Puigdemont o noves eleccions

Carles Puigdemont tindria els vots necessaris per continuar sent el President de la Generalitat però, per motius obvis, de moment no pot tornar, i les autoritats espanyoles diuen que si no torna, no podrà ser investit president. I encara que no ho diguin és obvi que si tornés, tampoc ho podria ser perquè seria immediatament engarjolat a fi i efecte d’augmentar la nòmina dels presos polítics catalans.

S’ha dit que una alternativa a Puigdemont podria ser Jordi Sánchez, però està empresonat i el jutge difícilment li donarà permís per sotmetre’s a la sessió d’investidura, i menys encara per poder exercir el càrrec amb total llibertat. Per altra banda les autoritats espanyoles ens diuen que altres diputats electes tampoc poden optar al càrrec perquè poden ser inhabilitats en qualsevol moment. Quan parlo d’autoritats hi incloc ministres, fiscals, jutges i parlamentaris, ja que només els molt fanàtics d’aquest govern i els defensors del 155 es creuen que a Espanya hi hagi separació de poders.

En definitiva, semblaria que el nom del pròxim president de la Generalitat hagués de dependre de l’aprovació prèvia de les autoritats espanyoles, o que fossin elles les que triessin directament la persona que ha d’exercir el càrrec. I ni que només sigui per dignitat, això no es pot admetre de cap manera. Per tant, si no es troba la fórmula per fer possible que Puigdemont sigui investit, s’ha de tornar a votar, i fer-ho tantes vegades com sigui necessari. Puigdemont o noves eleccions, i Madrid ha d’entendre que d’aquí no ens mourem. Si ara ens arronséssim, hauríem perdut.

Un besamans no consumat

Ahir al vespre, al Palau de la Música de Barcelona, diverses autoritats catalanes es van negar a participar en un besamans en honor d’un personatge espanyol que es dedica a la política però que, curiosament, no ha votat mai ningú. De fet, el nostre personatge és el nét polític del dictador Franco el qual, l’any 1969, va decidir pel seu compte i risc que el seu successor seria el pare de la persona protagonista del besamans d’ahir. I com que en aquella família els càrrecs es passen de pares a fills, quan el pare, fill polític del dictador, es va retirar, li va passar el càrrec al personatge que dèiem abans, és a dir, el nét polític del dictador. Sense entrar en més consideracions i sent aquest el context del besamans no consumat d’ahir, només se m’acut afirmar que saludar amb simpatia el gest de les autoritats que es van negar a participar-hi és una opció gens menyspreable i plena de sentit comú.

Comprar el silenci

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 de febrer de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.848 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha persones que no suporten que ningú els porti la contrària. Consideren que allò que ells pensen és l’única veritat acceptable, i qualsevol posicionament contrari pensen que s’ha de tallar de soca-rel. Aquesta és la seva filosofia, es dediquin al que es dediquin. Així, poden ser persones que es dediquin a la política o a qualsevol altra activitat professional, però el seu modus operandi passa per la criminalització del pensament discrepant. Si disposen de mitjans per silenciar la discrepància, intenten anul·lar-la. Són aquella mena de persones tan extremadament orgulloses que no s’adonen que una de les gràcies de la vida és la discrepància educada.

Després de rebre diverses crítiques, la majoria justificades, per part del seu successor a la direcció de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha optat per tirar pel dret i comprar el seu silenci. Ja diuen que mort el gos, morta la ràbia, i veurem si aquesta operació també es tradueix en la desaparició de més crítiques de la PAH cap a l’alcaldessa. Hi ha, però, un petit detall. La compra del silenci de Carlos Macías no s’ha fet amb el patrimoni particular de Colau —si fos així, jo no hi tindria res a objectar— sinó amb fons públics.

Als barcelonins aquesta operació ens costarà més de cinquanta mil euros l’any, si bé des dels comuns ens intenten convèncer que ens costarà menys per allò del codi ètic que es van treure de la màniga quan van accedir al govern de la ciutat i van perdre la votació sobre la reducció de salaris. Però la diferència de costos, si és que n’hi ha, resulta impossible d’establir, perquè no es poden comparar sous bruts (51.298,94 euros l’any és el salari oficial de Macías com a nou assessor de Colau) amb sous nets (2.000 euros al mes). Quan es comparen sous bruts amb sous nets hem de tenir clar que se’ns intenta manipular, i aquesta és una pràctica habitual de molts governants.

El treballador Macías pot optar per augmentar la deducció de l’IRPF en la seva nòmina mensual, i a ningú se li escapa que, si t’han deduït més del compte, ho recuperes al juny de l’any següent quan passes comptes amb Hisenda. Parlant en plata, no seria incompatible cobrar 2.000 euros nets mensuals per catorze pagues amb tenir uns ingressos bruts anuals de 51.298,94 euros l’any. Que des de l’alcaldia s’intenti comprar els silencis dels crítics és un fet força habitual que els ciutadans no podem evitar, però demanar que no ens prenguin per rucs és una aspiració més que raonable.

Desimmersió lingüística?

Les persones expertes en el sistema educatiu català coincideixen a afirmar que els resultats de dècades d’immersió lingüística a Catalunya són força bons. Però hi ha un partit polític que hi està en contra, un partit que és irrellevant a Catalunya: té 4 diputats de 135, i un alcalde de 948. Hi ha, també, el partit-crossa que li dóna suport: té bastants més diputats, però d’alcalde no en té cap, i això ja ens dóna una idea de la seva implantació al territori. Van acompanyats d’un sindicat absolutament minoritari i una associació civil que fa molt soroll mediàtic però que amb prou feines arriba al centenar de socis. I sense ser un expert en el sistema educatiu, que no ho sóc, el sentit comú em diu que quan una cosa funciona bé el millor que es pot fer és no tocar-la.

Doncs bé, aprofitant la vigència de l’article 155, populares i ciudadanos —i alguns socialistes— s’han proposat eliminar la immersió lingüística de les aules de l’escola pública, és a dir, introduir a Catalunya un nou problema, com si ja no en tinguéssim suficients. D’arguments i estudis tècnics per mantenir el sistema n’hi ha molts, i no hi entraré. Però una cosa sí que vull dir: no és que es vulguin carregar el sistema educatiu vigent a Catalunya, que també, sinó que es volen carregar el país, i saben que carregant-se la llengua ho tindrien més fàcil. Objectiu? Transformar Catalunya en una autonomia descafeïnada més d’Espanya, com La Rioja o Murcia. Se’ls veu el llautó d’una hora lluny.

Aquesta modificació que es vol introduir en el nostre sistema educatiu és profundament anticatalana, ja que la majoria dels catalans, nascuts aquí o a fora, no la volen. Resultats electorals canten. No s’ha de permetre que uns polítics monolingües —la majoria dels que propugnen aquesta mesura forassenyada ho són— es carreguin una de les coses que a Catalunya ha funcionat la mar de bé des que es va implantar amb el suport polític de la majoria absoluta del nostre Parlament. Aquesta és una línia vermella que no s’ha de traspassar, i si cal fer una gran vaga del sector, com es va fer a ses illes, es fa.

La CUP i Mireia Boya

Ideològicament em situo a l’extrem oposat de la CUP, no tinc cap mena de coincidència política ni econòmica amb aquesta gent. Em declaro liberal quan ells es consideren antiliberals, sóc defensor del sistema capitalista —amb tots els controls que calguin— i ells es declaren furibundament anticapitalistes. No m’agrada gens el control de l’administració pública sobre el ciutadà i sóc absolutament partidari de la iniciativa privada per davant de la gestió pública en tots els àmbits de la vida. No pas per caprici sinó perquè l’experiència em diu que les nostres coses funcionen molt millor si les gestionem nosaltres que si deixem que ho facin uns polítics o uns funcionaris en nom nostre. En definitiva, sóc als antípodes de la CUP i d’altres partits d’ideologia similar.

Dit tot això, dic també chapeau! a Mireia Boya, exdiputada de la CUP, per la seva valentia en plantar cara a la justícia espanyola, i per dir les coses pel seu nom, clarament, tal com les veu ella i no com a les autoritats espanyoles els agradaria escoltar. Res de demanar perdó. Perdó, per a què? Abans d’anar a declarar Boya va dir en públic que, si l’empresonaven, era conscient que no sortiria de la garjola en molt temps, i amb això ens va demostrar la seva valentia i la seva dignitat. Sortosament Boya segueix en llibertat, i potser servirà d’exemple a altres polítics que aviat passaran pel mateix tràngol d’haver de declarar davant el jutge amb l’amenaça, sempre present, d’enviar-los a la presó a fer companyia als presos polítics que ja fa mesos que hi són sense motiu. Per això alguns diem que, més que presos, són hostatges.

Feta la llei, feta la trampa

Els que més s’omplen la boca amb una defensa aferrissada de la Constitución Española acostumen a ser els primers a buscar excuses i subterfugis per rebregar-la al seu gust i eludir-ne el compliment quan els interessa. D’exemples en tenim a dojo i, en aquest sentit, amb la intervenció de les institucions catalanes via article 155 les institucions espanyoles s’han cobert de glòria incomplint repetidament la seva Carta Magna. Algun dia un tribunal de fora d’Espanya ho confirmarà i, com ja ha passat moltes vegades, Espanya tornarà a quedar internacionalment en evidència.

La Constitución Española prohibeix clarament la pena de cadena perpètua, però els partidaris d’aquesta pena es van treure de la màniga una figura anomenada presó permanent revisable, que ve a ser el mateix. És a dir, com que volen que determinats delictes es castiguin amb presó fins a la mort del reclús però, constitucionalment, això no és possible fer-ho, li van canviar el nom, i en comptes de cadena perpètua ara en diuen presó permanent revisable. Els efectes pràctics són exactament els mateixos. Feta la llei, feta la trampa, una pràctica molt estesa a l’Europa del Sud.

Els mentiders i els coixos

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 de febrer de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.846 de La Veu de l'Anoia)

Es diu que s’agafa abans un mentider que un coix. No cal dir que un coix no té cap culpa de ser-ho, i es mereix tota la solidaritat dels que tenim la sort de caminar sense dificultats perquè, més endavant, vés a saber què ens trobarem nosaltres mateixos. Ara bé, un mentider, o una mentidera, es mereix tots els retrets de la societat, i més encara quan es tracta de persones a les quals els ciutadans els paguem un sou públic més que generós. Mentir és molt lleig, t’ho miris com t’ho miris. Abans de mentir, sempre val més callar. Allò de la mentida pietosa que alguns defensen per justificar segons què no ho he entès mai. Digues la veritat o calla, però no menteixis, perquè s’agafa abans un mentider que un coix i, al final, t’acabaran enxampant.

No han passat ni quinze dies i ja s’ha fet públic que la nova jutgessa espanyola del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg va mentir en el currículum que va presentar per optar a ocupar la plaça, atribuint-se falsament tasques que no havia fet mai i la redacció de diversos documents. S’agafa abans un mentider que un coix, i aquesta senyora no sembla pas que coixegi. Parlo de coixejar físicament, que coixejar de principis és una altra cosa. Cal recordar que el seu contrincant, que optava a la mateixa plaça, va quedar eliminat, també, per mentider, ja que el seu nivell d’anglès no anava massa més enllà del “my tailor is rich”, quan ell presumia, i així ho va fer constar en el currículum, d’un bon nivell d’anglès. El coneixement d’una llengua estrangera s’ha d’acreditar entenent-la i parlant-la; no és com el valor, que a la “Cartilla del Servicio Militar” espanyol es deia —no sé si encara passa— que “el valor se le supone”. El fet és que quan aquest personatge era davant del jurat i va dir que no entenia què li preguntaven, en anglès, va demanar que li fessin les preguntes en espanyol. El tip de riure que es devien fer els membres del tribunal del candidat a jutge encara deu ressonar.

Cal no oblidar que aquests personatges pretenien representar el seu país en una institució internacional de prestigi. I després alguns encara s’omplen la boca amb la marca España i altres expansions patriòtiques per l’estil. Amb els molts casos de corrupció d’aquest país passa el mateix. A banda de la corrupció pecuniària, tot es basa en la mentida. Per intentar tapar-ne una, de mentida, se n’han de dir tres de noves, i així fins que, al final, ja no recordes què has dit, i t’acaben enxampant. I és que per mentir, a més, s’ha de tenir memòria.

Xerrar sense dir res

Hi ha persones que, quan han de parlar en públic, estan més pendents d’escoltar-se a si mateixes que de transmetre a la seva audiència un missatge clar i sense barroquismes innecessaris. Fa uns dies vaig assistir a una reunió d’una associació del meu barri i vaig constatar, un cop més, que hi ha persones que són capaces d’estar xerrant una estona sense dir gairebé res. No cal dir de quina entitat es tracta perquè, a banda d’aquest simpàtic comentari puntual, considero que a Sarrià fan una bona tasca, i la dedicació voluntària dels membres de la seva junta és molt d’agrair. Però, al meu entendre, bastir una reunió de socis amb paraules i frases que políticament potser estan molt de moda però que sonen buides de contingut no aporta res a l’audiència. Utilitzar tòpics gastats i repetir obvietats no porta enlloc. Ara bé, en veure que el gruix dels assistents, al final, aplaudia amb un aparent convenciment, vaig pensar que potser sóc massa exigent. Més tard, però, vaig poder comprovar que no era pas l’únic que havia tingut aquella sensació. Així, vaig poder constatar que la meva opinió era compartida per altres assistents que feien comentaris similars. Sigui com sigui, cada dia tinc més clar que per evitar que la gent s’enfadi potser no convé ser excessivament exigent. La societat és com és i, encara que jo no comparteixi aquesta manera de fer, i d’aquí el meu comentari d’avui, per a alguns potser la posició més còmoda és simular que tot els està bé.

Crítiques improcedents

Sovint s’intenta criticar algú per la via de desqualificar el seu pare. Dissabte passat, en un programa de la màxima audiència de TV3, es va intentar criticar Arrimadas pel que ha sigut o ha fet el seu pare. Però si hem de criticar els polítics no pel que fan sinó pel que fan o han fet els seus pares crec que ens equivoquem. Quina responsabilitat té Arrimadas sobre les activitats del seu pare? Cap ni una. En canvi, els motius per criticar políticament Arrimadas i els seus ciudadanos són justificadíssims. Per què, doncs, en comptes de criticar-la directament a ella alguns opten per la via de desqualificar el seu pare? No té cap sentit, i és que, a més a més, mentre es desqualifica el pare se la deixa de criticar a ella, i de motius per fer-ho en sobren. Proposo, doncs, que deixem el senyor Arrimadas en pau, que de la seva actuació la filla no en té cap culpa. I per esvair qualsevol dubte, ho dic des dels antípodes d’Inés Arrimadas, una de les polítiques més nefastes de l’arc parlamentari català.

L’Espanya que ens venen

Toisón de oro per a la filla aprofitant l’aniversari reial. Visita a Davos que no tocava, atribuint-se una representació governamental que no tenia, ja que allà hi van caps de govern i ministres; els únics caps d’estat que hi prediquen són els de les dictadures. Reportatge ensucrat en excés, i ridícul d’allò més, sobre la vida privada d’aquesta família; sembla mentida que no hi hagi ningú que els hagi assessorat sobre la no conveniència d’emetre’l.

Si d’aquí passem al gobierno, presidit per eme punto Rajoy, la cosa no millora gens. Veiem com, per exemple, ahir mateix els ministres ja s’anticipaven a les sentències judicials. A Madrid ja tothom sap quants anys de presó esperen als independentistes catalans; i als jutges, pel que sembla, els toca obeir. En el tema de Catalunya tothom té clar que els tres poders estatals i els poders accessoris (policia, mitjans de comunicació, grans empreses, Ibex 35, etc.) van todos a una.

També tenen els seus tentacles a Catalunya. Una fundació principesca a Girona que té poques simpaties entre la població, de la mateixa manera que ha estat declarat persona non grata el seu titular, nét polític del dictador Franco. Un virrei català amb despatx al carrer Mallorca de Barcelona i residència oficial, que també paguem entre tots, al barri de Pedralbes. A Catalunya tenim gent de tota mena. Un virrei català per supervisar les feines brutes ordenades pels seus senyoritos de Madrid. Per exemple, atonyinar-nos l’1 d’octubre.

Es podrien posar més exemples però amb aquests ja són suficients. Aquesta és l’Espanya que alguns pretenen que els catalans abracin i la considerin seva. És ben cert que de persones masoquistes se’n troben a tot arreu, també a Catalunya. Però si parlem de la voluntat de la majoria dels catalans, ni que només sigui per demostrar una mínima dignitat, no se’n sortiran. Ho repeteixo un cop més: Catalunya acabarà caient de l’arbre espanyol com una fruita madura.

No ens ho podem permetre

El que va passar ahir al Parlament de Catalunya no ens podem permetre que es torni a repetir. El món unionista (Cs, PP i PSOE) comet molts errors, i ja ens va bé que els cometi, però els independentistes no ens podem permetre entrar en el mateix joc infantil de cometre errors de principiant. Ahir va semblar que les forces polítiques del món independentista anaven cadascuna pel seu compte, i semblava que actuessin més en clau de partit i curt terminisme que en clau de país i futur. I això no pot ser. Els errors aliens, que són molts, ens ajuden, a condició que no caiguem en l’error de fer el mateix que els nostres adversaris. Com a ciutadà només demano als setanta representants polítics de l’àmbit independentisme que el sacramental d’ahir al Parlament no es torni a repetir. No ens ho podem permetre, i els ciutadans que els hem votat no ens ho mereixem. Gràcies.

Demà és el dia clau

Demà, dimarts 30 de gener, és el dia clau. Els 135 representants polítics de Catalunya han de decidir si mantenen la dignitat o la deixen de banda i fan el que Espanya pretén que facin. Els diputats del Parlament han de votar qui serà el president de la Generalitat de Catalunya. Tot i que les opcions independentistes disposen de la majoria absoluta del Parlament, les interferències del govern espanyol i l’administració judicial intenten evitar que Carles Puigdemont sigui restituït com a 130 President de la Generalitat. No s’hi val a fer trampa i exigir que hi hagi un candidat alternatiu. De candidat només n’hi pot haver un, i es diu Puigdemont.

No hem de permetre que Madrid, Madrid com a concepte, decideixi qui ha d’estar al capdavant de la Generalitat. Això ja es va votar el dia 21 de desembre i van sortir els resultats electorals que van sortir. Si demà, per culpa de les interferències espanyoles, no és possible la investidura de Puigdemont, al meu entendre s’hauria de bloquejar aquest procés fins que sigui possible aplicar els resultats electorals. L’amenaça espanyola que l’article 155 seguirà vigent no ens ha de fer canviar d’opinió, ja que amb 155 o sense tothom sap que Catalunya seguirà intervinguda via finances fins que Espanya vulgui.

S’ha de transmetre el missatge contundent que de president només n’hi pot haver un, i aquest és el que han votat la majoria dels catalans independentistes que disposen de la majoria absoluta al Parlament. Tot el que no sigui aplicar la via democràtica ni s’hauria de tenir en compte. Esperem, doncs, que demà els setanta diputats independentistes no s’arronsin i actuïn amb dignitat.

Partit Nacional Català

(L’article original en versió paper es va publicar el 19 de gener de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.844 de La Veu de l'Anoia)

Es diu que, més d’hora que tard, acabarà sorgint una gran confluència política en forma d’una única oferta electoral independentista, formada per gent de dretes, d’esquerres, liberals, etc. L’objectiu coincident i gairebé únic hauria de ser la visualització d’un únic espai polític que agrupés TOTES les sensibilitats independentistes de l’actual oferta política. Penso en una mena de Partit Nacional Català, amb aquesta denominació o amb una altra, emmirallat en el model escocès, i que tingués com a objectiu la via catalana cap a la independència. No estic suggerint una coalició electoral tradicional, del tipus Junts pel Sí o similar, amb quotes prefixades de poder entre, posem per cas, Esquerra, Convergència i la CUP, sinó que parlo d’un partit de nova factura i sense compromisos ideològics previs amb els uns i els altres.

No s’haurien de descartar renúncies entre els actuals dirigents polítics, ja que no tots els pesos pesants dels actuals partits independentistes acceptarien formar part d’unes llistes electorals ideològicament molt transversals. L’objectiu de la nova formació hauria de ser l’assoliment d’una Catalunya independent amb una àmplia base social que li donés suport, i tot plegat sota un lideratge únic del màxim prestigi social. Un cop assolida la independència, caldria oblidar-se d’aquest instrument temporal i tornar a les convocatòries electorals tradicionals, amb les opcions polítiques diverses enfrontades entre si pels seus diferents plantejaments ideològics.

Aquesta opció requeriria de sacrificis personals entre els polítics actualment en actiu, i no hi haurien de cabre els afanys de protagonisme tan habituals en la política tradicional. Les persones que hi participessin haurien d’oblidar-se de moltes de les coses que s’han fet fins ara i ser conscients que estarien fent un servei al país de manera temporal fins a l’assoliment de la independència, fent una tasca que potser seria poc reconeguda per la ciutadania. Els actuals dirigents polítics haurien d’optar entre ser generosos i formar part de la pinya o anar-se’n cap a casa. Repeteixo, no hi haurien d’haver quotes de representació política de les diferents ideologies sinó un únic objectiu comú amb un programa de mínims que hauria d’agrupar TOT el món independentista, i que tothom s’hi sentís còmode. Prèviament caldria fer una gran campanya política explicant a la ciutadania els avantatges d’una Catalunya independent, que són moltes. Si existís aquesta possibilitat molts catalans hi donarien suport.

Tramvies i tramvies

Dissabte es va fer una manifestació per reivindicar la unió dels dos tramvies de Barcelona per la Diagonal. Se’n va fer molta propaganda i, a banda de les xarxes socials, els organitzadors van disposar d’altaveus pagats amb diners públics per donar a conèixer l’acte. L’ajuntament, mig d’amagatotis, també hi va col·laborar, i alguns regidors es van afegir a la marxa. Però la manifestació va ser un veritable fracàs, i el que havia de ser una gran mobilització ciutadana va acabar reduït a la sortida al carrer d’uns pocs centenars de ciutadans, menys de mil segons els mitjans que n’han parlat. Els partits polítics que tenen la representació majoritària del consistori barceloní són contraris a aquest projecte milionari, i la majoria dels ciutadans mai ha donat suport al projecte. Per desbudellar un tram de la Diagonal que, en part, ja va ser renovat durant el mandat anterior, s’ha parlat de més de cent milions d’euros de pressupost com a xifra inicial. Un disbarat.

Paral·lelament, l’ajuntament ha anunciat la desaparició, possiblement definitiva, del Tramvia Blau, tot un emblema barceloní. Aquí els motius són uns altres, i és que Tramvia Blau i turisme van associats, i ja sabem que aquest ajuntament no veu amb bons ulls res que tingui a veure amb el turisme. Intueixo que si aquest tramvia fos a Nou Barris el conservarien, però com que està en una zona on els comuns que ens governen tenen poca clientela, anuncien el tancament i llestos. Això sí, des de l’ajuntament diuen que el Tramvia Blau només estarà uns anys fora de servei. Però vistes les repetides experiències de promeses municipals incomplertes, qui se’ls creu?

Quan l’empleat fa ombra al seu cap

Hi ha persones que no suporten que empleats intel·ligents que estan a les seves ordres els facin la més mínima ombra, potser perquè no volen quedar en evidència davant de tercers. De vegades el cap suggereix a qui li fa ombra que abaixi el perfil i accepti unes noves condicions de treball menys avantatjoses i, si no les accepta, se’l treu de sobre i l’envia a l’atur, fent-li una gran injustícia. En el món de l’empresa, dissortadament, aquestes situacions passen sovint, però no perquè siguin habituals deixen de sorprendre. Fa uns dies ens vam assabentar d’un altre d’aquests episodis. Un periodista radiofònic esportiu del primer grup privat de comunicació amb seu a Barcelona, amb una excel·lent trajectòria professional, s’ha quedat injustament sense feina. Els centenars de missatges de suport que ha rebut el tuit on anunciava amb molta elegància que deixava de col·laborar amb el grup han estat massivament a favor del periodista acomiadat, i això ja diu molt de com poden haver anat les coses. No cal dir que, en aquest cas, qui més hi perd és l’empresa. En el fons a aquest periodista li han fet un favor, ja que aviat trobarà una feina millor de la que tenia i passarà de ser un col·laborador lleial del grup a un competidor. Les empreses haurien de ser més curoses en com tracten els seus col·laboradors, sobretot si, com en el cas que ens ocupa, es tracta de bons professionals i millors persones.

Poli bo, poli dolent

Després de les salvatjades perpetrades l’1 d’octubre a Catalunya per les forces policials espanyoles, la meva confiança en aquestes institucions i els polítics que les governen és entre zero i sota zero. Ahir es va fer públic que Espanya va destinar 87 milions d’euros a atonyinar catalans el dia 1 d’octubre, amb els resultats que tots coneixem. Però com he començat dient, la credibilitat que em mereix tot el que vingui de segons quines persones i institucions és nul·la, i això vol dir, entre altres coses, que estic convençut que el cost total de l’operació va ser molt superior a la xifra reconeguda ara pel ministre espanyol, el qual ha necessitat gairebé quatre mesos per fer-la pública. Tot un símptoma de la dificultat de construir segons quins relats. No me’ls crec i punt.

Ara bé, el missatge de fons que ahir es volia transmetre des d’Espanya és que l’1 d’octubre el paper del poli bo el va fer la policia espanyola per atonyinar-nos, i el paper del poli dolent l’atribueixen als mossos per, segons ells, no haver-nos atonyinat. És el món al revés. Aquesta lectura que fan des de Madrid és perversa, perquè encara que a Catalunya la majoria de gent sap com van anar les coses l’1 d’octubre, a Espanya hi ha una gran ignorància sobre el tema. Però com que Catalunya ja la consideren perduda, és a Espanya on intenten guanyar complicitats a base de mentides. Resumint, la intervenció que va fer ahir el ministre espanyol ben bé podria ser titllada d’un nou episodi de post veritat informativa.

Prescripció a la carta?

De la sentència no ferma —ja s’ha anunciat que es recorrerà al Supremo— del cas Palau de la Música sorprèn especialment no les condemnes sinó una determinada aplicació de la prescripció del delicte que genera l’absolució dels que van pagar i la condemna dels que van cobrar. La corrupció hauria de ser tan greu per qui paga com per qui cobra, i em costa molt d’entendre que per la mateixa operació de pagament/cobrament qui paga quedi lliure i qui cobra quedi condemnat. Segurament aplicant la llei al peu de la lletra ha de ser així però, sense entrar en tecnicismes legals, la lliçó que ens queda a tots és que tu pots corrompre tranquil·lament però no pots ser corromput sense córrer el risc de ser castigat. En aquest sentit, el missatge que, en el cas Palau, es transmet a la societat és difícil d’entendre. Potser el problema és que la llei està mal feta i, si fos així, caldria reformar-la amb urgència, encara que només sigui per evitar que la gent pugui pensar que el sistema protegeix els corruptors.

Manipulacions interessades

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 de gener de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.842 de La Veu de l'Anoia)

D’un temps ençà s’atribueix a la deriva independentista de Catalunya les causes de tots els nostres mals. Des de Madrid, no només el Madrid geogràfic sinó també el Madrid concepte amb residència a Catalunya, ens transmeten amb gran soroll mediàtic una realitat econòmica poc brillant combinada amb unes pobres expectatives de futur referides a Catalunya, sovint amb dades matusserament manipulades que, poc després, queden desmentides per la realitat. Parlem de la creació de llocs de treball, visites de turistes i ocupació hotelera, venda de béns diversos, exportacions i altres dades econòmiques. Se’ns explica que la causa de tots els nostres mals és el procés independentista, però els portaveus de l’unionisme saben que no és ben bé així. El procés com a origen de tots els mals, aquesta és l’equació que ens transmeten des de Madrid, el Madrid geogràfic i també el Madrid concepte que dèiem abans. Estic pensant en els dirigents de la patronal Foment, els círculos elitistes diversos, els grans grups de comunicació, i també alguns empresaris als quals sembla que els preocupi més la xifra de vendes a Espanya que el futur del país on viuen i hi tenen les seves empreses, com si el seu mercat mental de vendes quedés reduït a la península Ibèrica.

Només han passat quatre mesos i els propagandistes de la causa unionista semblen haver oblidat l’atemptat terrorista del mes d’agost a la Rambla de Barcelona, com si aquell episodi no tingués una influència molt directa en el turisme i en altres sectors de la nostra economia. Tot indica que és un oblit interessat d’aquells que ens volen transmetre el discurs de la por. Allà on hi ha hagut atemptats terroristes pateixen després una certa recessió, i parlo dels països del nostre entorn més proper. Com és que es donen per lògiques les conseqüències negatives posteriors als atemptats ocorreguts en altres països europeus i, en canvi, quan l’atemptat s’ha produït a Catalunya, ens entestem a buscar tres peus al gat? En el cas de l’atemptat de Barcelona la cosa encara és més greu, coneguda la connexió entre els serveis secrets espanyols i l’organitzador d’aquella matança, un tema gravíssim del qual gairebé no es parla. Per cert, tampoc es relaciona la reducció del turisme, suposant que n’hi hagi, amb l’actuació policial de l’1 d’octubre. Vosaltres aniríeu de vacances a un lloc on la policia actua d’una manera tan violenta i desmesurada contra gent pacífica i indefensa que només pretén introduir el seu vot en una urna? La pregunta és retòrica.

Societats acrítiques

Quan el governant accedeix al poder acostuma a tenir tres objectius bàsics: aplicar el seu programa electoral i repetir mandat a la legislatura següent serien els objectius prioritaris, i un tercer objectiu seria crear una societat poc o gens crítica amb les seves decisions. Avui centrarem el comentari en el tercer objectiu, és a dir, el d’una societat acrítica que amb el seu silenci faciliti la vida al governant.

Mantenir una societat acrítica es pot aconseguir mitjançant la violència institucional, situació típica en els règims poc democràtics. Els esdeveniments de l’1 d’octubre a Catalunya en serien un bon exemple, tot i que encara està per veure si amb aquella violència policial extrema contra els ciutadans indefensos que volien introduir la papereta electoral en una urna es va aconseguir l’efecte buscat. Manifesto els meus dubtes al respecte.

Una altra mesura per crear una societat acrítica consisteix a untar pecuniàriament entitats i organitzacions de tota mena. Sovint el governant reparteix les subvencions amb una gran frivolitat i sota uns criteris poc ortodoxos buscant, bàsicament, que el teixit associatiu no faci massa soroll i esdevingui poc o gens crític amb el poder. L’objectiu és intentar crear una societat formada per persones que no es qüestionin les males pràctiques dels seus dirigents polítics, i això és el que passa a casa nostra amb el repartiment de les subvencions. Amb totes les excepcions que calguin, que alguna n’hi haurà, la política de les subvencions públiques crea societats acrítiques.

Governar des de la distància

Des de fa uns mesos Catalunya està governada a distància, des de fora de Catalunya. Molt mal governada, això sí, però no degut precisament a la distància geogràfica que hi ha entre Barcelona i Madrid sinó a factors polítics excepcionals que a ningú se li escapen. Els polítics que ara es qüestionen si el President de Catalunya pot residir temporalment a l’estranger, són els mateixos que ara estan governant Catalunya des de fora de Catalunya, i se suposa que no hi veuen cap inconvenient. Seria oportú, per tant, exigir-los una mica de coherència en els seus arguments. Si ho valorem en hores de distància, governar des de Madrid (a menys de tres hores d’AVE) o des de Brussel·les (a dues hores d’avió) ben poc canvia les coses.

Doncs bé, mantenint uns quants polítics catalans injustament tancats a la presó i forçant-ne uns altres a seguir a l’exili, la justícia espanyola pretén forçar les coses de manera que Catalunya segueixi estant governada des de la distància, en una mena de segona versió de l’article 155, però ara no pas aplicat per Rajoy sinó per un jutge. És evident que Puigdemont no pot tornar a Catalunya i arriscar-se a ser detingut només arribar així que, mentre no canviïn les coses, tot indica que Catalunya seguirà estant governada des de la distància, amb tot el que això comporta. D’aquest entrellat només en sortirem quan el contenciós català arribi al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg el qual, és d’esperar, posarà les institucions espanyoles al lloc que els correspon, com ja ha hagut de fer en cinc ocasions durant l’any 2017.