.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Mucha i un tal Fermín al CaixaForum: la cara i la creu

Alphonse Mucha, 1860-1939, Seducció, Modernitat i Utopia. Amb aquest títol es va obrir el mes passat l’exposició que sobre l’artista txec es pot visitar al CaixaForum de Barcelona, i que romandrà oberta fins a principis de l’any vinent. Visita molt recomanable. És la primera vegada que tenim l’oportunitat de veure al nostre país una gran exposició dedicada a Mucha.

Em permeto copiar el primer paràgraf del fullet de l’exposició: Alphonse Mucha (1860-1939) fou un dels artistes més coneguts del seu temps, creador i difusor de l’estil Art Nouveau, pioner en l’aplicació de l’art a la publicitat i un dels pares del disseny gràfic modern. Els seus cartells i les seves pintures van causar admiració a Paris i en van sorgir imitadors arreu del món. L’art de Mucha aspira a la bellesa. Les seves acurades composicions posen en joc elements teatrals i al•legòrics, i creen una atmosfera de misteri propera a la poètica simbolista.

No hi afegiré res més. Si teniu interès en el modernisme de principis del segle XX no heu de deixar passar aquesta oportunitat. Val molt la pena i difícilment es repetirà.

Escales amunt (també es pot agafar l’ascensor) es troba la petita sala 5 del CaixaForum. Allà sempre hi ha alguna exposició o muntatge sorprenent, alternatiu em sembla que en diuen ara. Sent políticament correcte diria que són muntatges que van bastant més enllà de l’art, i sense ser-ho, que jo no en sóc, no em fa res dir que es tracta d’una presa de pèl sense pal•liatius. Aquesta vegada l’invent portava per títol “Eufòria_05: Actes Oficials”, d’un tal Fermín Jiménez Landa. Ni art ni res que s’hi assembli. A l’entrada hi ha l’explicació (per dir-ne alguna cosa) del comissari, que m’imagino deu ser de la mateixa corda artística. No vaig ser capaç d’entendre res del que David Armengol pretén explicar als visitants sobre l’obra d’en Fermín.

Però tot i sabent-ho sempre que vaig al CaixaForum acabo pujant a la Sala 5 (total, ja que hi som), i sempre surto d’aquell petit espai dient-me a mi mateix aquí no m’hi veuran més el pèl. Però la propera vegada segur que hi tornaré a pujar. Un cert grau de masoquisme que intueixo forma part de les meves virtuts però que no reconec com a propi em deu impel•lir a repetir una vegada i una altra aquestes absurdes pujades a la Sala 5. Després de diverses experiències crec estar en situació d’assegurar que la visita a la petita sala d’aquest complex cultural és bàsicament un acte de masoquisme.