Com es valora el suport a l'independentisme?

Hi ha qui, sovint per interessos polítics partidistes o interessos personals disfressats d'interessos generals, defensa que les eleccions municipals del 28 de maig també han servit per demostrar que l'independentisme català ha pujat, o ha baixat, o es manté, depenent del lloc on es faci la comparació. Són els mateixos que ens diuen que a les eleccions espanyoles que tindran lloc el 23 de juliol podrem tornar a mesurar la fortalesa de l'independentisme. I acostumen a ser els mateixos que no volen que es pregunti directament a la ciutadania si volen ser independents o prefereixen seguir sota la dependència, tutela i control del país veí.

Però aquesta pretensió de valorar el suport a l'independentisme tots sabem que és tramposa. Tots sabem també que aquest suport només es pot mesurar mitjançant un referèndum d'independència, com, per exemple, el que ja es va celebrar l'1 d'octubre del 2017, amb els resultats coneguts. Com a mal menor, també podem valorar la força de l'independentisme mitjançant unes eleccions al Parlament de Catalunya, com, per exemple, les últimes celebrades el 14 de febrer del 2021. Llavors la força de l'independentisme va ser del 52%.

Seria molt convenient que quan es presenten dades de suport a l'independentisme no ens deixéssim entabanar per aquells que sempre faran tot el possible per evitar que es conegui oficialment la realitat, sense menystenir que els unionistes només són el 48% dels catalans. Encara són molts, sí, però 52 és més que 48.

Una nova derrota de Colau

A Barcelona, mentre resulta indiscutible que Xavier Trias ha guanyat clarament les eleccions, resulta igualment inqüestionable que el tàndem Colau-Collboni que ha governat la ciutat fins ara les ha perdut. La gran notícia de la nit ha sigut que Ada Colau ha tornat a perdre, tal com va passar a les eleccions del 2019. Dit això, dels dos objectius que tenien la majoria dels barcelonins —que Colau no guanyés, i que Colau no continuï sent alcaldessa—, el primer ja s'ha complert. Ara, però, venen els pactes discrets dels despatxos, i en les pròximes tres setmanes pot passar de tot. I de tot vol dir de tot.

Fa quatre anys Ernest Maragall va guanyar les eleccions, però un pacte de perdedors posterior el va deixar sense l'alcaldia. Va ser el pacte de la vergonya, tan legal com, al meu entendre i al de molta gent, difícil de pair. Ara és més difícil que això es repeteixi, però no és impossible. No s'ha d'excloure un pacte de perdedors en favor d'un nou/vell tripartit d'esquerres. Esperem que no torni a passar, i em permeto dir-ho en plural perquè intueixo que aquesta és l'opinió majoritària dels barcelonins (vots canten). Colau ha perdut les eleccions, aquesta és la gran notícia, i Trias les ha guanyat. El comunisme s'allunya dels despatxos de la banda de mar de la plaça de Sant Jaume, i això és una molt bona notícia. Crec que els barcelonins hem d'estar contents.

S'han produït uns efectes col·laterals de caràcter menor i, per altra banda, perfectament previsibles. La gran patacada d'Esquerra, i no només a Barcelona, no ha estat cap sorpresa; tan sols la militància més abrandada i junquerista del partit no la volia veure venir. En política els errors es paguen a les urnes, i aquesta derrota sense pal·liatius tindrà una continuïtat quan d'aquí a menys de dos anys es convoquin unes noves eleccions nacionals a Catalunya; Esquerra té temps de rectificar, però dubto que ho faci.

Aquests comicis han estat també la confirmació de la desaparició de Ciudadanos/Valientes, la crónica de la muerte anunciada d'una manera tòxica de fer política que ha introduït una gran crispació en la nostra societat. Ara només els queda la celebració d'uns funerals discrets i sense aplaudiments. La CUP torna a quedar-se fora del consistori barceloní, i no per previsible no deixa de ser una bona notícia. El PP ha doblat resultats, passant de dos a quatre regidors, però continuarà sent un partit políticament irrellevant. I, per acabar, cal deixar constància d’una molt mala notícia per a la nostra ciutat: l'entrada de dos regidors de Bocs.

De festa, res de res

Diuen que avui és jornada de reflexió. Doncs apa, reflexionem una mica, que reflexionar no fa cap nosa. Fa molts anys a algú se li va acudir definir la jornada electoral com la festa de la democràcia. Al principi, després de quatre dècades de sequera democràtica, potser tenia algun sentit que alguns associessin el fet de poder votar amb una festa. Avui en dia, però, ja no té massa sentit. Amb alguns exemples agafats a l'atzar s'entendrà millor el perquè demà no serà una festa.

A Catalunya no tenim una llei electoral pròpia. En més de quatre dècades d'activitat del Parlament de Catalunya recuperat, els nostres representants polítics no han fet una llei electoral moderna i adaptada al país i als temps actuals. Les excuses que uns i altres donen —més o menys representació dels territoris amb poca població, en detriment o benefici de la representació metropolitana— potser tenen algun sentit, però el fet és que no han estat capaços de consensuar la llei electoral de Catalunya.

Aquesta mancança legal ens porta a constatar que encara no podem votar telemàticament. Som a l'època d’Internet, però, electoralment, ens vam quedar aturats a l'època del tèlex. Són vergonyoses les dificultats burocràtiques que tenen els expatriats catalans per poder votar. La compra escandalosa de vots, més estesa del que ens podíem imaginar, és una conseqüència més de tenir una llei mal feta. Les trampes legals de les candidatures unipersonals, així com les llistes fantasma de candidats amb nul·la presència al territori, persones que mai han trepitjat els municipis els quals aspiren a governar, en serien dos exemples.

Cal no oblidar tampoc que de les eleccions municipals en surten també la composició dels consells comarcals, les diputacions i l'àrea metropolitana. Són uns càrrecs polítics molt ben remunerats que no es decideixen mitjançant el vot popular sinó per un repartiment digital de càrrecs que fan secretament els partits entre els seus afins. Trobeu normal que les cúpules polítiques d'aquestes tres importants institucions no les voti la ciutadania?

Per acabar, demà no elegirem les persones que ens semblin més adients per defensar els nostres interessos des de les institucions, sinó unes llistes tancades fetes des dels despatxos dels partits i formades per persones obedients. D'aquesta manera, els càrrecs elegits no han de passar comptes amb els ciutadans, com semblaria lògic, sinó amb el secretari d'organització del partit que els ha col·locat digitalment a la llista. Oi que tot això no és normal? Doncs de festa, res de res.

Decréixer no és la solució

(Article original publicat el 19/5/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2122, pàg. 2)

Conec persones intel·ligents que estarien encantades de la vida si els alemanys anunciessin el tancament de la fàbrica Seat. Persones que no volen ni sentir a parlar de l'ampliació de l'aeroport de Barcelona perquè no miren més enllà de la punta del seu nas, i associen l'ampliació exclusivament amb un augment del turisme. Persones que aplaudeixen que l'alcaldessa de Barcelona es carregui el Pla Cerdà. Persones que tenen el somni d'acabar convertint la Via Augusta, que és la via urbana natural d'entrada a Barcelona des del Vallès, en una mena de Via Amish exclusiva per a vianants, bicicletes i patinets. Persones que defensen la teoria del decreixement fins a l'extrem de dificultar que les noves generacions de barcelonins es puguin quedar a viure a la ciutat per manca d'una oferta més àmplia de llocs de treball. Persones que defensen més les granotes i els coloms que als seus conciutadans. Persones, en definitiva, que massa sovint associen empresa amb delinqüència, i que arriben a l'extrem de criminalitzar l'empresari de la distribució més important de l'estat, potser ignorant que tracta els seus treballadors bastant millor que la competència.

Són persones, sens dubte benintencionades, les quals, amb poques excepcions, tenen el lloc de treball i el sou assegurats de per vida (funcionaris i assimilats). O jubilats amb la vida resolta, i aturats de llarga durada que ja han llençat la tovallola de poder tornar a treballar. O els quatre cupaires que s'ho volen carregar tot. O els pocs comunistes que queden els quals són incapaços d'acceptar que l'experiment que fa cent anys potser sobre el paper era engrescador, ja s'ha demostrat que no és socialment ni econòmicament viable. O els joves que defensen les okupacions, joves que el dia que el pis okupat sigui el de la seva família deixaran ipso facto de ser-ho. O polítics amb càrrec institucional que no saben ni tenen gens d'interès a saber com funciona l'economia productiva. I tot el món anti-emprenedor que, amb la millor de les intencions, pensa que l'administració pública ha de decidir la nostra manera de viure i tenir cura de tots els aspectes de la nostra vida.

Aquesta relació podria ser bastant més llarga. Són persones que pel soroll que fan sembla que siguin moltes més de les que són realment, però elecció rere elecció els vots posen la gent al lloc que li correspon. Són persones que potser obliden que en una democràcia els problemes no es resolen okupant ni fent soroll al carrer, sinó treballant de valent i votant.

El deute pendent

 

Estem a quatre dies de les eleccions municipals. A Barcelona, en contra dels estatuts dels comuns, però gràcies a l'assentiment còmplice d'una militància molt acostumada a l'obediència deguda als seus líders, Ada Colau ha optat a repetir mandat. És el moment de recordar-li que té un deute pendent. Així, en aquesta campanya electoral Colau ha continuat negant que en la campanya electoral del 2015 utilitzés informacions falses que van perjudicar greument el seu adversari polític, Xavier Trias. Ningú pot negar que sense aquelles interferències presumptament criminals, Trias hagués tingut més opcions per continuar quatre anys més com a alcalde de Barcelona.

Encara que ja han passat vuit anys i Colau ho negui, és bo recordar que l'any 2015 l'ara alcaldessa aprofitava qualsevol faristol que se li posés al davant per esbombar en públic la porqueria política llardosa i mentidera provinent de les clavegueres de l'estat, i amplificada per pamflets en forma de diari com OK Diario, El Mundo i companyia. Uns altaveus mediàtics que tenen la seva quota de protagonisme en la feina bruta que fa l'estat en contra d'una determinada concepció de Catalunya, precisament aquella que és majoritària a les urnes. Estem parlant, doncs, d'una doble mentida: la mentida pròpiament dita que va ajudar Colau a accedir a l'alcaldia, i la mentida posterior negant repetidament que Colau i els comuns s'aprofitessin d'aquella mentida.

Colau i companyia poden continuar negant que la terra és rodona, però les hemeroteques de paper i els arxius d'àudio i vídeo sempre acaben deixant els mentiders en evidència. A la vida, i això inclou especialment el món de la política, s'haurien de respectar unes mínimes normes ètiques, i el 2015 Colau se'n va saltar algunes. Dit tot això, que no és poc, Xavier Trias va tornar a demostrar que és tot un senyor intentant suavitzar la relació personal amb Colau, convidant a dinar l'alcaldessa, una alcaldessa que en pocs dies potser estarà obligada a tornar-li el càrrec.

Colau encara no s'ha disculpat en públic per haver fet trampa a la campanya electoral del 2015. I és que aquell episodi va traspassar tots els límits de l'ètica política. I com que les repetides acusacions falses de Colau buscant perjudicar el seu adversari polític van ser públiques, les disculpes han de tenir el mateix tractament mediàtic. Així, mentre no es disculpi públicament, Colau estarà en deute amb Xavier Trias, amb la ciutadania barcelonina i potser, també, amb la seva consciència.

Tripijocs electorals

Llegint la lletra petita de la normativa que regula les eleccions municipals, ens trobem amb la figura curiosa i bastant desconeguda de les candidatures electorals unipersonals. Són candidatures amb un candidat únic, i normalment acostumen a ser de persones molt vinculades al partit (allò que en diuen funcionaris del partit), però sense vinculació amb el poble per on es presenten. Però com que hi ha uns avantatges econòmics —als partits els paguem diners per cada regidor elegit, però també cobren per cada vot obtingut— aquests aprofiten totes les escletxes legals.

Les candidatures unipersonals també serveixen per poder presumir d'haver-se presentat a moltes poblacions, és a dir, de tenir una millor posició en el rànquing pre-electoral de sortida. Segons un estudi publicat recentment per Vilaweb, qui més profit treu d'aquesta possibilitat, i que acapara més de la meitat de les llistes unipersonals de Catalunya, és la franquícia catalana del PSOE, un partit conegut oficialment com a PSC(PSC-PSOE).

Amb un exemple s'entendrà millor. Per a les eleccions del 28 de maig, el candidat de la llista unipersonal de Tírvia, al Pallars Sobirà, és un conseller socialista de Barcelona, del districte de Sarrià-Sant Gervasi. Fa quatre anys la mateixa persona ja va ser candidat unipersonal, llavors al municipi de La Molsosa (Solsonès), on va treure quatre vots. Tot aquest tripijoc és molt estrany, però és cent per cent legal i els partits se n'aprofiten.

La plaça Artós

A Sarrià tenim una plaça que a la majoria de sarrianencs no ens faria res que se l'emportessin lluny i la perdéssim de vista. És la plaça Artós, en termes urbanístics una plaça lletja amb ganes. Fora de les terrasses de la part baixa, que tenen la seva clientela, d'aquesta plaça no se'n salva res, ni tan sols un paviment antic i mal apedaçat que és un insult a les mínimes normes del bon gust, una dificultat per a les persones que arrosseguen un cotxet o que es mouen en cadira de rodes, i un perill per a la seguretat dels vianants. L'edifici de Telefónica de la part de dalt, mig abandonat, tampoc ajuda gaire a fer d'Artós una plaça amable.

Després hi ha el personal que freqüenta la plaça. Aquest indret ha sigut de sempre el lloc de concentració d'alguns seguidors molt sorollosos de l'Espanyol els quals, abans dels partits, anaven desfilant a peu des d’Artós fins al camp de General Mitre. Ara l'estadi de Cornellà els queda més lluny però, quan l'Espanyol juga a casa, alguns seguidors sorollosos continuen trobant-se a la plaça Artós abans del partit, ben protegits per la policia. I per una evident afinitat anti-Barça, també és el lloc de concentració dels seguidors del Real Madrid quan els blancs juguen a Barcelona, tant és si juguen contra el Barça com si juguen contra l'Espanyol.

D'uns anys ençà, la plaça Artós també és el lloc on la gent de Bocs perpetra mítings polítics. Artós té l'avantatge que, com que és petiteta, amb poca gent ja sembla que estigui plena. Diumenge passat no van omplir ni una quarta part d'aquell espai. Segons s'havia anunciat, era el gran míting que en aquesta campanya electoral faria a Catalunya la plana major de Bocs, i haurà estat l'única visita a Barcelona del conducător indiscutible del partit, Santiago Abascal. Va fer un discurs pujat de to, com fa sempre, després d'haver perorat els seus teloners: el candidat a regidor per Barcelona, un tal Oro-Pulido que no coneix ningú, i el diputat encarregat de la franquícia catalana del partit, Ignacio Garriga. L'estètica habitual, rojigualdas grans i petites, castellanor lingüística unànime i, òbviament, cap bandera catalana. El país de Bocs és un altre, i no se n’amaguen.

No, no va d'això (2/2)

(Ve d'aquí)

En unes eleccions locals no té gens d'importància si a Catalunya els partits independentistes sumen més que els partits unionistes; aquestes eleccions no van d'això. I encara que sembli una provocació, també ens podríem preguntar quins són avui en dia els partits independentistes catalans, ja que, amb tota franquesa, jo m’he perdut. Però, com dèiem ahir, aquestes eleccions no serviran per esbrinar la força de l'unionisme espanyol, ni la força de l’independentisme català. Per mesurar-ho, fa dos anys els catalans ja vam votar en unes eleccions nacionals, i va quedar clar que els independentistes són més que els unionistes.

En canvi, m'interessa molt saber què pot acabar passant a la meva ciutat, Barcelona, i al meu barri de Sarrià. Se'n diuen interessos de proximitat. Vull saber si ens acabaran fent aquell jardí que reclamem des de fa anys, o si la biblioteca del barri s'acabarà de construir sense més retards, o si es faran aquells equipaments municipals tan necessaris i reivindicats per la gent del barri.

Però l'objectiu de molts barcelonins passa, per sobre de tot, per fer fora Colau. No m'agrada fer campanya a la contra, i potser és una posició poc constructiva. Però aquesta vegada no tinc cap opció millor. Són tantes les estripades ciutadanes d'aquesta senyora i el seu equip que avui m'estalviaré de recordar-les. Deixant de banda els seus fans incondicionals, Colau és perfectament conscient que no deixarà un bon record a la ciutat. Molts volem que a partir del dia 28, Colau només sigui mereixedora d'un oblit pietós per part de la majoria dels barcelonins, els quals ja tindran prou feina per pagar els seus capricis ideològics. L'herència que ens deixa Colau és esfereïdora.

No, no va d'això (1/2)

 

Alguna vegada, poques, penso que la majoria dels comentaristes estan equivocats, i d'aquí ve la il·lustració d'aquest article. Aquests dies, politòlegs i altres persones suposadament expertes en política, opinaires i tertulians seriosos i també els de tot a cent, enfoquen la campanya de les municipals com si Pedro Sánchez i Alberto Núñez a Espanya, o Pere Aragonès a Catalunya, fossin també candidats. I resulta que no ho són. Les eleccions locals són, com diu l'adjectiu, d'àmbit estrictament local, i els resultats no són extrapolables.

Se me'n refot si a Santa Coloma de Gramenet guanya Parlón o Rufián, de la mateixa manera que se me'n refot qui sigui el guanyador a les altres capitals de província catalanes al marge de Barcelona. (Heu llegit província, sí, un mot proscrit per la catalanor nostrada; però és que, ens agradi o no, les nostres circumscripcions electorals encara són les províncies). Se me'n refot si en el conjunt de Catalunya, o en el conjunt d'Espanya, treu més vots/més regidors/més alcaldes un partit o un altre. Insisteixo, crec que és erroni fer plantejaments electorals en clau nacional o estatal.

Els resultats de les eleccions municipals són importants, però, repeteixo, no van més enllà de l'àmbit municipal, i no són extrapolables. Quina importància té que el PP recuperi o no les alcaldies de Castelldefels i de Badalona, per no deixar sol l'únic alcalde pepero de Catalunya, aquell senyor de Pontons? Cap. Per cert, sorolls polítics al marge, molts catalans ignoren que entre els 947 ajuntaments de Catalunya, entre Bocs i els Ciudadanos Valientes tenen, entre tots tres, zero alcaldes a Catalunya.

(la segona part d'aquest article es publicarà demà)

Campanya electoral, dues imatges

La portada de dissabte del diari El País reflecteix dues coses: que Pedro Sánchez, una vegada més, ha sabut aprofitar les oportunitats internacionals que se li presenten, i que Joe Biden, president dels Estats Units, també sap treure rendibilitat de les visites que rep a la Casa Blanca. Sánchez, que no és candidat a cap càrrec en les eleccions del dia 28, és molt conscient que ha estat rebut al despatx oval perquè serà el president d'Europa a partir de l'1 de juliol. Així, Biden no ha rebut només al president espanyol, sinó al futur president d'Europa. Però per poder entrar a la Casa Blanca, Sánchez ha hagut de pagar un peatge important, amb el seu compromís d'acollir un nombre indeterminat d'immigrants hispans que són o volen entrar als Estats Units. Si les despeses associades d'aquest moviment migratori cap a Espanya les pagarem directament els espanyols o tot això es pagarà amb fons de la Unió Europea —els quals, òbviament, també són en part espanyols—, encara està per veure. Sigui com sigui, mentrestant Sánchez ja té la portada que buscava per començar la seva llarga campanya electoral de les eleccions espanyoles que toquen a finals d’any, amb un èxit d'imatge difícilment discutible.

Simultàniament, la candidata ciudadana Anna Grau s'ha retratat sense camisa, però sense ensenyar més del compte. M'estalvio d'incloure la foto perquè no crec que aporti res, i tampoc se m'acut cap comentari mínimament original. Podríem dir que Ciudadanos ja ho ha perdut tot, fins i tot la camisa de la seva voluntariosa candidata. Però potser aquesta conclusió seria massa fàcil.

El dia 28 a Barcelona

(Article original publicat el 5/5/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2120, pàg. 2)

En campanya electoral, els que volem mantenir una certa neutralitat política hem de ser molt curosos en tot allò que escrivim, i intentem que ningú pugui interpretar que estem fent propaganda política a favor d'una determinada candidatura. Ara bé, no amagaré la meva ideologia, ja que en tants anys d'escriure aquesta columna quinzenal, el lector de La Veu ja pot intuir de quin peu calço. Però no vull anar més enllà. A Igualada, això sí, m'agradaria que guanyés les eleccions una candidatura netament igualadina, sense interferències externes. I a partir d'aquesta premissa general i allunyant-me seixanta quilòmetres d'Igualada, avui centraré els meus comentaris en els resultats que el dia 28 es poden donar a la capital de Catalunya.

A Barcelona el dia 28 es podran veure situacions interessants. La menys probable és que un partit, el que sigui, tregui com a mínim 21 regidors, que seria la majoria absoluta en un consistori de 41. En aquest cas hipotètic, el guanyador podria governar la ciutat sense necessitat de pactes. Però tot indica que, sortosament, això no passarà. I dic sortosament perquè les majories absolutes mai m'han agradat.

A partir, doncs, de la possibilitat més probable, és a dir, que cap partit assoleixi la majoria absoluta, caldrà veure quin partit treu més regidors. Si qui treu més regidors són els Comuns, o Esquerra, o els socialistes —perquè ningú se m'enfadi, els he posat per ordre alfabètic—, i tots tres sumessin la majoria absoluta, em costa imaginar que a Barcelona no es formés un govern tripartit d'esquerres liderat pel partit amb més regidors.

Però per a qui confiï en les enquestes —com explico sovint, no és el meu cas—, la possibilitat més factible és que Xavier Trias sigui el candidat guanyador. En aquest cas, Trias tindria possibilitats reals de ser alcalde si la suma dels tres partits mencionats abans no arribés als 21 regidors. Això és molt difícil però no impossible, i a partir d'aquí començarien les negociacions per tancar un govern de coalició liderat per Trias.

No s'ha d'excloure, però, la possibilitat del factor sorpresa d'última hora que capgirés totes els pronòstics. Així, podria sorgir un regidor o més d'un, del partit que sigui, els quals fessin el paperot que fa quatre anys va fer aquell polític parisenc de trista memòria, el qual actualment torna a viure a París. Els barcelonins no hem oblidat que va ser gràcies a Manuel Valls que la senyora Colau, coneguda per alguns com la destroyer de Barcelona, va continuar ocupant l'alcaldia.

Les veritats incòmodes

 

Sempre he viscut al Districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, i conec una mica el meu barri i la seva gent. Imaginem un matrimoni amb dos fills que viuen en un pis de lloguer, o que estan pagant una hipoteca, que els fills van a l'escola concertada —no és una excepció, a Sarrià l’oferta de places públiques és limitadíssima, gairebé totes les escoles del barri són concertades—, i que tenen uns ingressos familiars mensuals d'uns tres mil euros. Imaginem també que aquesta família disposa d'un cotxe utilitari, amb totes les despeses que això representa (quota, garatge, combustible, impostos, assegurança, ITV, revisions, imprevistos). Coneixent el preu mitjà dels pisos, les escoles i els cotxes, i afegint les altres despeses bàsiques com l'alimentació, etc., és exagerat dir que aquesta família potser passarà dificultats econòmiques per arribar a final de mes?

La meva resposta és, òbviament, que no és cap exageració, i per això no puc entendre les crítiques desmesurades que se li estan fent a un candidat a l'alcaldia de Barcelona per haver dit més o menys el mateix que esteu llegint. Molt possiblement el candidat s'hauria pogut expressar amb una mica més de diplomàcia i empatia cap a les famílies que ni tan sols arriben als dos mil euros d’ingressos mensuals, però per això ja es va disculpar. Altres candidats diuen cada dia disbarats de l'alçada d'un campanar (en aquest sentit, la senyora cupaire és una mina) i alguns encara els hi riuen les gràcies.

Comprar el vot

Tot i que és una pràctica molt reprovable, la compra del vot és força habitual en països de l'Amèrica del centre i del sud, però no només. La proposta del comprador de vot és una equació ben senzilla: si em votes, cobraràs. En podríem dir una persuasió pensionada, allò que a l'oest en diuen toma y daca. Així, polítics que ja estan instal·lats en llocs de comandament i opten a la reelecció (presidents, ministres, consellers, alcaldes, regidors...) de vegades tenen la temptació d'intentar comprar el vot, i que ho puguin acabar fent o no també depèn dels controls parlamentaris i polítics que s'hagin establert.

El pagament no s'acostuma a fer amb diners propis, que tampoc estaria gens bé, però almenys no ens afectaria directament la nostra butxaca, sinó amb els diners de tots, els diners públics provinents dels nostres impostos. Sí, ja sabem que tota una senyora ministra socialista de trista memòria va afirmar molt seriosament que els diners públics no són de ningú, però la realitat és que els diners públics són meus. I teus. I del conjunt dels contribuents.

Encara no ha començat la campanya per a les municipals i alguns polítics ja ens prometen xecs per pagar el material escolar del curs que ve, o ajuts per poder anar de vacances en tren si tens menys de trenta anys, o per subvencionar una part de les hipoteques si ets un jove que no has passat dels trenta-cinc. La qüestió és tenir la població contenta i entretinguda, amb l'objectiu no declarat que el votant es mostri agraït amb el polític... esperant rebre el xec promès... que molt possiblement no arribarà mai, ja que en campanya electoral la lletra petita no s'explica.

En societats serioses aquestes coses no passen, però no és cap secret per a ningú que el nostre país encara és lluny d’assolir la categoria de país seriós. Per cert, allò que va dir la ministra socialista sobre els diners públics no va ser una simple relliscada. Tenim persones molt ineptes en llocs de comandament que pensen aquestes coses, i per això en campanya electoral es permeten la frivolitat de prometre xecs amb aquella alegria. I així ens va.

Debat electoral a Sarrià, una contra crònica

 

(Foto: Les Veus de la República)

La campanya electoral de les municipals comença oficialment el dia 12, però ahir ja es va fer el debat tradicional que abans de cada elecció organitza la Casa Orlandai. Sala Foix, de les 7 a les 9 del vespre. Ple a vessar, incloent-hi el distribuïdor annex des d'on també es podia seguir l'acte via pantalla. La periodista moderadora Carme Rocamora i les persones d'Orlandai que la van ajudar van fer una bona feina.

Segons les enquestes —per a qui se les cregui—, de les set persones que representaven els partits polítics (cinc són regidors de l'ajuntament), quatre d'aquests partits tenen més o menys possibilitats d'assolir l'alcaldia: els comuns, Esquerra, Junts i els socialistes, representats, respectivament, per Jordi Martí Grau, Ester Capella, Jordi Martí Galbis i Albert Batlle. Però cap d'aquestes persones serà cap de llista el dia 28. Posats a triar, a mi m'hauria agradat més que els participants haguessin estat els caps de llista, Ada Colau, Ernest Maragall, Xavier Trias i Jaume Collboni, però les coses són com són.

Els tres partits restants presents en el debat (Ciudadanos, PP i Valents) tenen zero possibilitats d'assolir l'alcaldia, i els seus representants en són molt conscients, però només ho diuen en petit comitè. L'Anna Grau, l'Antonio Verdera i l'Eva Parera van tenir la cortesia de fer totes les seves intervencions en català, tot i que a les xarxes socials aquests tres partits utilitzen gairebé en exclusiva l'espanyol. Ells sabran per què ho fan, però, sigui com sigui, va ser tot un detall.

Tots set van ser educats en les seves intervencions, es van respectar els temps, i m'atreviria a dir que excepte algun tema molt concret de caràcter més ideològic que ciutadà, les seves propostes van ser força compartides per la resta. Novetats? Cap ni una, tot molt previsible. Amb tota franquesa, a mi m'hauria agradat que el debat hagués estat més intens, però entenc molt bé que un debat a set no és un debat a dos, i es fa el que es pot. Tot i això, em va agradar haver-hi anat.

El format del debat no permetia que el públic fes preguntes en directe com a mi m’hauria agradat, i em vaig dedicar a observar petits detalls simpàtics, aquells que no acostumen a sortir a les cròniques. N'explico alguns. 1/ Els discrets policies d’escorta presents a la sala, vestits de paisà, com sempre, s’ho miraven tot plegat amb cara d’avorriment. 2/ No tractant-se d’un acte institucional sinó dels partits polítics, jo no hauria reservat uns seients destinats als consellers del districte; ahir no tocava. 3/ Érem on érem, i no van sorprendre alguns discrets murmuris de desaprovació quan la senyora Grau, amb tota la raó del món, va criticar els okupes del districte. 4/ En un moment determinat va fallar la megafonia, però això ja és tot un clàssic en els actes que es fan al districte; van resoldre el problema en pocs minuts. 5/ El premi a la més riallera seria per a la senyora Parera, potser perquè intueix que difícilment podrà revalidar el càrrec de regidora (com diuen a l'oest, al mal tiempo, buena cara). 6/ També va cridar l’atenció que una senyora que es trobava entre el públic estava tranquil·lament donant el pit a un nen una mica crescudet. 7/ A meitat de l’acte, unes senyores amb samarretes reivindicatives de Can Raventós van fer una mena d’ofrena silenciosa de plantes, i després se les van emportar. 8/ En defensa del criticat carril bici de la Via Augusta, el regidor dels comuns va explicar que havia arribat a Orlandai en bicicleta, i tot la mar de bé. 9/ A la sortida de l’acte, uns quants cotxes oficials esperaven els seus clients al mig del carrer per tornar-los cap a casa.

Quan el benefici d'una minoria va en detriment de la majoria

El lobby ciclista de Barcelona està format per una petita part dels barcelonins, una minoria entre els 1.639.981 habitants de la ciutat. Això sí, els ciclistes estan bastant ben organitzats, i quan volen fan soroll mediàtic mitjançant accions vistoses i, de vegades, arriscades, però tolerades per les autoritats. A ningú se li escapa que algunes de les seves accions poden molestar a la gran majoria dels barcelonins, que són els vianants.

Una de les últimes accions del lobby ciclista ha consistit a saltar-se la prohibició de circular pel túnel de Vallvidrera. No cal dir que els ciclistes anaven pel túnel com van per Sarrià, és a dir, sense placa de matrícula, la majoria sense llums ni casc protector i, és de suposar, sense assegurança. Què hagués passat en cas d'accident al mig d'un túnel on les bicicletes tenen prohibit accedir? El fet és que qui tenia l'obligació d'impedir aquella excursió simpàtica, l'ajuntament, ho va tolerar. Si un motorista circula sense matrícula, sense llums i sense casc sap a què s'exposa. I és que no són només els cotxes, les motos també estan en el punt de mira dels comuns i socialistes que governen la nostra ciutat.

Amb el disseny i la posada en marxa d'alguns carrils bici molt reivindicats pel lobby ciclista, l'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona no sembla ser només beneficiar el petit col·lectiu dels ciclistes urbans, molt respectable però minoritari, sinó perjudicar el col·lectiu més nombrós de la ciutat, els vianants. S'acosten eleccions i hi ha pressa per inaugurar carrils bici, i potser l'alcaldessa i el seu equip han tirat pel dret sense rumiar gaire. Però això no és excusa.

El perill principal que corren els vianants quan surten al carrer no són els atracadors ni els violadors sinó els ciclistes incívics. Parlo d'aquells ciclistes, gairebé tots, que se salten els semàfors en vermell, i els que amb l'aquiescència municipal baixen en direcció contrària i a tota pastilla per Major de Sarrià, com si fossin els usuaris únics de la via pública. Més perillosos són els que circulen per voreres en les quals la normativa no permet que hi circulin bicicletes ni patinets. Però molts ciclistes es mouen al marge de la normativa i del sentit comú, i massa sovint obliden que a la vorera qui té preferència sempre és el vianant.

Per als vianants que han d'agafar el bus en una parada per on passa el carril bici, pujar al bus és una operació de risc, ja que les bicicletes passen entre la marquesina de la parada i la porta del bus. Pretendre que els ciclistes s'aturaran a la parada quan coincideixin amb el bus, quan ni tan sols s'aturen en un semàfor vermell, seria allò que en diuen wishful thinking. El perill augmenta quan el vianant baixa del bus, ja que no té cap visibilitat. Aquest nyap ja es va denunciar quan van fer el carril bici de l'avinguda Vallcarca, i ara a la Via Augusta estan repetint l'errada. No voleu caldo? Doncs dues tasses!

Qualsevol polític amb sentit comú hauria de saber que és lleig beneficiar una minoria de ciutadans, els ciclistes, en detriment dels legítims interessos de la gran majoria, els vianants. Els ciclistes voten, sí, però els vianants també. Cal deixar molt clar que la majoria dels vianants no està en contra dels ciclistes sinó només de les seves males pràctiques, així com dels polítics que les permeten i no les castiguen, o que dissenyen els carrils bici sense mesurar abans les conseqüències negatives d'unes decisions tècniques que aviat es demostrarà que són errònies.

Emancipar-se

(Article original publicat el XX/4/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 94/4-2023, pàg.23)

Tres persones que tenim, respectivament, un, dos i tres fills majors d'edat, ens fèiem una sèrie de preguntes. Quin ha de ser el paper dels pares quan els fills assoleixen la majoria d'edat? Se'ls ha d'esperonar a emancipar-se, o és aconsellable retenir-los a casa uns anys més? Donant per fet que, per manca d'experiència, els fills emancipats cometran equivocacions, és positiu deixar-los fer, i que a partir de les seves equivocacions els fills vagin aprenent com funciona el món? És normal que a trenta anys molts joves, cada dia més, encara visquin a casa dels pares?

Són preguntes que no tenen una resposta única, ja que aquesta dependrà de les circumstàncies personals de cadascú, sense ignorar que el problema de l'habitatge condiciona la decisió de marxar de casa. Així, si el sou mitjà es considera correcte, el preu dels pisos està pels núvols, i si el preu de l'habitatge és el que toca, llavors és el salari el que està molt desfasat. A Catalunya és pràcticament inexistent l'oferta d'habitatge públic a preus raonables, i els governants que s'omplen la boca amb el problema de l'habitatge no fan res per pal·liar-lo. Des de la mort de Franco ens han governat polítics de tots colors, i no han fet els deures. En aquest sentit, l'Ajuntament de Barcelona, amb quaranta anys de governs socialcomunistes (la dreta només ha governat quatre anys), és un exemple de pèssima gestió.

Els fills no tenen dret a viure a la mateixa ciutat on van néixer, ni tampoc al mateix barri. Fa uns anys a Sarrià es va fer un debat públic sobre si viure al nostre barri és un luxe o un dret; recordo que alguns pretenien convèncer l'audiència que viure a Sarrià és un dret. No sé pas d'on ho han tret. Diguem-ho clar, el dret constitucional a l'habitatge no comporta el dret a viure en un barri determinat. A partir d'aquí, podríem discutir si això ens agrada o no, però aquest seria un altre debat.

Seria bo que els fills s’emancipessin dels pares a una edat raonable, com passa en països més evolucionats que el nostre. Això no vol dir que s'hagi d'ignorar que l'accés a la vida independent comporta el risc d'ensopegar, però de les ensopegades també se n'aprèn. Potser seria raonable que els fills s'emancipessin en acabar la universitat, a partir dels vint-i-pocs anys. Soc conscient que dient aquestes coses algú em retraurà poca empatia amb la gent més jove. És exactament el contrari. En descàrrec meu li contestaria que la protecció exagerada dels fills majors d'edat, que tant sovinteja a la nostra societat, encara els dificultarà més l'aterratge a la vida adulta que tard o d'hora hauran d'afrontar.