.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 27 de novembre del 2009

Val tot?

Els dotze diaris de paper de Catalunya van publicar ahir un editorial conjunt pressionant el Tribunal Constitucional espanyol sobre la sentència pendent de l’Estatut de Catalunya. Posteriorment, han donat suport al text un reguitzell de diaris digitals, blogs, webs i emissores de ràdio i de televisió de tota mena, mitjans públics i privats. Una sentència que, no ho oblidem, tant es pot fer pública demà mateix com l’any que Madrid organitzi uns jocs olímpics. No hi ha cap límit per fer-ho. La premsa espanyola ha reaccionat amb indignació i sorpresa, i alguns fins i tot amb crispació. Es pot entendre. Les metròpolis no acostumen a rebre de bon grat les pressions de les seves colònies díscoles. No m’estranyaria gaire que els diaris espanyols responguessin amb una estratègia conjunta similar que, segurament, podria signar també sense cap remordiment algun dels políticament ambivalents dotze diaris que dèiem abans. I és que tenim els diaris que tenim, alguns d’ells absolutament transversals, en el sentit més ampli del terme.

Se m’acudeixen dues consideracions. O millor dit, tres. La primera: tenint en compte la diversitat ideològica dels diaris que el fan seu i la dificultat de consensuar un text comú, l’editorial conjunt m’ha agradat força. Jo mateix l’hagués pogut signar si estès d’acord amb el text de l’Estatut capat objecte de discussió. Però no és el cas. Això sí, potser hi hagués afegit alguna matisació. Per exemple, que si ens trobem en aquesta situació esperpèntica no és només degut al recurs interposat pel PP, d’altra banda del tot previsible, sinó també pels recursos del PSOE interposats pels governs aragonès i el de ses illes, així com el recurs del Defensor del Pueblo, tots ells sota l'estricta tutela socialista. En altres paraules, ens passa el què ens passa per culpa del PP, sí, però també per culpa del PSOE. Aquí sembla que de dolent només n’hagi un. Doncs no, com a mínim n’hi ha dos. Que cada palo...

Segona consideració. El maltracte fiscal que rep Catalunya (per manca d’espai no entro ara en altres aspectes de la discrepància entre Catalunya i Espanya) no crec que a aquestes alçades el pugui negar ningú. Quan el maltracte fiscal al que estem sotmesos els catalans ha arribat als nivells escandalosos que ha arribat, el plantejament que ens hem de fer és si, per tal d’intentar defensar-nos, en cas d’una clara agressió com aquesta val tot. La meva opinió és que sí, que val tot, exceptuant òbviament la utilització de la violència física. Valen també, per tant, els editorials conjunts de pressió dels mitjans de comunicació catalans i, arribat el cas, fins i tot el tancament de caixes. I tant que valen! Però dit això, ara no ens perdem. L’escenari de la lluita política aviat ja no serà Madrid, ara el què toca és començar a treballar seriosament a l’entorn dels despatxos de Brussel·les (UE) i Nova York (UN), unes organitzacions supranacionals que en el seu moment potser ens hauran d’apadrinar, vull dir que hauran d’apadrinar la descolonització de Catalunya si els catalans així ho decideixen democràticament.

La tercera i última reflexió, aquesta de tipus més personal. Ja he dit altres vegades que quan es va sotmetre a referèndum jo no vaig donar suport al text estatuari, i no ho vaig fer per uns motius que res tenien a veure ni amb els del PP ni amb els d’Esquerra, els dos únics partits parlamentaris que van propugnar el vot negatiu en aquella consulta. Tinc molt clar que el model estatuari constitucionalista espanyol establert fa trenta anys ha quedat definitivament esgotat, i que ara ens cal un altre estatus polític regit per una constitució catalana amb dret a tenir comissari propi a Brussel·les. Això és el què pensem molts. Quants? No en tinc ni idea. Per saber-ho primer ho haurem de votar.

11 comentaris:

kika ha dit...

tens tota la raó. són tots uns falsos. avui sentia al montilla dir que ell també hi estava d'acord. i no li fa vergonya? si tota la culpa de que es trobem en aquesta siuació és seva!

Trina Milan ha dit...

Bon dia Miquel,
bon post, com sempre, mesurat en les formes, agosarat en el fons. Desenvolupes tres eixos, un de procediment que és absolutament clar, tots els gestors polítics (als quals jo reclamava acció responsable en el meu post parlant de "civils servents") no estan a l'alçada del que s'hi juga la ciutadania catalana, i això ha estat historicament així, només cal que repassem el teu segon ítem on recordes el "tancament de caixes", és a dir que el "silenci és antic i molt llarg". Per arribar al final on expresses el que molts pensem de fa temps, l'estructura política territorial que vertebra Espanya i Catalunya és obsoleta en aquest moment, com de fa temps. La solució pactada desprès de la dictadura ha servit per al que ha servit però les societats evolucionen i Europa ens ha demostrat que això no té perquè ser traumàtic ni trencador; l'únic que em plantejo és justament saber del cert que la majoria dels ciutadans de Catalunya estan en aquesta línia, molt em temo que serà difícil saber-ho i també, que arribat el cas, el resultat no sigui concloent...el segle XXI ens posa davant de nosaltres mateixos, haurem de saber com gestionar la nostra pròpia identitat, dins i fora de la xarxa, dins i fora del que estava previst...disculpa la llargada però els teus posts sempre em provoquen ganes de dir...una abraçada

Clidice ha dit...

Si m'ho permets, signo al teu costat, sense prendre't l'autoria :) jo no vull un estatut, ni aquest ni cap, jo vull un país independent. Per això no m'he adherit a aquesta campanya. Tampoc crec que es pugui relacionar la dignitat catalana (si és que això existeix) amb que el TC de madriT aprovi o no aquesta llei espanyola que és l'estatut.

Salvador ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu, Miquel. Si peralguna cosa hem de lluitar ara a Catalunya, és per aconseguir la independència com més aviat possible. No podem aguantar més les vexacions, les mentides i l'espoli de l'estat contra Catalunya.
Ja n'hi prou... com diem a vegades, S'ha acabat el bròquil...!!!
Una abraçada

MSS-2 ha dit...

Tenint en compte "l'avís important" que apareix a sota del perfil de l'autor potser caldria aclarir si aquest blog està subvencionat per l'AA.VV. de Sarrià o per algun òrgan europeu o supranacional.

Miquel ha dit...

Jo també volia fer una petita reflexió sobre l'esmentada editorial, però he vist que la catosfera en va plena. A més, ja hi ha molts escrits a la xarxa, com el teu mateix, amb el que coincideixo plenament.

Anònim ha dit...

Sàpigues que sóm més que pensem semblantment al que penses i dius tan bé, però ho diem amb menys encert. Sembla com si anéssim a contracorrent. Sovint penso que sóc el darrer salmó que puja, perquè veig tan sols altres peixos, però sempre baixant.

Anònim ha dit...

Que la federació catalana del PSOE digui que l'Editorial està en consonància amb el que pensa el President Momntilla vol dir dues coses: que el text és ben poca cosa i que no ha sortit de la "pròpia voluntat" dels diaris. Sembla escrit "des de dalt"...

Miquel Saumell ha dit...

Kika,
Crec que ningú té el monopoli de la culpa, sobre aquest afer tots els polítics tenen quelcom de què avergonyir-se i tots tenen la seva quota de responsabilitat.

Clidice,
Cap problema, accepto la teva signatura. I no oblidem que en aquest afer Espanya fa el paper que li toca fer, aprofitant tots els recursos legals que té, i de vegades els que no són legals i tot...

Salvador,
Gràcies.

MSS-2,
Doncs no, tampoc, miraré de refer la columna de la dreta per evitar qualsevol malentès.

Miquel,
Gràcies.

Ramon,
Hi han molts més salmons que pugen, però potser ho fan amb més discreció i per això passen bastant desapercebuts.

Albert,
Jo no crec que Montilla comparteixi aquest editorial, digui ara el què digui. I això és compatible en que s’hagi redactat o almenys corregit molt a prop del seu despatx...

Miquel Saumell ha dit...

Trina
Dius que et planteges "saber del cert que la majoria dels ciutadans de Catalunya estan en aquesta línia, molt em temo que serà difícil saber-ho i també, que arribat el cas, el resultat no sigui concloent...".
Crec que per sortir de dubtes el camí és el següent:
1/ primer de tot toca fer força més pedagogia, senzilla però fàcil d’entendre, de l’estil: a) què t’aporta de positiu viatjar amb un passaport espanyol? b) Quan t’estalviaries si Cat fos un estat amb ambaixades pròpies? Aquí hi hauria una gran majoria que respondria mirant-se només la butxaca, al cap i a la fi els catalans també som humans.
2/ en aquesta "etapa pedagògica", s’hauria de prescindir de parlar de la llengua i de qualsevol altre aspecte conflictiu on seria més difícil obtenir complicitats.
3/ quan la societat estigués més informada que ara, convocar un referèndum amb suport i control internacionals (UE i UN), fent una pregunta curta i clara.
4/ simultàniament fer una campanya publicitària a Espanya dient que no es preocupin, que si ells fan els deures econòmics que toquen segurament podran continuar sent membres de l'UE, això sí, amb menys quilometres quadrats, menys habitants i menys renda que ara.
5/ garantir a tots els ciutadans de Catalunya la possibilitat de triar passaport espanyol o català en cas de guanyar el “sí”.
6/ resultats concloents: guanya qui treu el 50% dels vots més un vot.
7/ perd qui no arriba al 50% dels vots.
8/ Cap opció es pot atribuir el sentit del vot dels abstencionistes.
Ja veus que n’és de senzill, ara només manca la voluntat política de tirar-ho endavant

Trina Milan ha dit...

Miquel,
senzill com la vida mateixa..però hauríem de poder fer-ho, com viure..no?...que no sempre és fàcil però s'ha de fer...
salut i gràcies