Nacionalismes i nacionalistes

(Article original publicat el XX/3/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 104/03-2024, pàg.18)

El de Sarrià-Sant Gervasi és l'únic dels deu districtes de la ciutat de Barcelona on un partit nacionalista (o independentista) disposa de la majoria absoluta del Consell Plenari del Districte. Aviat està dit, deu consellers de dinou; no passa enlloc més.

No m'he definit mai com a nacionalista, ja que reivindicant-me com a sarrianenc (barri), barceloní (ciutat), català (país) i europeu en tinc ben bé prou, sense cap necessitat d'afegir-hi més etiquetes. Però no crec que el terme nacionalista sigui un insult, encara que alguns assegurin que definir-se com a nacionalista és gairebé un fet delictiu, o sense el gairebé.

Actuant al marge dels principis bàsics de la democràcia, alguns intenten criminalitzar el desig de molts catalans d'independitzar-se de la metròpoli que encara controla les nostres vides i patrimonis. No de tots els catalans, és clar, ja que actualment els independentistes només som el 52% dels votants. El temps ha demostrat que ens mentien quan ens deien que en política, sense violència, es podia aconseguir tot.

Els unionistes espanyols també són nacionalistes, encara que amb aquesta definició ells no es reconeixen com a tals. Vist des del punt de vista espanyol, hi ha un nacionalisme simpàtic —el nacionalisme espanyol— i uns nacionalismes antipàtics —el basc, el català i el gallec—.

Tal com ens passa a molts catalans, als espanyols tampoc els agradaria ser governants des de l'estranger, des de Lisboa o París, posem per cas. Els nostres veïns només admeten ser governants des de la seva capital, Madrid, i en aquesta reivindicació tenen tota la meva simpatia. Té tot el sentit que ho defensin, tot i que tampoc s'ha d'oblidar que, per a les coses importants, qui realment ens governa no es troba ni a Barcelona, ni a Lisboa, ni a Madrid, ni a París, sinó una mica més al nord, a Brussel·les.

Deixant de banda les enquestes interessades i basant-nos en els vots de les eleccions al Parlament, el 52% dels catalans són independentistes, tot i que pels ciutadans unionistes votar en clau independentista és perniciós. Hi ha qui utilitza el mot nacionalista com un insult, cosa que jo no faria mai amb ningú, ni tan sols amb els nacionalistes espanyols que tant ens perjudiquen.

Com dèiem abans, i amb perspectiva espanyola, a l'Estat espanyol conviuen ciutadans de dos tipus. Uns, els nacionalistes espanyols que no es reconeixen com a tals, formarien part del nacionalisme diguem-ne respectable. Els altres —bascos, catalans i gallecs— serien els nacionalistes "que volen trencar Espanya", i, per tant, “se'ls ha de combatre”. Però qualsevol demòcrata sap que només s'ha de combatre a qui impedeixi que els ciutadans puguin decidir democràticament quin ha de ser el seu futur. És així de senzill, se'n diu democràcia.