Quan el benefici d'una minoria va en detriment de la majoria

El lobby ciclista de Barcelona està format per una petita part dels barcelonins, una minoria entre els 1.639.981 habitants de la ciutat. Això sí, els ciclistes estan bastant ben organitzats, i quan volen fan soroll mediàtic mitjançant accions vistoses i, de vegades, arriscades, però tolerades per les autoritats. A ningú se li escapa que algunes de les seves accions poden molestar a la gran majoria dels barcelonins, que són els vianants.

Una de les últimes accions del lobby ciclista ha consistit a saltar-se la prohibició de circular pel túnel de Vallvidrera. No cal dir que els ciclistes anaven pel túnel com van per Sarrià, és a dir, sense placa de matrícula, la majoria sense llums ni casc protector i, és de suposar, sense assegurança. Què hagués passat en cas d'accident al mig d'un túnel on les bicicletes tenen prohibit accedir? El fet és que qui tenia l'obligació d'impedir aquella excursió simpàtica, l'ajuntament, ho va tolerar. Si un motorista circula sense matrícula, sense llums i sense casc sap a què s'exposa. I és que no són només els cotxes, les motos també estan en el punt de mira dels comuns i socialistes que governen la nostra ciutat.

Amb el disseny i la posada en marxa d'alguns carrils bici molt reivindicats pel lobby ciclista, l'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona no sembla ser només beneficiar el petit col·lectiu dels ciclistes urbans, molt respectable però minoritari, sinó perjudicar el col·lectiu més nombrós de la ciutat, els vianants. S'acosten eleccions i hi ha pressa per inaugurar carrils bici, i potser l'alcaldessa i el seu equip han tirat pel dret sense rumiar gaire. Però això no és excusa.

El perill principal que corren els vianants quan surten al carrer no són els atracadors ni els violadors sinó els ciclistes incívics. Parlo d'aquells ciclistes, gairebé tots, que se salten els semàfors en vermell, i els que amb l'aquiescència municipal baixen en direcció contrària i a tota pastilla per Major de Sarrià, com si fossin els usuaris únics de la via pública. Més perillosos són els que circulen per voreres en les quals la normativa no permet que hi circulin bicicletes ni patinets. Però molts ciclistes es mouen al marge de la normativa i del sentit comú, i massa sovint obliden que a la vorera qui té preferència sempre és el vianant.

Per als vianants que han d'agafar el bus en una parada per on passa el carril bici, pujar al bus és una operació de risc, ja que les bicicletes passen entre la marquesina de la parada i la porta del bus. Pretendre que els ciclistes s'aturaran a la parada quan coincideixin amb el bus, quan ni tan sols s'aturen en un semàfor vermell, seria allò que en diuen wishful thinking. El perill augmenta quan el vianant baixa del bus, ja que no té cap visibilitat. Aquest nyap ja es va denunciar quan van fer el carril bici de l'avinguda Vallcarca, i ara a la Via Augusta estan repetint l'errada. No voleu caldo? Doncs dues tasses!

Qualsevol polític amb sentit comú hauria de saber que és lleig beneficiar una minoria de ciutadans, els ciclistes, en detriment dels legítims interessos de la gran majoria, els vianants. Els ciclistes voten, sí, però els vianants també. Cal deixar molt clar que la majoria dels vianants no està en contra dels ciclistes sinó només de les seves males pràctiques, així com dels polítics que les permeten i no les castiguen, o que dissenyen els carrils bici sense mesurar abans les conseqüències negatives d'unes decisions tècniques que aviat es demostrarà que són errònies.