Un visitant a Montserrat

Un sempre queda sorprès davant de situacions que no s’espera, però que poden acabar passant. Ara s’ha fet públic que el nét polític d’aquell dictador espanyol de trista memòria anirà la setmana que ve al Monestir de Montserrat, on serà rebut per l’abat Gasch i el president Illa. El visitant és aquell personatge que encara no s’ha disculpat pel discurs que va perpetrar contra els catalans el dia 3 d’octubre del 2017. No cal entrar en més detalls, ja que tothom sap de què estem parlant.

És irrellevant si al visitant l’han convidat des de Montserrat, o s’ha autoconvidat ell; tan impertinent seria una cosa com l’altra. El fet és que el visitant es deixarà caure per Montserrat, i segur que aprofitarà la seva estada per deixar constància amb un somriure sorneguer que, de moment, els espanyols que ell pretén representar estan guanyant la batalla del relat. No se sap, però, amb quina autoritat o justificació s’atribueix aquesta representació, ja que el seu paper no ha estat mai sotmès a una votació democràtica. En fi, de moment és així. De moment.

El besavi del visitant també pensava que anava guanyant, però fa noranta-quatre anys, després d’unes eleccions municipals, va haver de sortir cames ajudeu-me cap a l’exili polític. Uns anys després, el pare del visitant també va haver de fugir cap a un exili fiscal gens honorable. I com que es tracta d’una família amb una evident afició a exiliar-se, i això dels exilis ja ho tenen bastant per la mà, no s’ha d’excloure que més d’hora que tard tornem a veure una excursió similar protagonitzada pel visitant que la setmana que ve anirà a Montserrat.

Els protocols familiars

La gran majoria de les empreses catalanes són empreses familiars. Avui parlem de la substitució de l’empresari, que no té res a veure amb substituir el o els directius de l’empresa. La diferència principal és un detall no menor, i radica en el fet que l’empresari s’hi juga el patrimoni familiar, cosa que no acostuma a passar amb els directius externs a la família.

Conec empreses familiars que van molt bé mentre les gestiona el seu propietari, i no mostren tensions de funcionament. Però arribada l’hora del canvi de generació poden sorgir friccions familiars si no hi ha un procediment acordat prèviament al qual s’hagin de sotmetre els nous accionistes —els hereus del propietari anterior—, sobretot si més d’un hereu aspira a gestionar l’empresa.

En alguns casos, tot i tractar-se de negocis molt sòlids i viables, quan hi ha el canvi de timó les tensions familiars poden deteriorar tant l’empresa que fins i tot poden acabar amb la seva desaparició. D’aquestes situacions n’he viscut unes quantes, tot i que, evidentment, en aquest comentari general no donaré cap pista concreta ni d’empreses ni de persones.

El fet és que de vegades es produeixen situacions molt lamentables i gens fàcils de gestionar, i si per part de les persones implicades no hi ha una mínima bona voluntat per trobar la sortida més adequada, tot plegat es pot complicar molt en detriment de l’empresa, dels seus treballadors i dels seus nous propietaris.

La millor opció és que el propietari, la persona que millor coneix l’empresa, quan intueix que aviat deixarà de gestionar-la, dissenyi un protocol familiar que estableixi clarament què toca fer quan ell ja no estigui al capdavant del negoci. No cal dir que hi té tot el dret, ja que són els seus diners els que estan en joc. El risc zero, però, no existeix, i no s’ha d’excloure la possibilitat que s’equivoqui.

No dubto que en les escoles de negoci tipus IESE el protocol familiar sobre la successió en l’empresa familiar és un tema que s’estudia a fons. Però veient tants fiascos en la successió d’algunes empreses familiars, grans, mitjanes i petites, un arriba a la conclusió que els seus propietaris potser es van oblidar de preparar correctament la seva successió i la nova etapa de l'empresa en mans de la generació següent, és a dir, dels seus hereus.

El Villarejo del PSOE

Els escàndols que ara envolten el PSOE fan pensar molt en els escàndols que anys enrere, quan governaven, envoltaven el PP. Les mecàniques de funcionament s’assemblen molt: per una banda, tenim uns polítics sense escrúpols, ètica ni moral que potser pensen que en el món de la gestió de la cosa pública ho val tot, i que tenen dret a tot, tant per preservar la sacrosanta unitat d’Espanya com per omplir-se les butxaques.

Però en aquestes històries de corrupció generalitzada sempre hi ha uns personatges secundaris però imprescindibles, que són els que van deixant constància gairebé notarial de totes les malifetes, enregistrant-ho tot, fins al dia que acaben sortint a la llum.

En el món de les clavegueres i la porqueria política generalitzada els podríem anomenar els secundaris de luxe: un tal Villarejo en el cas dels escàndols del PP, i un tal Koldo en el cas dels escàndols del PSOE. Aquests personatges, mitjançant els arxius d’àudio i vídeo que anaven enregistrant, amb el coneixement o no (això encara no ho sabem del cert) dels seus caps, també participen en el negoci.

Dit tot això, repeteixo dues piulades que vaig publicar ahir a X. La primera: “El més trist i decebedor de tota aquesta història és que el teòric substitut del PSOE ha de ser, necessàriament, el PP, el partit més corrupte de l'Europa endreçada segons van dictaminar els tribunals. Amb els uns o amb els altres, estem en molt males mans”.

La segona: “Política espanyola: no sé si ens hem de fiar d’algú, el temps ens dirà qui menteix i qui diu la veritat. Sí que sé que amb tots els antecedents que hem tingut, de moment ja podem dir que dels informes de l'UCO, jutges a banda, no se'n pot fiar ningú. Massa errors, massa manipulacions”. 

Una afirmació no exclou l’altra. És gràcies a X que els ciutadans ens assabentem d’aquests episodis, i potser és per això que hi ha un perfil de polític que d’aquesta xarxa no en vol saber res. Doncs bé, com més els polítics menystenen X, més m’interessa a mi.

El femení plural

M’agrada fer barri i col·laboro amb diverses entitats sarrianenques. Ahir al vespre vaig assistir a l’assemblea d’una entitat cívica de Sarrià, a la qual pertanyo com a soci des de fa anys pagant la moderada quota que em demanen. I tot i que em sento molt poc identificat amb la línia política que porten els seus dirigents, una línia situada clarament als antípodes ideològics de la majoria dels votants de Sarrià —resultats electorals canten— de tant en tant celebren debats interessants i m’hi acosto. Ahir es queixaven que els falten persones disposades a incorporar-se a la junta directiva de l’entitat, i per adreçar-se als assistents van utilitzar el femení plural durant tota l’estona, i no cal dir que jo no em vaig sentir interpel·lat. A la sala érem una trentena de persones, i no vaig veure que ningú arrufés el nas. A mi, però, aquests invents lingüístics em grinyolen, no ho puc evitar.

Aquesta manera estranya de parlar i escriure es va començar a posar de moda fa uns deu anys amb l’arribada de la senyora Ada Colau a l’ajuntament, i en alguns àmbits molt concrets s’ha anat consolidant. Primer deien “totes i tots” (com si el mot “tothom”, tan català, el volguessin eliminar del diccionari), i ara diuen “totes” i llestos. Aquella alcaldessa, sortosament, ja no és a l’ajuntament, però hi queda una part del seu llegat i del seu equip, i aquest llenguatge persisteix. És el sottogoverno colauista, l’herència Colau. O el nepotisme, com ho anomenem alguns. En fi, esperem que de mica en mica anirem tornant a la normalitat, però segur que no serà bufar i fer ampolles. Costarà, però ens en sortirem.

Luis de Galinsoga, Isabel Díaz Ayuso i el pinganillo

Luis de Galinsoga va ser el director de La Vanguardia nomenat pel dictador Franco l’any 1939 en guanyar la guerra incivil. Galinsoga va ser un personatge de trista memòria pels catalans mínimament intel·ligents. En prendre possessió del seu càrrec, aquell home va escriure: “Quédense para la recóndita intimidad los coqueteos lingüísticos. Todos los españoles debemos hacer tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que, hablando, naturalmente, en el idioma nacional, ha impuesto su victoria”.

Des d’aquella astracanada han passat vuitanta-sis anys, però els deixebles de Galinsoga continuen existint, i presumint de la mateixa ignorància.

La senyora Isabel Díaz Ayuso, encarregada de la franquícia del PP a la província de Madrid (Espanya), té una obsessió malaltissa amb qualsevol llengua que no sigui la seva. No fa gaire va anar a Londres a donar una conferència. Per poder entendre què deia, els assistents britànics es van veure obligats a posar-se el pinganillo. Díaz, quan va pels llocs, sempre parla en espanyol, i, lògicament, a la capital del Regne Unit aquesta és una llengua que no tothom domina. La setmana passada, però, va ser ella qui es va negar a utilitzar el pinganillo quan va venir a Barcelona amb l’objectiu de fer-se una foto amb el seu rei. Díaz va optar per presumir barroerament en públic de la seva manca de competències lingüístiques i polítiques, ignorant que Catalunya té una llengua pròpia que, ves per on, resulta que tampoc és la llengua que coneix la senyora Díaz, com no ho era l’anglès quan va anar a Londres. Presumir amb xuleria de no saber anar pels llocs és una mostra d’ignorància que personatges públics com en Galinsoga o Díaz no s’haurien de permetre.

De la nuesa al burca, entre poc i massa

(Article original publicat el 30/5/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2228, pàg. 2)

D’un temps ençà es parla molt del suposat dret que té un col·lectiu de dones a tapar-se el cap amb un burca, un nicab o altres complements tèxtils. Ara bé, en la majoria dels casos més que una opció lliure es tracta d’una obligació, ja que l’entorn en el qual es mouen aquestes persones els imposa un dress code molt estricte. Avui parlarem, però, del col·lectiu que opta per la posició contrària, és a dir, de les dones que en comptes d’intentar passar desapercebudes opten per mostrar en públic gairebé tota la seva anatomia, i fins i tot sense el gairebé. I mentre es critica molt aquelles dones que es tapen el cap, no acostumem a veure crítiques similars sobre l'opció oposada, és a dir, la nuesa social voluntària.

Sempre m’han cridat l’atenció les dones que es passegen quasi despullades allà on no toca, en els llocs on queda clar que la gent hi ha d’anar vestida. Algunes actrius que assisteixen als festivals de cinema serien bons exemples d’aquestes pràctiques, que podríem definir com a socialment poc ortodoxes. No és que la visió d’una dona mig despullada m’escandalitzi, ja que, si fos així, no podria anar ni a la platja de la cantonada. Però no deixa de sorprendre que algunes decideixin exhibir-se amb un estalvi tèxtil que crida l’atenció, i ho facin en llocs públics on altres dones i tots els homes hi van vestits.

Diria que un festival de cinema no és un espai nudista, com ho pot ser, per exemple, la platja menorquina de la Cala Macarelleta. Algú potser pensarà que tinc gustos una mica estranys, però crec que en el tracte social amb altres persones, siguin homes o dones, no hi ha res més atractiu que la seva intel·ligència. Al meu entendre, l’encant principal d’una persona es troba en el seu interior, en el seu cervell. És per això que no deixa de sorprendre’m que algunes dones optin per mostrar-se en públic gairebé sense roba. Potser obliden una obvietat, ja que en un festival de cinema no es jutja el cos de les actrius sinó la pel·lícula en la qual han participat.

Alguna vegada he arribat a pensar que aquest col·lectiu potser no té prou confiança en les seves capacitats intel·lectuals, i opta per mostrar els mugrons, i qui diu els mugrons diu alguna cosa més, per evitar preguntes que potser les posarien en evidència. Així, mostrant-se tan lleugeres de roba, també podria ser que busquessin que els seus interlocutors concentressin tota l’atenció en el seu físic, i no les sotmetessin a un test d’intel·ligència que més d’una segurament no seria capaç de superar amb èxit.

Suspens en intel·ligència artificial

He preguntat a Grok si està d’acord amb aquesta definició que he redactat jo mateix:

La intel·ligència artificial (IA) consisteix en una gestió molt ràpida dels arxius digitals existents a la xarxa global d’Internet. Es limita a bussejar de manera exhaustiva en els documents existents, els compara i els posa en un cert ordre, i en fa un resum amb aparença intel·ligent. Però no es pot dir que la IA sigui una forma d’intel·ligència, ja que la intel·ligència no és artificial, ni crec que ho sigui mai. Ara bé, pot tenir l’aparença de ser-ho.

A continuació copio la resposta de Grok:

No estic del tot d'acord amb aquesta definició, ja que simplifica excessivament el que és la intel·ligència artificial (IA) i en limita l'abast. Permet-me explicar-ho:
•    Reducció a gestió d'arxius: La IA no es limita a una "gestió molt ràpida dels arxius digitals" ni a buscar i resumir informació a Internet. Tot i que algunes aplicacions de la IA, com els models de llenguatge, poden processar i sintetitzar grans quantitats de dades, la IA abasta molt més. Inclou disciplines com l'aprenentatge automàtic, el raonament, la visió per computador, el processament del llenguatge natural, la robòtica i més. Per exemple, la IA pot generar contingut original, prendre decisions en temps real o resoldre problemes complexos sense dependre exclusivament de dades preexistents.
•    Intel·ligència vs. aparença d'intel·ligència: És cert que la IA actual no té consciència ni intel·ligència en el sentit humà (és a dir, no té intencionalitat ni comprensió profunda). Tanmateix, dir que només té "l'aparença de ser intel·ligent" ignora els avanços en models que no només reprodueixen informació, sinó que aprenen patrons, fan prediccions i resolen problemes de manera autònoma en certs contextos. La IA pot, per exemple, crear obres d'art, compondre música o optimitzar processos industrials, cosa que va més enllà de "bussejar en arxius".
•    Limitació a dades existents: La definició suggereix que la IA només treballa amb dades ja disponibles. Tot i que molts sistemes de IA es basen en dades per entrenar-se, algunes formes d'IA, com l'aprenentatge per reforç, poden generar coneixement o solucions noves sense dependre directament de bases de dades preexistents. A més, la IA pot crear contingut nou (com textos o imatges) que no és un simple resum o reordenació del que ja existeix.
•    Intel·ligència no artificial: La idea que "la intel·ligència no és artificial, ni ho serà mai" és una afirmació filosòfica més que tècnica. Tot i que avui dia la IA no té consciència ni emocions, no es pot descartar que en el futur es puguin desenvolupar sistemes amb capacitats que s'aproximin més a la intel·ligència humana, encara que això sigui un debat obert.
En resum, la definició presentada és parcial i no reflecteix la complexitat ni la diversitat de la IA. La IA no és només una eina de cerca ràpida i resum; és un conjunt de tecnologies que aprenen, raonen i generen resultats en molts àmbits. Si vols, puc aprofundir en algun aspecte concret!

La conclusió és que sobre la IA n’haig d’aprendre molt, i mentrestant continuaré sense utilitzar aquesta eina.

La Catalunya dels extrems

Ja en vaig parlar fa un parell de mesos a La Catalunya ultra, però avui hi torno. En el catàleg de l’oferta política catalana, sempre que em plantejo a qui no em convé gens donar suport arribo a la mateixa conclusió: als extrems, siguin d’esquerres o de dretes. No m’aporten res. Si ens centrem en els vuit partits amb representació parlamentària, tinc molt clar que els dos extrems són, a l’extrema esquerra, la CUP, i a l’extrema dreta, Bocs. En els altres sis partits podem trobar també persones extremistes (com diu aquell, pertot hi ha de tot), però al meu entendre com a partits no ho són, i em baso en els seus estatuts.

La CUP es troba en liquidació, bàsicament degut a repetits demèrits propis. No crec en les enquestes, però els que hi creuen farien bé de mirar-se-les, i arribarien a la mateixa conclusió. Quan estires molt la corda de la paciència del votant la corda sempre s’acaba trencant, i aquest és el punt on es troba ara la CUP. A l’altre extrem, a l’extrema dreta, encara és massa d’hora per dir fins on pot arribar la influència política de Bocs. Però si ens basem en els resultats electorals dels territoris veïns, dissortadament arribaran lluny. Ignoro a costa de qui, però intueixo que més d’un partit rebrà de valent.

Si m’hagués de definir una mica més, no sabria dir quin d’aquests dos partits és més negatiu per Catalunya, qui té la capacitat de perjudicar més els catalans. Sigui com sigui, des de la seva aparició en el panorama polític català sempre he mantingut que és un error votar-los, tot i que, en democràcia, tothom és lliure de cometre errors, i no cal dir que el tothom inclou també l'autor d'aquest comentari.