Diuen els entesos que en l’univers d’internet estem tots fitxats, però segurament no tots els que hi intervenim en som prou conscients i penso que seria bo que tothom n’estigués assabentat. Jo no sóc cap expert però explicaré el poc que sé.
Es pot saber qui fa un blog encara que el faci de forma anònima, i de la mateixa manera es pot saber qui hi ha al darrere d’un comentari deixat en un blog, encara que es tracti d’un comentari anònim. Només pel fet d’entrar a la xarxa un ja deixa prou pistes per poder ser degudament identificat.
Al nostre país no sé com funciona doncs no ho he provat mai però no fa gaire, a Itàlia, vaig haver de connectar-me a internet des d’un locutori públic i abans em vaig haver d’identificar amb el passaport. Allà quedava constància de l’hora d’inici i del final de la meva connexió, i quedava tot enregistrat en una fitxa.
Segons la meva experiència particular, quan es deixa un comentari en un blog dels que permeten deixar-ne, que no són tots però sí la majoria, es poden donar aquestes cinc possibilitats:
1) que el comentari surti publicat automàticament, és a dir, sense passar una censura prèvia per part de l’amo del blog, allò que alguns han batejat càndidament com a moderació de comentaris. Així es gestionen, per exemple, els comentaris del blog que esteu llegint.
2) que el comentari no surti publicat fins que l’amo del blog l’hagi sotmès a la seva prèvia aprovació. Passa força sovint.
3) que el comentari sigui censurat per l’amo del blog i no surti publicat. Passa poc però passa.
4) que el comentari que ja ha sortit publicat (amb o sense censura prèvia) sigui esborrat posteriorment per l’amo del blog. Passa poc però passa.
5) que el comentari que ja ha sortit publicat (amb o sense censura prèvia) sigui esborrat posteriorment pel propi autor del comentari. Passa alguna vegada.
El que potser molta gent ignora és que si un s’ha subscrit a rebre els comentaris de determinat blog (aquesta és una possibilitat a l’abast de tothom) els rep tots automàticament per correu electrònic excepte en el cas 3. En els altres quatre casos els comentaris arriben sempre al subscriptor, encara que s’acabin esborrant del blog. Explico tot això perquè potser hi ha qui pensa que esborrant comentaris que ja han estat publicats, ni que només hagin vist la llum durat uns pocs segons, ja no en queda cap rastre. Doncs allò que dèiem abans, queden totes les pistes.
Tal vegada aquestes notes pensades per a usuaris no experts serviran perquè tots plegats ens ho pensem dues vegades abans d’escriure segons què a segons on. Ens agradi o no el big brother ens vigila sempre, i ho fa d’una manera sofisticada i discreta alhora, però cada dia més efectiva.
Es pot saber qui fa un blog encara que el faci de forma anònima, i de la mateixa manera es pot saber qui hi ha al darrere d’un comentari deixat en un blog, encara que es tracti d’un comentari anònim. Només pel fet d’entrar a la xarxa un ja deixa prou pistes per poder ser degudament identificat.
Al nostre país no sé com funciona doncs no ho he provat mai però no fa gaire, a Itàlia, vaig haver de connectar-me a internet des d’un locutori públic i abans em vaig haver d’identificar amb el passaport. Allà quedava constància de l’hora d’inici i del final de la meva connexió, i quedava tot enregistrat en una fitxa.
Segons la meva experiència particular, quan es deixa un comentari en un blog dels que permeten deixar-ne, que no són tots però sí la majoria, es poden donar aquestes cinc possibilitats:
1) que el comentari surti publicat automàticament, és a dir, sense passar una censura prèvia per part de l’amo del blog, allò que alguns han batejat càndidament com a moderació de comentaris. Així es gestionen, per exemple, els comentaris del blog que esteu llegint.
2) que el comentari no surti publicat fins que l’amo del blog l’hagi sotmès a la seva prèvia aprovació. Passa força sovint.
3) que el comentari sigui censurat per l’amo del blog i no surti publicat. Passa poc però passa.
4) que el comentari que ja ha sortit publicat (amb o sense censura prèvia) sigui esborrat posteriorment per l’amo del blog. Passa poc però passa.
5) que el comentari que ja ha sortit publicat (amb o sense censura prèvia) sigui esborrat posteriorment pel propi autor del comentari. Passa alguna vegada.
El que potser molta gent ignora és que si un s’ha subscrit a rebre els comentaris de determinat blog (aquesta és una possibilitat a l’abast de tothom) els rep tots automàticament per correu electrònic excepte en el cas 3. En els altres quatre casos els comentaris arriben sempre al subscriptor, encara que s’acabin esborrant del blog. Explico tot això perquè potser hi ha qui pensa que esborrant comentaris que ja han estat publicats, ni que només hagin vist la llum durat uns pocs segons, ja no en queda cap rastre. Doncs allò que dèiem abans, queden totes les pistes.
Tal vegada aquestes notes pensades per a usuaris no experts serviran perquè tots plegats ens ho pensem dues vegades abans d’escriure segons què a segons on. Ens agradi o no el big brother ens vigila sempre, i ho fa d’una manera sofisticada i discreta alhora, però cada dia més efectiva.
9 comentaris:
Quan tots perdem la por i escrivim els comentaris que ens doni la gana poca cosa hi podrà fer big brother...
M'has fet entrar por amb aquest article. Em sembla que aquest serà el meu últim comentari.
Gràcies Salvador i David. La meva entrada només pretenia ser descriptiva i anava adreçada a usuaris poc o gens experts en aquests temes com, per posar un exemple ben proper, jo mateix. Evidentment no pretenia generar cap mena de por entre els usuaris de la xarxa i de fet la paraula "por" ni tan sols la vaig utilitzar.
I a part d'això, la policia fa el que vol per seguir a qui sigui.
Exacte, Marc, i creu-me que pot fer molt més del que ens pensem.
Hola Miquel
Feia dies que no passava per aqui, per Sarrià.....
Tens raó amb el "big brother" , semprees present d´una manera o d´un altra, vigilant la nostra llibertat.
Salutacions
Manel
Interessant post, jo hi penso algunes vegades i m'estic de fer algun comentari pel fet de tenir-ho present. Entenc que cadascú ha de ser responsable i conseqüent amb el què escriu, però el fet de poder-se sentir en "el punt de mira" és perillós per l'espontaneïtat, que també em sembla saludable...
Home, comentaris i blogs anònims són anònims excepte si tens una ordre judicial per intervenir el servidor i demanar a qui correspon determinada IP.
Manel,
Els de dalt sempre diuen que es necessita un big brother (o un policia que vetlli per les bones costums de la gent) perquè no passem de la llibertat dintre d'un ordre al llibertinatge sense mesura. Em sembla que aquesta diferencia ja la feia el senyor Franco, i amb uns resultats força espectaculars per cert; s’hi va estar la tira d’anys...
Rosalita,
No sé si és millor ser massa espontani o autocensurar-se, jo més aviat m'inclino per anar pel dret. Això sí, amb educació i mirant de no emprenyar massa a aquells que tenen la raó de la força.
Publica un comentari a l'entrada