.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 15 de desembre de 2009

Entre el menyspreu i l’autisme polític

Després dels referèndums privats que han tingut lloc en diversos pobles i ciutats de Catalunya resulta curiós veure la reacció d’Espanya. El principal retret dels contraris a que aspectes importants de les nostres vides es decideixin a les urnes, i no hi ha cap dubte que el futur de Catalunya n’és un, és que això no ha estat un referèndum oficial i, per tant, no s’hi ha de donar més importància. Tenen tota la raó quan diuen que no és oficial (ja ens agradaria que ho fos, ja!), i no tenen cap raó quan diuen que no s’hi ha de donar més importància. La prova del cotó de la seva importància política és que a Catalunya no es parla d’una altra cosa. També a Espanya. I a l’Europa més endreçada. I fins i tot més enllà.

Però posar com excusa que aquest no és un referèndum oficial no deixa de tenir la seva gràcia, o si voleu el seu sarcasme, tenint en compte que són ells mateixos, els espanyols, els que de moment prohibeixen fer-lo. Un exemple més de la cultura de la prohibició que tant agrada a alguns. En general a Espanya s’intenten convèncer que tot això de l’independentisme és un divertimento de quatre arreplegats amb poca feina, una aventura sense cap futur. I reaccionen com acostumen a reaccionar els ignorants, amb un menyspreu que només denota el desconeixement que tenen del què s’està coent políticament a Catalunya. Repassem ara l’actitud dels dos grans partits espanyols.

No és cap secret que la gran assignatura pendent del PP és Catalunya (aquesta falca publicitària és ben significativa). Per tant, no ens ha d’estranyar que les seves perspectives electorals a Catalunya continuïn sent força minses. Ara diuen que aquest referèndum és il·legal, actuant com si ells fossin els únics propietaris d’una paraula del diccionari que està a disposició de tothom qui la necessiti. Els senyors del PP encara no han entès que aquests referèndums, tant els celebrats fins ara com els previstos per l’any que ve, potser no són oficials ni tenen efectes legals però políticament són força rellevants. I d’il·legals, res de res. A Catalunya, opinar encara no és delicte.

Els del PSOE ho tenen bastant més complicat, hi ha qui ho ha definit com un cas típic de psiquiatre. Per una banda, a Espanya fan un paper similar al del PP, com no podria ser d’altra manera, tota vegada que els interessos d’ambdós partits són coincidents, així com ho són també molts dels seus potencials votants. Però a Catalunya no s’acaben de definir amb claredat, pretenen no perdre clientela per cap dels seus extrems ideològics, i amb aquest objectiu s’han dividit la feina. Uns fan el paper de la defensa de l’estructura inamovible de l’estat en clau espanyola. Són els que prediquen al Baix Llobregat, la zona on tenen el gruix de la seva clientela. Però uns altres, aquells que imparteixen doctrina a la Catalunya interior, se’ns mostren amb un tarannà que oscil·la entre l’ambigüitat calculada i el quasi independentisme, tot i que, no fos cas, des del partit els encoratgen a no fer massa soroll. No fos cas que per guanyar un vot a Girona en perdessin dos a Guadalajara.

Un apunt final. Els amics d’el pati descobert em van ensenyar a fer projeccions dels resultats electorals en funció d’una participació modificada respecte a la real. És un exercici divertit i pot ajudar a fer entendre que una participació baixa potser és més significativa del que a primera vista pot semblar. Així, en aquest cas, si en comptes d’una participació del 27.46% haguessin anat a votar la meitat més un dels que hi tenien dret, i tots aquests nous votants haguessin optat pel “no”, el “sí” també hagués guanyat, concretament amb un 52%.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

ja tens raó, aquests dies hem pogut copsar amb estupefacció el concepte de democràcia que tenen alguns dels nostres dirigents. Caldria recordar-los-el quan ens demanin el vot potser.

I el que més em dol de tot plegat, és com des d'aquí es fa el joc a aquestes senyores i senyors. Sempre hem de ser els més tanoques del món? Caram senyors i senyores! Que no els calen apologetes als espanyols!

Marc D ha dit...

Tant el PP com el PSOE saben perfectament que la independència no és una idea minoritària. És el que volen fer veure i el que volen que la gent cregui, però si realment ho pensessin no li donarien tantes voltes ni es tirarien les mans al cap cada cop que surt el tema.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Ahir en Montilla, parapetat en un faristol madrileny, va demanar que no es traguessin conseqüències polítiques dels resultats del referèndum. Molt entranyable, com si se’n poguessin treure d’altres que no fossin polítiques. Ja ens agradaria que les conseqüències poguessin anar una mica més lluny!

Marc,
Doncs mira, jo no ho veig tan clar com tu, i és per això que ho haurien d’esbrinar d’una vegada per totes mitjançant un referèndum d’abast nacional. I res de majories qualificades, guanya qui treu el 50% dels vots emesos més un vot, i òbviament ningú es pot atribuir el sentit del vot dels abstencionistes.