més de cent cinquanta. Per mi, mudar-me implica prescindir de la corbata.
Vestit fosc o clar, segons l'època de l'any, però el color marró queda reservat per anar a buscar bolets. Sabates fosques i ben enllustrades, això no cal dir-ho. Ara les normes s'han relaxat, fins al punt que hi ha qui combina americana i corbata amb unes sabates de color marró clar, una barreja que no guanyarà mai la lliga del bon gust. En podem atribuir el copyright als polítics comunaires i als d'Esquerra els quals, abans d'accedir als càrrecs institucionals, no es plantejaven com vestir-se i calçar-se per anar a segons on, bàsicament perquè a segons on no tenien costum d’anar-hi; fins i tot el MHP Aragonès ha caigut en aquestes pràctiques. Ara, però, si cal, imparteixen doctrina política als llocs més exclusius, com el Círculo Ecuestre.
Uns apunts bàsics sobre la camisa. Millor si és llisa o amb ratlles molt fines, blanca o blau cel. Així, ratlles gruixudes, quadres, estampats i camises negres i marrons també quedarien reservats per anar a buscar llenegues, molt apreciades a Igualada, tot i que jo prefereixo els rovellons. Si portes americana, la camisa sempre ha d'anar per dins dels pantalons, justament al contrari que normalment fa el senyor Junqueras. Més enllà dels Pirineus en aquests detalls s'hi fixen molt, fins al punt que portar la camisa per fora pot dificultar el tancament d'una operació. Podeu riure per sota el nas si voleu, però és així.
Sobre el coll de la camisa, a mesura que l'angle s'acosta als 180° més possibilitats hi ha que la persona sigui de dretes. A Madrid se'n veuen molts més que a Barcelona, ja que a Catalunya el PP no deixa de ser una opció política residual. Podríem parlar també de la combinació d'americana i corbata amb pantalons texans estripats, o amb calçat esportiu de colorets i sola blanca, però mencionant-t'ho ja ho dono per comentat. I no és cert que sobre gustos no hi hagi res escrit, aquí en teniu una nova prova.
dimecres, 25 de maig del 2022
Subvencions públiques
Algunes persones que treballen per a entitats privades tenen com a objectiu prioritari de la seva activitat anar recollint subvencions públiques per tal de mantenir-les operatives. Tot gira al voltant de la subvenció pública. L'esquema mental és ben senzill: estem convençuts que ens mereixem la subvenció, i si l'administració no ens la dóna, no podrem fer aquella activitat que teníem programada. Són persones que es podrien qualificar de poc imaginatives, i no se'ls acut considerar la possibilitat de finançar els seus actes per altres vies.
La meva manca de simpatia per les societats subvencionades amb fons públics no és cap secret d'estat. Tampoc m'agrada gens que qui concedeix la subvenció, sigui un polític o un funcionari, actuï com si l'entitat subvencionada li degués algun favor. Això està passant. Polítics i funcionaris s'han de limitar a gestionar administrativament les subvencions, però de tant en tant obliden que els diners que les alimenten no són seus. I de vegades no només actuen com si ho fossin, sinó que pensen més en els seus interessos particulars.
D'entrada, les subvencions públiques s'haurien de suprimir i, a partir d'aquí, començar a gestionar els ajuts partint de zero. Així, a qui acredités la necessitat peremptòria de rebre un ajut públic, endavant amb la subvenció, però qui no pogués justificar-la s'hauria de buscar la vida al marge dels diners públics. I amb subvenció o sense, els organismes públics s'haurien de limitar a facilitar les activitats cíviques, i no a posar bastons a les rodes i entrebancs burocràtics a les iniciatives privades del veïnat.
dilluns, 23 de maig del 2022
Així, què, deixem d’exportar?
Em van convidar a una sessió organitzada per una empresa que treballa per compte de l'ajuntament, amb l'objectiu de millorar l'organització d'esdeveniments i actes públics i privats per fer-los més sostenibles. Em va semblar una idea interessant i hi vaig anar. Se'ns va recordar un resum del catàleg d'obvietats sobre la sostenibilitat, que moltes persones amb un mínim de sensibilitat i sentit comú sobre aquests temes ja tenen interioritzat. Així, per tal de reduir l'impacte mediambiental del transport de productes i evitar la petjada climàtica negativa, tothom té molt assumit que s'ha de tendir pel consum km.0, evitant, per exemple, comprar i consumir a Catalunya raïm produït al Perú i altres disbarats per l'estil. Les mesures tendents a assolir una finalitat climàtica més sostenible em semblen del tot raonables.
Ara bé, i sense pretendre tirar aigua al vi, també ens ho podem mirar des de l'altra banda, és a dir, des de les persones i les empreses de casa nostra que es dediquen a vendre els seus productes lluny de les seves instal·lacions productives. Se’n diu exportar. Posem per cas el vi i el cava, uns productes catalans que acaben a les taules dels cinc continents. L'impacte mediambiental d'importar el raïm des de Sud-amèrica fins a Catalunya deu ser similar a l'impacte mediambiental derivat d'enviar productes catalans a l'altra punta del món, oi? I no cal ser un expert en el món de l'empresa per concloure que les empreses no venen allà on volen sinó on poden.
Vaig gosar exposar aquest dilema en aquella sessió, preguntant a la persona que la dirigia per la seva opinió sobre l'impacte que mesures tan restrictives com les que ens proposava podien incidir en la continuïtat d'algunes de les nostres empreses i, en conseqüència, dels llocs de treball associats. La reacció va consistir a intentar fugir d'estudi amb quatre vaguetats, que és el que acostuma a passar quan planteges un tema del món de l’empresa productiva a qui possiblement no n'ha trepitjat mai cap.
divendres, 20 de maig del 2022
Tenir raó o no tenir-ne
(Article original publicat al Diari El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, núm. 84/5-2022, pàg. 22)
En política, afirmava Konrad Adenauer, l’important no és tenir la raó, sinó que te la donin. No sabem, però, què opinava el canceller alemany sobre tenir o no tenir la raó fora del limitat camp de la política. La vida, sortosament, és molt més que la política. L’activitat política no és res més que una tasca rellevant i necessària de la nostra societat, però no més important que moltes altres activitats com poden ser, per exemple, tenir cura de la salut de la gent —el personal que treballa al CAP o a l’hospital—, els pilots d’avions, els conductors de trens, camions i autobusos, o els recaptadors d’impostos per poder finançar la despesa pública. Així, vull pensar que si Adenauer es feia també aquesta reflexió no des del faristol del càrrec que ocupava sinó en l’àmbit privat, sense altaveus ni públic al voltant, no crec que hagués arribat a la mateixa conclusió.
Però com que no sóc Adenauer, només puc comentar aquella afirmació des del punt de vista d’un ciutadà que no s’ha dedicat mai a la noble activitat de la política, i que relacioni política amb noblesa no és pas una ironia de les meves. Al meu entendre i contradient el canceller, molt més important que et donin la raó és tenir-la. Que et donin la raó sabent que no la tens només es pot entendre des de l’obediència del militant d’un partit que vol quedar bé amb els membres del politburó, o des del respecte exagerat de l’empleat d’una empresa quan discuteix amb el seu conseller delegat. Sigui com sigui, quedar satisfet quan et diuen que tens raó sabent perfectament que no la tens, és més propi d’una persona poc exigent amb si mateixa que d’una persona mínimament intel·ligent.
Es podria donar el cas que algú considerés que aquestes reflexions no són correctes, tenint en compte que vivim en una societat que cada dia està més inclinada cap a l’obediència sense matisos. En seria un bon exemple l’acatament de la ciutadania, sense qüestionar-se res, a algunes mesures mancades de tota lògica preses per les autoritats per suposadament protegir-nos de la pandèmia COVID-19. Hauríem de tenir molt clar que els polítics que ens governen, només pel fet de ser-ho, no tenen el monopoli de la raó. És més, tot sovint ens demostren que no només no tenen raó sinó que ni tan sols són capaços d’aplicar un mínim sentit comú a les seves decisions, però saben que disposen de l’autoritat governativa per imposar la seva raó a les persones díscoles. És decebedor constatar que hi ha molta gent que no es qüestiona res i defensa sense matisos l’obediència deguda a l’autoritat. Són persones que opten per la comoditat de prescindir de la reflexió que potser els permetria treure unes altres conclusions. Els fa por pensar, i així potser s’estalvien arribar a la conclusió que l’autoritat no només no sempre té la raó, sinó que actua amb tots els mitjans al seu abast com si en tingués el monopoli.
dimecres, 18 de maig del 2022
L'atzucac de Junts a Barcelona
L'any que ve tindrem eleccions municipals, i tot indica que, una vegada més, cap partit assolirà els vint-i-un regidors que a Barcelona conformen la majoria absoluta. Després de la sorprenent renúncia d'Elsa Artadi com a candidata —a qui, per cert, Junts va col·locar de cap de llista amb calçador, tot i haver guanyat les primàries Neus Munté—, s'especulava que Junts podria donar la sorpresa situant Xavier Trias (setanta-cinc anys) com l'alcaldable de la ciutat de Barcelona. Personalment, no crec que això acabi passant, però en política no hi ha res impossible. Tenim un altre candidat que en tindrà vuitanta el dia de les eleccions, un senyor que molta gent ja ha oblidat que va guanyar les eleccions municipals del 2019, tot i que l’unionisme no el va deixar ser alcalde. En política, els pactes post electorals contra natura no s'han d'excloure mai, com precisament aquell que el 2019 va impedir que Ernest Maragall accedís a l'alcaldia, en benefici d'Ada Colau, perdedora de les eleccions. Si Colau optés a un tercer mandat i tornés a perdre, un personatge tòxic com Manuel Valls ja no hi serà per tornar-la a ajudar. Però si l'any que ve l'alcaldessa Colau es tornés a presentar (Déu no ho vulgui!) i necessités una empenteta per continuar en el càrrec, no tinc el més mínim dubte que el Valls del 2023 serien els regidors de Bocs, i Colau no rebutjaria el seu suport, com no va rebutjar l’ajut de Valls. Les regles són les que són, i la política fa estranys socis, i més quan el món unionista, que va des de Colau fins a Bocs, lluita sense treva i todos a una contra l’independentisme majoritari a Catalunya (52%). Es fa difícil preveure com acabarà aquest episodi de Junts, però no tinc el més mínim dubte que Trias ha estat el millor alcalde de Barcelona dels últims vint-i-cinc anys. Millor que Clos, millor que Colau i millor que Hereu, i els poso per rigorós ordre alfabètic per no importunar-los més del compte, tot i que estudiant les seves trajectòries com a alcaldes, tots tres es mereixen els retrets de la ciutadania.
dilluns, 16 de maig del 2022
L’esbarzer comunista
En política res és immutable, i amb el temps fins i tot les coses que semblaven més sòlides evolucionen. Així, els que fins fa uns anys eren els partits més disciplinats del panorama polític espanyol, la família comunista —el PCE a Espanya, el PSUC a Catalunya— ara estan barallats, i ja no dissimulen ni en públic. Tot plegat és el resultat d'un afany de protagonisme desmesurat per part d'alguns dirigents de les diferents colles, franquícies i confluències que actualment conformen una ideologia política que la majoria dels votants consideren tronada i passada de moda; vots canten.
El que està passant aquests dies al voltant de les candidatures electorals d'Andalusia només és un símptoma molt interessant del tsunami que està venint, i tindrà un desenllaç més que previsible i gens engrescador pels camarades comunistes. Fa anys, abans de la caiguda del mur de Berlín i tot el que allò va representar, sempre que calia posar una mica d'ordre apareixien les indicacions de l'amo. I resulta sobrer recordar que les indicacions de Moscou sempre eren d'obligat compliment. Ara amb l’ajut extern ja no hi poden comptar, i els comunistes s'ho hauran de resoldre solets, i vist des de fora no sembla que estiguin mentalitzats per sortir de l’esbarzer sense moltes esgarrinxades.
divendres, 13 de maig del 2022
Rússia i Espanya, pervertint el llenguatge
(Article original publicat el 6/5/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2068, pàg. 2)
Per no dir-ne guerra del que sense cap mena de dubte és una guerra, en aquest cas la invasió del país veí, el president de Rússia i els mitjans d'informació obedients amb el règim, que són gairebé tots, en diuen "operació especial". Un periodista rus que anomeni guerra a allò que és una guerra ja sap que acabarà detingut i serà enviat a la presó durant una bona temporada. Amb la mateixa perversitat, els russos anomenen nazi al jueu que presideix Ucraïna, buscant ves a saber què. Ara els dirigents russos han recuperat el terme econòmic "destrucció creativa" per definir la fase actual més cruenta de la seva ofensiva contra l'est i el sud d'Ucraïna, burlant-se dels morts, dels ferits, dels torturats, dels orfes, dels refugiats, dels arruïnats i dels exiliats. Això que fa Rússia és pervertir el llenguatge.
Molt més a prop, alguns polítics espanyols també practiquen la perversió del llenguatge. Així, anomenen bilingüisme a l'opció bilingüista monolingüe que practiquen i pretenen imposar a la societat catalana. La trampa consisteix a reivindicar el monolingüisme en castellà per a ells, alhora que intenten imposar a la resta de catalans el bilingüisme català-castellà. A partir d'aquí, a més, pretenen ser respectats, ja que, segons aquesta estranya teoria, els únics que s'han d'adaptar i canviar de llengua són els bilingüistes, els quals s'haurien de passar al castellà. D'aquesta perversió del llenguatge la primera conclusió que en podem treure és que els perjudicats passen a ser els dolents de la pel·lícula. És allò de cornuts i pagar el beure. És el món al revés, com anar a viure a París i no voler aprendre el francès. Això també és pervertir el llenguatge.
En descàrrec parcial d'aquests partits, s'ha de dir que la culpa dels seus despropòsits lingüístics no és exclusivament seva. L'origen l'hem de buscar en els legisladors els quals, amb les seves lleis absurdes, han permès que aquestes coses passin, donant per bo que a Catalunya es pugui cobrar un salari públic no només desconeixent la llengua pròpia de Catalunya, sinó menystenint-la sempre que tenen ocasió de fer-ho. Això és el que fan les forces policials estatals, molts jutges i fiscals i, en definitiva, la majoria dels funcionaris de l'administració espanyola, imbuïts d'una mentalitat colonial que hauria d'estar superada. Com s'ha de qualificar, sinó, a qui ha decidit venir a viure a Catalunya i es nega a aprendre la llengua pròpia del país? Per què encara no hi ha cap llei que els obligui, com a mínim, a entendre el català?
dimecres, 11 de maig del 2022
Una d’espies
Un resum molt resumit és que finalment Doña Margarita ha fet caure a Doña Paz, de 64 anys, a només un any de poder accedir a la seva merescudíssima jubilació. Amb això a Madrid (Espanya) pensen (pensen?) que el tema s’ha tancat. Doncs no, evidentment el tema no s’ha tancat, segueix més obert que mai. Ara haurem d’esperar que la justícia de més al nord dels Pirineus hi digui la seva, perquè la justícia espanyola sempre defensarà sense fissures l’espionatge als catalans, siguin independentistes o no (polítics, advocats, dirigents d’entitats civils i, en definitiva, qualsevol dels sospitosos habituals, que som tots). I sobre els pretesos espionatges a Sánchez, Robles, Marlaska & Co., segueixo sense creure-me’ls. És tot una comèdia, allò que a Madrid en diuen una comedia de enredos.
dilluns, 9 de maig del 2022
Més enllà d'una compravenda
Des de la seva fundació ara fa setze anys, Twitter no ha parat de perdre diners. Només va declarar beneficis els dos anys anteriors a la pandèmia COVID-19, és a dir, els anys 2018 i 2019. Doncs bé, tot i amb aquests antecedents tan poc brillants, fa pocs dies, en una gran operació financera, aquesta empresa s'ha venut per, expressat en terminologia americana, dotzenes de bilions, amb "b", de dòlars. En una compravenda normalment hi guanyen comprador i venedor, ja que cadascuna de les parts té els seus propis interessos. En aquest cas no tinc cap dubte que els venedors han fet un negoci rodó, mentre que el negoci que ha fet el comprador em resulta impossible de quantificar.
Ara bé, en una empresa no tot pot sortir reflectit als balanços, no tot és fàcilment traduïble a termes monetaris. En aquest cas, tractant-se d'una xarxa social d'Internet, i tenint en compte la gran importància que en aquests negocis tenen els milions d'usuaris que utilitzen aquestes plataformes, si deixem de banda els bilions de dòlars d'aquesta transacció i analitzem l'operació en termes de milions d'usuaris actius al mes, Twitter, que en té 436, tampoc és cap ganga, ja que està àmpliament superada per altres xarxes socials com Snapchat (557), TikTok (1.000), Instagram (1.478) i Facebook (2.910).
Des del punt de vista del comprador, Elon Musk, un sud-africà que no és pas un nouvingut en el món dels negocis, un es pot preguntar on és el negoci de comprar una empresa amb tantes pèrdues, i ens podríem preguntar també pel preu pagat per les accions de Twitter. La resposta fàcil que ja han donat alguns suposats experts és que Musk ha fet aquesta compra no amb expectatives financeres a curt termini sinó buscant una major visibilitat personal i influència internacional. Potser sí, només el futur ens traurà de dubtes.
dimecres, 4 de maig del 2022
Una democràcia en hores baixes
Amb el gran escàndol de l'espionatge polític que està sortint a la llum, hi ha un detall que no ens ha de passar desapercebut, i és que com que aquestes pràctiques il·legals d'espionatge polític s'està veient que funcionaven massivament i des de feia temps, els personatges que haurien de vetllar per garantir uns mínims estàndards democràtics a la nostra societat no sembla que estiguin capacitats per defensar-los amb eficàcia. I potser tampoc s’ho proposen.
Quan parlo de personatges incapaços de defensar la democràcia tinc al cap els que formen part del gobierno del PSOE encapçalat per Pedro Sánchez, a qui alguns anomenen el mentider no.1 del regne, així com els seus socis provinents dels diferents grups, subgrups i confluències de Podemos i el món comunista, amb la seva actual secretària general, Ione Belarra, al capdavant, i l'exsecretari general i ex vicepresident del gobierno Pablo Iglesias, ara sense cap càrrec al partit ni al gobierno, però que no para de pressionar gens discretament des de la banda. Sembla que a Iglesias governar li va crear addicció.
Amb aquests comentaris no estic comprant el relat inversemblant de l'espionatge als caps dels espies espanyols, Sánchez & Robles, uns personatges que en aquest tema, i en d'altres, ens han demostrat repetidament que no són de fiar. Així, buscant treure del focus informatiu l'espionatge de l’estat perpetrat al món independentista català, aquest sí, confirmat pels organismes internacionals que hi entenen, ara pretenen fer-nos creure que, en base d'uns altres informes que s'han fet ells mateixos a mida, Robles & Sánchez també han sigut espiats.
Espanya és una democràcia en hores baixes, i a Madrid hi ha un govern que ens demostra cada dia que la tasca que li toca fer l'ha desbordat. Que Màrius Carol escrivís ahir a La Vanguardia que se ha creado una brecha en el Estado, resulta un fallo de seguridad inasumible y se ha puesto en peligro nuestra democracia és una bona conclusió de tot el que està passant en el món unionista que, de retruc, també estem patint nosaltres, i quan dic nosaltres em refereixo a la majoria dels ciutadans catalans, és a dir, el 52% segons les últimes eleccions. Insisteixo, que això ho digui precisament no El Punt Avui sinó el diari de Can Godó és força significatiu.
dilluns, 2 de maig del 2022
L'edifici més vigilat de Barcelona
Em fixo en detalls que criden l’atenció, com, per exemple, el cotxàs que utilitza per anar de compres per Major de Sarrià una senyora casada amb un editor molt conegut del nostre barri. Poca broma!, no en corren gaires d’aquests, és un Mercedes S-500 d'última generació conduït per un xofer encorbatat. A mi, francament, em sembla una provocació típica de nou-ric. A la Diagonal 666 també passen coses estranyes que criden l'atenció. Entren i surten cotxes amb matrícula "ET", i surten i entren els mateixos vehicles amb una matrícula "normal". De tant en tant hi passo per davant, i sempre tinc la sensació d'estar sotmès a una vigilància forassenyada per part dels militars espanyols, com volent demostrar qui sap què. Un es pot preguntar com es justifica l'existència d'aquestes instal·lacions militars en un indret tan privilegiat de la ciutat, tenint en compte que a Barcelona, actualment, de militars n'hi ha molts menys que anys enrere, i que l'administració espanyola disposa d'instal·lacions més discretes per allotjar-los. O potser busquen provocar, com la senyora que dèiem abans?
Però la RMB (Ràdio Macuto del Barri) diu que els serveis secrets espanyols (CNI) utilitzen aquestes instal·lacions per tenir-nos perfectament vigilats. Es diu que allà s'ha organitzat la logística dels espionatges, que ara estan sortint a la llum, a polítics, advocats i altres membres de la societat civil catalana. Uns espionatges que segons alguns són legals, per exemple, segons la gent de Bocs i les escorrialles que encara queden de Ciudadanos, i també segons el PSOE i el PP (tanto monta, monta tanto). Però segons persones que em mereixen molta més confiança professional com, per exemple, l'advocat Gonzalo Boye i altres experts en aquests temes, aquestes espiades massives són del tot il·legals. Els tribunals europeus aviat hi diran la seva i sortirem de dubtes.