Malament rai quan la unitat d’Espanya s’ha de centrar en un gol, per més important que sigui el gol i el que aquest representa. Mala peça al teler tenen els espanyols que pretenen justificar la unitat de la pàtria amb la disbauxa social i mediàtica d’aquests dies a l’entorn d’un partit de futbol. Igualment de malament aniríem si la catalanitat i l’esperit reivindicatiu dels catalans s’haguessin de sustentar en que l’equip espanyol hagués perdut el partit de l’altre dia.
A Espanya, d’aquests exercissis tan clarament artificials en diuen mezclar churras con merinas, tot i que molts d’ells són els primers en apuntar-se a la barreja. Aquí potser podríem dir que s’ha de separar el gra de la palla. I el futbol, no ens equivoquen, no és gran cosa més que palla amb, això sí, un gran negoci al darrera. Però quan no hi ha gra disponible sempre surten com a bolets els que pretenen elevar la palla a la categoria de gra. Va intent, sí, però és el que ha passat aquests dies.
Estic encantat amb la victòria de l’equip d’Espanya a l’Eurocopa. En serio, me n’alegro molt per ells. M’agrada que la gent estigui contenta i se’ls veu tan satisfets que només això ja justifica que jo també ho estigui. A més a més, mentre gaudeixen amb el futbol i la victòria de la roja no s’entretenen en altres temes que potser ens podrien perjudicar. Per si de cas no dono pistes, no cal.
Però me n’hagués alegrat igualment, no més però tampoc menys, si la copa se l’haguessin endut els alemanys, o els russos, o els turcs, o qualsevol altre equip dels que participaven en la competició. Al cap i a la fi tots tenen els seus mèrits, i al final el partit se l’emporta l’equip que fa entrar la pilota a la porteria contraria. Encara que sigui per error, o per carambola, o per un autogol, o per un penalty inexistent en temps de descompte. Sempre s’ha dit que el futbol no necessàriament és un esport just i que no sempre guanya el millor (jo hi afegiria que potser no sempre, però sí quasi sempre). Alguns ho resumeixen amb aquella frase tan profunda com contundent, que no requereix de més explicacions: “el futbol és així”.
España es un sueño, pintada de un mismo color y trazada por el perímetro de una pelota, redonda como una unidad sin aristas.
La frase en cursiva la vaig llegir dilluns al diari El Mundo i crec que no mereix cap comentari; es comenta per si mateixa. Els que seguiu aquest blog ja sabeu que en els meus escrits de tant en tant deixo anar petites provocacions; això és tant cert com que no és ni molt menys el cas d’avui. Els paràgrafs anteriors poden semblar una provocació però no ho són. És tal com ho veig. Si la unitat de l’estat espanyol només és tot això que ens diuen repetidament aquests dies, em sembla que els catalans que volen anar pel seu compte, que volen deixar enrera els peatges polítics i fiscals espanyols, ho tenen bastant més fàcil del que podria semblar a primera vista. Un gol de més o de menys pot fer miracles.
A Espanya, d’aquests exercissis tan clarament artificials en diuen mezclar churras con merinas, tot i que molts d’ells són els primers en apuntar-se a la barreja. Aquí potser podríem dir que s’ha de separar el gra de la palla. I el futbol, no ens equivoquen, no és gran cosa més que palla amb, això sí, un gran negoci al darrera. Però quan no hi ha gra disponible sempre surten com a bolets els que pretenen elevar la palla a la categoria de gra. Va intent, sí, però és el que ha passat aquests dies.
Estic encantat amb la victòria de l’equip d’Espanya a l’Eurocopa. En serio, me n’alegro molt per ells. M’agrada que la gent estigui contenta i se’ls veu tan satisfets que només això ja justifica que jo també ho estigui. A més a més, mentre gaudeixen amb el futbol i la victòria de la roja no s’entretenen en altres temes que potser ens podrien perjudicar. Per si de cas no dono pistes, no cal.
Però me n’hagués alegrat igualment, no més però tampoc menys, si la copa se l’haguessin endut els alemanys, o els russos, o els turcs, o qualsevol altre equip dels que participaven en la competició. Al cap i a la fi tots tenen els seus mèrits, i al final el partit se l’emporta l’equip que fa entrar la pilota a la porteria contraria. Encara que sigui per error, o per carambola, o per un autogol, o per un penalty inexistent en temps de descompte. Sempre s’ha dit que el futbol no necessàriament és un esport just i que no sempre guanya el millor (jo hi afegiria que potser no sempre, però sí quasi sempre). Alguns ho resumeixen amb aquella frase tan profunda com contundent, que no requereix de més explicacions: “el futbol és així”.
España es un sueño, pintada de un mismo color y trazada por el perímetro de una pelota, redonda como una unidad sin aristas.
La frase en cursiva la vaig llegir dilluns al diari El Mundo i crec que no mereix cap comentari; es comenta per si mateixa. Els que seguiu aquest blog ja sabeu que en els meus escrits de tant en tant deixo anar petites provocacions; això és tant cert com que no és ni molt menys el cas d’avui. Els paràgrafs anteriors poden semblar una provocació però no ho són. És tal com ho veig. Si la unitat de l’estat espanyol només és tot això que ens diuen repetidament aquests dies, em sembla que els catalans que volen anar pel seu compte, que volen deixar enrera els peatges polítics i fiscals espanyols, ho tenen bastant més fàcil del que podria semblar a primera vista. Un gol de més o de menys pot fer miracles.
