La plaça Artós

A Sarrià tenim una plaça que a la majoria de sarrianencs no ens faria res que se l'emportessin lluny i la perdéssim de vista. És la plaça Artós, en termes urbanístics una plaça lletja amb ganes. Fora de les terrasses de la part baixa, que tenen la seva clientela, d'aquesta plaça no se'n salva res, ni tan sols un paviment antic i mal apedaçat que és un insult a les mínimes normes del bon gust, una dificultat per a les persones que arrosseguen un cotxet o que es mouen en cadira de rodes, i un perill per a la seguretat dels vianants. L'edifici de Telefónica de la part de dalt, mig abandonat, tampoc ajuda gaire a fer d'Artós una plaça amable.

Després hi ha el personal que freqüenta la plaça. Aquest indret ha sigut de sempre el lloc de concentració d'alguns seguidors molt sorollosos de l'Espanyol els quals, abans dels partits, anaven desfilant a peu des d’Artós fins al camp de General Mitre. Ara l'estadi de Cornellà els queda més lluny però, quan l'Espanyol juga a casa, alguns seguidors sorollosos continuen trobant-se a la plaça Artós abans del partit, ben protegits per la policia. I per una evident afinitat anti-Barça, també és el lloc de concentració dels seguidors del Real Madrid quan els blancs juguen a Barcelona, tant és si juguen contra el Barça com si juguen contra l'Espanyol.

D'uns anys ençà, la plaça Artós també és el lloc on la gent de Bocs perpetra mítings polítics. Artós té l'avantatge que, com que és petiteta, amb poca gent ja sembla que estigui plena. Diumenge passat no van omplir ni una quarta part d'aquell espai. Segons s'havia anunciat, era el gran míting que en aquesta campanya electoral faria a Catalunya la plana major de Bocs, i haurà estat l'única visita a Barcelona del conducător indiscutible del partit, Santiago Abascal. Va fer un discurs pujat de to, com fa sempre, després d'haver perorat els seus teloners: el candidat a regidor per Barcelona, un tal Oro-Pulido que no coneix ningú, i el diputat encarregat de la franquícia catalana del partit, Ignacio Garriga. L'estètica habitual, rojigualdas grans i petites, castellanor lingüística unànime i, òbviament, cap bandera catalana. El país de Bocs és un altre, i no se n’amaguen.