Burocràcia perniciosa

La burocràcia excessiva, innecessària i, per tant, perniciosa, que practiquen amb mà de ferro alguns funcionaris de les nostres administracions públiques, a tots nivells —municipal, metropolità, comarcal, nacional, estatal i europeu— és un dels càncers de la nostra societat. La burocràcia perniciosa sempre tendeix a frenar el creixement econòmic així com la creació de llocs de treball. En conseqüència, la burocràcia perniciosa és responsable d'una part important de la taxa d'atur d'una societat.

Com deia Xavier Roig fa un any al Via Empresa, "el concepte de servei que tenen els nostres funcionaris —és a dir, assumir que el contribuent és el client— és gairebé nul. Viuen en un altre món". Els buròcrates, en el sentit negatiu de la paraula buròcrata, són els grans enemics de les iniciatives privades, ja que frenen la il·lusió de fer coses per part del ciutadà. Això, però, no passa a tot arreu, perquè alguns països tenen molt clar que els funcionaris estan per ajudar i no per frenar les iniciatives ciutadanes.

Sortosament, en un món globalitzat com el nostre, qui té clar que vol fer coses pel seu compte i veu que aquí li posen excessius entrebancs burocràtics per poder desenvolupar-les amb èxit i un mínim de tranquil·litat, sempre té la possibilitat d'establir-se en països més amables, més business friendly com diuen ara. Més endavant, quan els nostres governants comencen a ser conscients del fenomen i intenten que els nostres expatriats tornin, ja és massa tard. Els buròcrates no marxen mai, només marxen els ciutadans que generen riquesa.

De l'evolució del llenguatge a la frivolitat

Amb el transcurs del temps té tot el sentit que el llenguatge vagi evolucionant, però d'aquí a substituir el "tots" per "totes", com diria aquell, això no toca. Tampoc li donaran la Creu de Sant Jordi per la seva frivolitat a la senyora que fa de consellera de la Generalitat i que es va treure de la màniga el "totes tots i totis". Per intentar evitar caure en aquestes ridiculeses lingüístiques alguns encara utilitzem el "tothom" de tota la vida, i amb el "tothom" ningú es pot sentir exclòs.

Per altra banda, pretendre que el femení plural també engloba el masculí —un exemple, el Sindicat de Llogateres— és molt propi de persones que no fan cap esforç per expressar-se amb propietat, i també cauen en la ridiculesa incorporant invents del TBO en el seu llenguatge. Ara bé, també es podria donar el cas que els serveis que ofereix aquest sindicat només estiguessin adreçats a les dones, però diria que la cosa no va per aquí.

L'evolució lògica del llenguatge la veiem, per exemple, quan observem com ha anat canviant la manera d'anomenar el recipient que serveix per emmagatzemar i traslladar menjar, des del portaviandes d'abans fins al tàper d'ara, passant per la carmanyola, la taifa —per als terrassencs de tota la vida— i el tupper, i segurament encara me'n deixo alguna.

Una cosa ben diferent és defensar que "tots" no ens engloba a tots, és a dir, a tothom, i "totes", en canvi, sí. Demanar a les persones adultes una mica de coherència lingüística a l’hora d’expressar-se en públic i que deixin de fer el ridícul potser és demanar massa, però hem de ser conscients que els nens ho escolten tot, i quan siguin grans correm el risc que caiguin en les mateixes frivolitats.

De banc no se n’ha rescatat cap

(Article original publicat el XX/1/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 102/01-2024, pàg.18)

Va ser un dels episodis més lamentables de la nostra història econòmica recent, i va suposar pel contribuent un cost altíssim que no es recuperarà mai. Es parla d'uns 65.000 milions, però la xifra exacta no la sabrem mai. Parlem d'aquell episodi mal anomenat com el "rescat de la banca", és a dir, el rescat per part de l'estat espanyol d'unes institucions financeres mal gestionades, i algunes en fallida. Però convé recordar que de banc no se'n va rescatar cap, i de banca, tampoc. I de caixa ben gestionada, tampoc se'n va rescatar cap.

Amb les coses de menjar no s'hi juga, i no s'hi val a fer demagògia barata. Una caixa no és un banc. Un banc és una societat anònima que té uns propietaris, anomenats accionistes, els quals, quan adquireixen les accions, saben a què aspiren —a cobrar uns bons dividends—, i a què s'exposen —a veure'n reduït el valor fins a perdre els diners invertits si les coses van mal dades—.

Les caixes, en canvi, no tenen propietaris. Les caixes d'estalvis que es van rescatar amb els nostres diners no tenien accionistes, i eren dirigides, molt mal dirigides, per cert, per polítics que no estaven preparats per fer de financers. No és una diferència menor. Ben mirat, a qui es va rescatar no va ser a unes institucions de crèdit gairebé en fallida, que també, sinó als seus impresentables gestors, polítics de tots els partits. Si no hi hagués hagut aquell rescat tan vergonyós, molts dels polítics que van deteriorar els balanços d'aquelles institucions amb total impunitat segurament haurien acabat a la presó.

No deixa de sorprendre que, encara ara, alguns polítics confonguin, interessadament, els termes d'aquella operació. Alguns polítics semblen haver oblidat que al capdavall a qui es va rescatar va ser als seus companys de partit, uns personatges que es pensaven que gestionar una institució financera era tan fàcil com resoldre un sudoku. I dit tot això, diré també que jo no hauria rescatat aquelles caixes; les hauria deixat caure, com es deixa caure qualsevol altre negoci que fa fallida. Així funciona l'economia de mercat tal com jo l'entenc.

Els responsables d'aquell desastre financer van ser tant polítics de dretes com polítics d'esquerres. Uns culpables han tapat uns altres culpables, i la festa, com passa sempre, l'ha acabat pagant el contribuent. Tot plegat ha constituït una gran injustícia social, també perquè molts d'aquells personatges continuen administrant pressupostos públics i presumint de grans gestors. I tothom que conegui mínimament el tema sap que aquells individus no eren res més que uns grans depredadors dels recursos públics.

La guerra d'El Mundo contra Catalunya

 

Ahir a Madrid (Espanya) es va inaugurar una fira internacional de turisme anomenada Fitur, i avui la versió digital del diari El Mundo publica en portada aquesta foto de l'agència EFE. Es poden veure, d'esquerra a dreta, els anomenats barons espanyols Emiliano García-Page, Fernando López Miras, Carlos Mazón i Juanma Moreno, presidents, respectivament, de Castella-la Manxa, Múrcia, València i Andalusia, tot i que en clau ideològica el primer potser hauria d'estar situat a la dreta dels altres tres. Com a anècdota curiosa, el president que hi ha a la dreta de la foto, el senyor Juanma, és català de naixement, però no ho acostuma a dir massa.

Des de la discrepància absoluta amb la seva línia editorial, he dit altres vegades i ho repeteixo ara que en l'àmbit estatal El Mundo és de lluny el millor diari d'Espanya. Anys enrere el primer lloc del pòdium l'ocupava El País, però això ja és història.

Des de fa molt temps El Mundo s'ha especialitzat a treure cada dia en portada el tema català, i ho fa sempre en clau anticatalana. Avui el titular és: "Así fue 'la conjura de Fitur' de Page y los barones del PP: "No se puede dar ni un privilegio más a Cataluña".

Doncs apa, ni que sigui amb una mica de mandra, deixem-ne constància.

Davos vs. Dubai

 

Amb totes les excepcions que calguin, que segur que en trobaríem més d'una, la gent que es declara d'esquerres —és a dir, les persones més aviat repatànies amb tot el que tingui alguna cosa a veure amb el sistema capitalisme— és més partidària de la cimera del clima de Dubai que de la cimera econòmica de Davos.

Així, entre intentar salvar un parell de granotes de la Ricarda o facilitar la creació d'empreses i llocs de treball per evitar que els joves catalans que busquen feina hagin de marxar a l'estranger, les esquerres anticapitalistes opten per l'opció animalista.

Les persones que es declaren de dretes i defensores de l'economia de mercat són més partidàries del Fòrum econòmic de Davos que d'anar d'excursió a Dubai.

Els liberals, en canvi, no tenen tantes idees preconcebudes i sempre estan disposats a aprendre de les dues bandes. Així, intenten anar a tot arreu, i diria que viatgen més i escolten amb més atenció les veus discrepants. De tot se n’aprèn.

Sobre la conveniència i la utilitat pràctica d'assistir a alguns d'aquests esdeveniments internacionals, no tots, ja n'he parlat en altres ocasions, i ho repeteixo: en sóc molt partidari. I és que la gent s'entén parlant, presencialment, i si és compartint un cafè, un dinar o un sopar, encara millor. Ho he fet sempre i no m’ha anat malament.

La majoria dels conflictes del món, per més complicats de resoldre que semblin, tenen solució. Es tracta de trobar respostes vàlides per a totes les parts en conflicte. Per cert, no he estat mai a Davos, i a Dubai em sembla recordar que només m'hi vaig aturar una vegada fa anys per canviar d'avió.

Un alcalde cansat i cagadubtes

 

Al maig farà un any que els barcelonins vam anar a votar en les eleccions municipals i, fruit d'uns pactes tan legals com políticament difícils de pair pels barcelonins, el socialista Collboni va esdevenir alcalde de Barcelona gràcies al suport imprescindible del PP. No és pas cap secret, quan es tracta de perjudicar els partits independentistes, els grans partits unionistes espanyols sempre s'ajuden. Però tot això ja és història.

Ara Barcelona té un alcalde que només compta amb el suport del PSOE, el seu partit, amb 10 regidors de 41. Això vol dir que n'hi falten 11 per assolir la majoria absoluta de 21. Mentrestant, l'equip de govern no pot aprovar res, i fins ara les votacions del plenari li han tombat les seves propostes.

Però per què diem que l'alcalde de Barcelona està cansat? Fins ara Collboni exercia 24 hores al dia, i ara diu que només pretén fer d'alcalde la meitat del temps. Així, Collboni ha parlat del nomenament d'un alcalde de nit, però no ha aclarit si està disposat a compartir el seu sou amb l'alcalde que el substituirà mentre ell dormi.

Collboni cobra 100.000 euros per fer d'alcalde les 24 hores del dia, i durant la campanya electoral no va parlar de compartir l'alcaldia. Des del punt de vista pràctic la primera pregunta que ens hem de fer els barcelonins és si es conformarà a cobrar la meitat en cas que la seva proposta de nomenar un alcalde de nit acabés tirant endavant, deixant els altres 50.000 pel substitut nocturn. Tot això ho paguem els ciutadans de la nostra butxaca, i tenim dret a saber-ho.

Diem també que Collboni és un cagadubtes perquè tot i els molts mesos transcorreguts des que es va fer càrrec de l'alcaldia, encara no ha decidit amb qui pactarà per aconseguir els 21 regidors imprescindibles per poder governar amb tranquil·litat. La tradició barcelonina ens diu que acabarà pactant un govern socialcomunista, tal com Colau ja ha mig insinuat fent de portaveu oficiós de l'alcaldia. Aviat ho veurem.

Els nous inquisidors

(Article original publicat el 12/1/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2156, pàg. 2)

Finalment s'ha fet pública la recepta que tenen per a Catalunya els dos partits de la dreta espanyola: consisteix a convertir en delicte allò que ells anomenen "deslleialtat constitucional". Així, dos partits contraris a la voluntat majoritària dels catalans ara pretenen ampliar el Codi Penal espanyol castigant la deslleialtat. No han inventat res, a la Xina, Rússia i altres països també ho fan. La proposta busca la dissolució dels partits i organitzacions independentistes combinada amb penes elevades de presó pels seus dirigents.

La recepta espanyola contra la dissidència catalana sempre ha estat la repressió. Mai s'ha fet una proposta política seriosa, i els nous inquisidors sempre volen anar més enllà. I és que quan es tracta de castigar els catalans que no pensen com la majoria dels espanyols, alguns no en tenen mai prou. No en tenen prou amb el persistent maltractament lingüístic, fiscal i d'inversions que els governants espanyols sempre han aplicat a Catalunya.

No queda clar de quina manera els nous inquisidors —ara ja no s'amaguen d'actuar com a tals— valoraran penalment la deslleialtat del nord-est peninsular. Per posar un exemple fàcil entendre, votar partits que defensin la independència de Catalunya convertiria en delinqüents a la majoria dels catalans, el 52% segons les últimes eleccions al Parlament. Els nous inquisidors tampoc han aclarit si des del seu allunyament dels principis bàsics de la democràcia es limitaran a castigar la deslleialtat d'obra o penalitzaran també la deslleialtat de pensament.

Cal, però, no crear-se falses expectatives, ja que pensar segons què en veu alta —o amb veu baixa— també podria ser considerat un acte delictiu. Penalitzar el pensament del ciutadà díscol és un somni compartit per tots els dictadors, d'esquerres i de dretes. El paraigua ambigu del concepte deslleialtat té tant recorregut que s'hi podria encabir tot. Des del meu punt de vista, deslleialtat constitucional seria, per exemple, no renovar la cúpula judicial quan toca, però això els nous inquisidors ho obvien, perquè saben que estan en fals.

Sortosament, els nous inquisidors no disposen de prou suport parlamentari. Ara bé, si la proposta acabés prosperant, un disbarat com aquest es podria qualificar de dictatorial. La reacció del món independentista hauria de comportar reforçar encara més les conviccions independentistes, i enfortir les ganes de deixar de formar part d'un estat que defensa de manera obsessiva uns interessos que no són els de la majoria dels catalans.

Lawfare, policia patriòtica, jutges de part i altres irregularitats democràtiques

 

(Foto: La Vanguardia)

 

Que un diari poc sospitós com La Vanguardia gosi encapçalar el reportatge d’un gran escàndol democràtic amb aquesta foto és que els de Can Godó han d’estar molt segurs del que fan. Tots els règims dictatorials del món tenen aquestes figures, sense les quals cap dictadura s'aguantaria. Hi ha personatges amb sou públic que creuen estar per sobre del bé i del mal, individus sense moral que fan i desfan al marge d'uns principis democràtics bàsics. La majoria d'aquests individus persegueixen idees, i són capaços d'inventar-se qualsevol disbarat per castigar, fins i tot amb la presó, a qui no pensi com ells. Ara bé, resulta molt preocupant que les cúpules d'alguns països que formalment es diuen democràtics també caiguin en aquestes pràctiques. Sortosament, hi ha encara periodistes valents que, tot i ser minoritaris, fan bé la seva feina. Gràcies a ells els ciutadans podem ser coneixedors de les malifetes d'aquests personatges i de les organitzacions fosques que representen. Uns personatges que, dissortadament, no acaben mai a la presó, ja que estan molt ben protegits pel sistema. Lamentem-ho i deixem-ne constància gràfica.

Somriures falsos

 

Amb els governants que sempre somriuen ens hauríem de posar en guàrdia, ja que de vegades el seu fals somriure no deixa de ser una manera cínica de burlar-se dels ciutadans. Amb totes les excepcions que calguin, quan un governant somriu tot el dia, alerta!, perquè no necessàriament vol transmetre bones notícies a la ciutadania. Els governants poden somriure forçadament per evitar posar una cara trista, com una arma defensiva, pel fet que són conscients que les decisions que prenen no sempre es rebran de bon grat.

Però no tots els governants somriuen sempre. D'entre els membres del nou govern francès liderat per Gabriel Attal, el primer ministre més jove de la història de França, destaca la figura de Rachida Dati (a la foto), ara ministra de cultura. Fa uns anys, en un govern de Sarkozy, ja havia sigut ministra de justícia, i, per tant, és una política ben coneguda pels francesos. Però buscant a la xarxa fotos de Dati, costa trobar-ne on es mostri somrient.

Em sorprèn agradablement la seva cara seriosa, un detall que potser a alguns els passa per alt. La majoria de les fotos de Dati ens la mostren amb una cara seriosa i, com dèiem abans, l'aspecte seriós és una excepció entre els governants. Gairebé sempre, es mostren amb un permanent somriure fix a la cara, com volent donar a entendre que tot va bé, però sabent que no és així. Esperem, doncs, que amb la seva cara seriosa la senyora Dati faci bé la seva feina.

Negocis que desapareixen

Abans de la guerra incivil espanyola a Barcelona es publicaven 26 diaris, vuit dels quals en català. Amb l'arribada del franquisme van quedar reduïts a sis, cap d'ells en català. Si considerem els diaris d'àmbit nacional, avui en dia se'n publiquen només quatre: La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i l'Ara, aquests dos últims en català i els altres dos amb dues versions, català i castellà.

Estem parlant, no cal dir-ho, dels diaris de paper, que són cada dia més prims i amb unes tirades a la baixa. El diari de paper és un producte que des de fa uns anys, amb l'aparició d'Internet i la premsa digital, va de mal en pitjor, i acabarà desapareixent del tot.

Com també acabaran desapareixent els mercats municipals, les sales de cinema i les agències de viatges, entre d’altres, si més no tal com entenem aquests negocis avui en dia. Pot ser que aquestes i altres empreses sobrevisquin i no acabin desapareixent del tot, però haurien de fer una evolució tan dràstica en el seus plantejaments que no està gens clar que estiguin preparades per fer-la.

A partir d’aquestes realitats, difícilment trobarem persones que tota la vida facin la mateixa feina, o persones que treballin tota la vida en la mateixa empresa com passava fins no fa gaires anys. Però no passa res si hi ha negocis que desapareixen, sempre en surten de nous, i qui sigui capaç d'evolucionar amb els nous temps no tindrà dificultats per guanyar-se la vida, sigui per compte d'un tercer o pel seu compte.

Fumar a les terrasses

Es torna a debatre sobre si cal imposar prohibicions addicionals als fumadors, i ara hi ha qui proposa que tampoc es permeti fumar a les terrasses exteriors de bars i restaurants. Al meu entendre, abans de prendre cap decisió s'haurien de dividir les terrasses en dos tipus: les que estan gairebé tancades —és a dir, aquelles que només tenen un costat obert i els altres tres estan tancats—, i les que estan obertes als quatre vents.

El respecte als fumadors, sempre que no provoquin molèsties, comporta defensar també els no fumadors que actualment s'han d'empassar el fum dels fumadors de la taula del costat. És evident que les primeres terrasses no ventilen prou bé, i potser seria convenient que no s'hi fumés. En canvi, es podria ser més permissiu amb les terrasses que estan obertes als quatre vents.

Fins aquí la meva opinió. Sóc ex fumador, i sempre s'ha dit que els ex fumadors som més sensibles amb el fum aliè. Per tant, el meu punt de vista potser no és el més indicat per aconsellar com s'hauria de regular el funcionament de les terrasses. I aprofito per demanar disculpes a les persones que s'havien d'empassar el meu fum quan jo encara fumava i no era conscient de les moltes molèsties que causava als no fumadors.

Cava vs. Corpinnat

 

S'han acabat les festes de Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any i Reis, i en aquest curt període de temps ens hem begut una part molt important del vi escumós que es consumeix durant l'any. Però tot i que ho escric en primera persona del plural, confesso que sóc poc partidari d’empassar-me les bombolles. Així, si puc triar entre una beguda amb bombolles i una sense, trio sempre la segona. Entre aigua amb gas i aigua sense gas, sempre sense gas. Entre vi i cervesa, prefereixo el vi. Entre vi blanc o negre i vi escumós, opto pel vi. Feta aquesta declaració d'intencions, i centrant-me en el món dels vins escumosos que s'han consumit aquests dies, si puc triar entre Cava i Corpinnat, prefereixo que sigui Corpinnat. Els motius que justifiquen la meva elecció tenen menys a veure amb la qualitat del producte, que també, que amb la realitat econòmica que hi ha al darrere d'aquestes begudes.

La base del Corpinnat i el Cava és el raïm, i llavors és bo fixar-se en el preu del raïm que els elaboradors paguen als pagesos que conreen les vinyes. Resulta que els grans productors de cava que gairebé monopolitzen el sector (Freixenet i Codorniu, dues empreses que fa uns anys van deixar de ser de capital català) paguen el raïm a un preu miserable que no arriba al mig euro per quilo. A França no fan cava, però elaboren champagne, i els pagesos francesos cobren el raïm a un preu molt més car que els nostres pagesos (uns 6 €/quilo).

Tornem a Catalunya. Corpinnat és una marca col·lectiva formada per onze cellers que fa sis anys van decidir desvincular-se de la Denominació d'Origen Cava per tal d'intentar prestigiar el seu producte i posar una mica d'ordre en aquest sector. Això inclou, també, la defensa dels pagesos catalans, tan maltractats pels grans cavistes. Així, els productors de Corpinnat paguen el raïm a un preu que multiplica per dos el preu que paguen els cavistes, tot i que encara està molt allunyat del preu que paguen els productors francesos de champagne. No es tracta de fer milionaris als pagesos catalans, sinó de permetre que puguin continuar vivint amb dignitat de les seves vinyes i la seva feina. Amb aquests objectius, els productors de Corpinnat (a la foto) es mereixen un aplaudiment per la seva aposta.

Fa un any i mig ja vaig tocar aquest tema des d'altres punts de vista, aquí.

Política i religió

(Article original publicat el 29/12/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2154, pàg. 2)

Per evitar polèmiques amb família i amics només molt de tant en tant tracto temes religiosos; avui és una excepció. Cal respectar totes les creences religioses, però amb una condició: que els practicants d'una religió, la que sigui, mostrin el mateix respecte envers aquells que no en practiquen cap, de religió, o que en tenen una de diferent, o que opten per practicar-la de manera discreta. És en aquest context que no m’agrada la barreja de política i religió, i considero una bona opció la definició constitucional d'un país com a estat aconfessional.

Em sorprèn la forma diversa d'enfocar els assumptes religiosos que tenen les persones que m'he anat trobant viatjant pel món. Així, mentre uns parlen obertament sobre la religió que practiquen, altres opten per la discreció, i tant els uns com els altres ho fan amb la mateixa convicció. Però, tot i les diferències formals, en el fons totes les religions s'assemblen, i utilitzen principis i recursos que es van repetint aquí i allà. Un dels més habituals és aquell que diu que "la meva religió és la veritable, les altres no ho són".

He visitat sinagogues jueves, mesquites musulmanes, esglésies ortodoxes i temples catòlics per tot el món, incloent-hi unes quantes visites al Vaticà de Roma. Catòlics, jueus i musulmans fan servir també un recurs força curiós, si més no ho és per mi. Consisteix a anar repetint moltes vegades la mateixa oració, en alguns casos de manera compulsiva. I per limitar-ho a un exemple, sempre m'ha cridat l'atenció el rosari dels catòlics, que consisteix a anar repetint l'Avemaria dotzenes de vegades.

Em pregunto si eren catòlics els madrilenys que fins no fa gaire, en protesta contra el projecte de llei d'amnistia, resaven el rosari davant de la seu central del PSOE, al carrer Ferraz de Madrid. Ho ignoro, però els que movien els fils d'aquelles protestes vespertines van decidir que els manifestants havien de resar el rosari. Per cert, alguns catalans feien exactament el mateix a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, davant del Palau de la Generalitat.

Aquestes religions també comparteixen el costum de tapar-se el cap. Durant el franquisme, quan les dones catòliques entraven a l'església es cobrien el cap amb una mantellina, una pràctica que després ha anat decaient. Però encara ara moltes senyores musulmanes porten el cap cobert, dintre i també fora de les mesquites, i els jueus també es cobreixen el cap amb una quipà, i no només quan són a la sinagoga.

Amb mantellina, mocador o quipà, molt bon any a tothom.

Una princesa

(Foto: El Mundo)

Quan ha de llegir el discurs que algú li ha escrit abans, i la veus mirant de reüll al seu pare com buscant la seva aprovació, quan observes la seva forma de moure's i de vestir —se suposa que a partir de complir els divuit anys ja serà responsabilitat seva la decisió sobre el calçat, la roba i els complements que utilitza—, un pot pensar que aquesta senyora no té encara una personalitat pròpia prou desenvolupada.

Sembla una persona acostumada a obeir des de ben petita, i no només als seus pares sinó també als uniformats que tenen una graduació superior a la seva, que ara mateix són gairebé tots. Una de les coses que molta gent es pregunta és per la gran importància que dóna a l'exèrcit la institució que regula aquesta família. Per què els sembla tan important la formació militar i no, posem per cas, la formació sanitària o empresarial, molt més útils per a la societat a la qual teòricament serveixen?

I una consideració final, que no per sabuda hem de passar per alt: ella és qui és i el seu pare és qui és per ser neta i fill, respectivament, d'un senyor poc honorable que ara viu a l'estranger, un senyor a qui un dictador que va morir fa mig segle va decidir que l'havia de succeir. Sovint vull pensar que els ciutadans passen d'aquestes coses, i per això sorprèn que encara hi hagi gent que els faci reverències, sabent qui són i què han fet a la vida els seus predecessors.