.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 3 de desembre de 2009

Atur i economia (in)sostenible

Aquests dies he estat visitant diverses empreses de la Catalunya interior. Sempre que ho faig, i ho faig sovint, torno a Barcelona decebut al constatar que l’economia de la Catalunya real no només no millora sinó que empitjora. Per altra banda, escoltes els polítics i els alts càrrecs de les nostres administracions públiques i aviat te n’adones que, en general, no toquen massa de peus a terra. No m’estranya. Es tracta d’un col·lectiu amb una idea bastant distorsionada de la realitat econòmica que els envolta. Són persones que normalment gaudeixen d’una bona preparació acadèmica teòrica, però que tenen la particularitat que no han passat mai per l’economia real, amb poquíssimes excepcions que confirmen la regla.

Per entendre-ho millor sempre poso un exemple que és quasi una declaració de principis: menys del 10% dels treballadors de Catalunya treballen per l’administració pública, mentre que més de les dues terceres parts dels nostres representants al Parlament són funcionaris en actiu o en excedència. Més clar, l’aigua. És un parlament democràticament escollit, sí, però poc o gens representatiu del país real. En contraposició, escoltes els titulars de les pimes catalanes i aviat arribes a la conclusió que aquí hi ha dos móns que viuen d’esquena un de l’altre. El món oficial va prepotentment a la seva mentre el món real de l’economia productiva fa el què pot per intentar sobreviure. Són dos móns diferents, dues realitats que s’ignoren entre sí.

Escric aquestes notes a corre-cuita i sense tenir al davant les dades estadístiques. Per tant, podria ser que les xifres que tinc al cap i que donaré a continuació no siguin 100% fiables, però no crec que em desviï massa de la realitat. De la trentena de països de la Unió Europea, Espanya és el que té la taxa d’atur més alta, amb quasi quatre milions de desocupats. De les disset autonomies en les que està dividit l’estat espanyol, Catalunya és la que té la taxa d’atur més alta, amb més de mig milió d’aturats. De les quaranta i escaig comarques de Catalunya, la comarca de l’Anoia és la que gaudeix de la taxa d’atur més elevada, i poso aquest exemple concret perquè ahir m’hi vaig passar tot el dia i ho tinc més fresc. Dels trenta i escaig municipis pertanyents a la comarca de l’Anoia, no és estrany trobar-te amb taxes d’atur del tot insostenibles, que en alguns casos freguen el trenta per cent de persones sense feina. Aquesta és la trista realitat, aquestes són les xifres del drama dels aturats, aquests són uns tristos rècords que no són precisament per presumir.

Escoltar llavors els polítics que tenen a les seves mans pal·liar d’alguna manera aquesta lamentable situació es transforma aviat en una gran decepció. Veure amb quina persistent incompetència es manifesten els presidents dels governs espanyol i català és per deixar-ho tot i marxar cap a l’exili. Observar com les persones que tenen el deure de facilitar la creació de llocs de treball productius, o almenys de no posar-hi tantes traves administratives i de tota mena com hi posen ara, és quasi un exercici de masoquisme. Escoltar les dues persones que tenen directament al seu càrrec aquest negociat, és a dir, la consellera Mar Serna des de la Generalitat i el ministre Celestino Corbacho des del govern espanyol, és lo més semblant a rebre una lliçó d’incompetència política.

Economia sostenible? Cap economia pot ser sostenible amb una tercera, o una quarta o, en el millor dels casos, una cinquena part de la seva força laboral a l’atur. I mentrestant, els nostres estimats dirigents polítics no volen reconèixer que per aquest camí no anem enlloc, enlloc més que a un empitjorament del drama de l’atur.

7 comentaris:

Clidice ha dit...

Destaques un detall importantíssim que es veu en tots els estrats de l'administració: els nostres polítics no tenen ni la més remota idea de com funciona l'economia de mercat, ni l'empresa privada. Solen ser funcionaris, mestres, professors universitaris, no n'hi ha cap que hagi passat per ser Autònom, o sigui que no n'hi ha cap que sàpiga el que és "treballar" 24 hores diàries amb l'angúnia de no saber si demà pagaràs les nòmines, ni cap que hagi estat en una cadena sense saber si demà serà despatxat. Als ajuntaments, farcits de mestres que fan de regidors, la cosa de la gestió és més escandalosa encara. Respecto molt la professió de mestre, és més, considero que hauria de ser la carrera més dura de totes, però de gestionar zero. Això si, comissions i subcomissions i parlar eternament dels problemes sense solucionar-los el que vulguis i més. Així ens va tot.

I saps que en penso? Que a aquests de dalt, en el fons, els importa un rave que la plebs visqui més o menys bé, mentre els que s'apleguen a les llotges dels camps de futbol de les grans capitals puguin fer els seus negocis i subsubsubsubsubcontractar, ja els està bé. :(

greips ha dit...

l'anoia és una comarca ben curiosa i que sembla encaixada amb calçador al mapa... ja em diràs qui podria pensar en posar a Pujalt i Masquefa en una mateixa comarca si no tenen absolutament res a veure en res! :)

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
M’he sentit molt identificat amb la descripció que fas al principi del teu comentari. És ben veritat, aquestes angúnies que expliques s’han d’haver viscut en primera persona per entendre-les.
Quant els mestres, jo sempre he pensat que haurien d’estar més ben pagats i ser més ben considerats socialment, com passa en països on donen a l’ensenyament la importància que ha de tenir, no com aquí. Alhora, la societat hauria de ser molt exigent a l’hora d’incorporar-los a l’escola. No tothom val per fer de mestre, no n’hi hauria d’haver prou en tenir el títol per exercir.
De totes maneres tampoc seria just generalitzar sobre els funcionaris, conec persones que es dediquen a la funció pública i que fan tan be la seva feina que si haguessin de passar a l’empresa privada s’hi adaptarien sense problemes. El fotut és que un mal funcionari sempre fa més soroll que cent bons funcionaris. I el problema de fons és que a un mal funcionari no se’l pot despatxar.

Greips,
La comarca de l'Anoia és on tinc els meus orígens familiars i potser és per això que hi tinc una particular estima.

Miquel ha dit...

Molts impactants aquestes dades que has publicat. Durant el crack del 1929 als Estats Units, amb gent saltant daltabaix de gratacels i fent cues al carrer per un bol de sopa, la taxa d'atur era del 25%.
Encara sort que aquí ens queda aquesta "economia sostenible"... jo crec que del què tenim sort es de l'economia submergida.

Miquel Saumell ha dit...

Miquel,
No et càpiga cap dubte, però és que si no fos per l’economia informal no es podria ni sortir al carrer. La gent ha de menjar, sigui com sigui.

Vida quotidiana ha dit...

Miquel,

Primer un petit comentari: Catalunya no és la comunitat autònoma amb la taxa d'atur més alta (més aviat està a la banda mitjana). De fet, en els últims anys havia tingut unes taxes d'atur relativament bones (un altre tema és que la taxa d'atur estructural sigui més alta que a d'altres territoris europeus).

Ara anant al moll de l'os: l'Anoia està patint de valent perquè (1) té una economia amb una forta base industrial; i (2) no hi ha indústries(o serveis) que hagin pogut fer el recanvi a indústries en declivi. Aquí hem vist com desapareixien sectors industrials (com el tèxtil), mentre que la nova aposta de les ciutats era "tenir una gran superfície comercial". Amb tots els respectes del món per determinat tipus de comerç minorista, una ciutat o una comarca no pot per superfícies comercials com l'aposta per a l'economia del futur...

Miquel Saumell ha dit...

David,

Sobre el "petit comentari" t’agraeixo la correcció. Fixa’t que ja em vaig curar en salut dient que escrivia el post "...sense tenir al davant les dades estadístiques. Per tant, podria ser que les xifres que tinc al cap i que donaré a continuació no siguin 100% fiables". I evidentment el rànquing que ocupa Catalunya és quelcom millor del que jo deia.

Sobre el "moll de l’os", 100% d’acord.