Síria vista des de Teià

Un grup d’amics ens varem trobar dissabte a Teià per dinar plegats. El plat principal de l’àpat era xai al forn amb panses, prunes, olives i pinyons. El xai és un dels plats clàssics dels països mediterranis del Mitjà Orient, així que l’àpat ens va servir d’introducció gastronòmica al curt viatge virtual a Síria que varem fer tot just després de dinar. En menys d’una hora varem visitar Damasc, Àlep i uns quants llocs més d’aquell interessant país. De les persones que dissabte compartíem taula alguns havien tornat de Síria no feia gaires dies, i tenien els records del seu viatge encara molt frescos. Uns altres no hi havien estat mai i es mostraven interessats en saber coses d’aquell país.

Els que havien viatjat a Síria havien fet en menys d’una setmana uns quants milers de fotografies, que ara amb això que les fotos ja no s’han de portar a revelar se’n fan moltes més que abans. Però com que aquella quantitat de fotos era del tot ingovernable posteriorment se’n van seleccionar unes quatre-centes, es van muntar en una presentació de photoshop força dinàmica i tot plegat es va acompanyar d’una música adient al país per tal de poder-les veure en format panoràmic i comentar-les entre tots. Res de nou, la típica sessió d’ensenyar o veure les fotos d’un viatge, una experiència que intueixo que tothom ha viscut (patit?) més d’una vegada.

Durant el visionat de les fotos els comentaris eren els usuals que es fan en aquestes ocasions: “Mira, en aquest bar és on ens van intentar col·locar un suc de taronja caducat”; “Mira, aquest és el venedor del zoco que ens demanava trenta lliures per aquell objecte i al final ens el va acabar venent per vuit després d’un llarg regateig”; “Mira, aquí estem esmorzant (un bufet impressionant!) a l’hotel de Damasc”; “Mira, aquest és el xofer del nostre autobús amb cara d’emprenyat perquè havíem de marxar i encara en faltaven dos”; “Mira, aquí ja som a l’aeroport de Viena fent un canvi d’avió en el viatge de tornada”, i d’altres per l’estil. Què us haig d’explicar?

Els que em coneixen saben que m’agrada viatjar, sí, però també saben que cada dia m’agrada menys fer el turista. En aquest aspecte sóc una mica estrany, ho reconec, doncs no acostumo a fer allò que fa la majoria de viatgers quan surt de casa. Hi ha dues coses que no acostumo a fer mai quan viatjo. La primera és que no fotografio res, ni tan sols porto una simple càmera de fotos. La segona és que no acostumo a comprar res, no sóc persona de tornar a casa amb records o gangues dels meus viatges. No per res, simplement no ho faig, sense necessitat de buscar-hi més explicacions. Entre passar-me mitja hora en una botiga i estar-me mitja hora prenent un cafè en un bar qualsevol observant la gent m’inclino sempre per la segona opció, sigui a Damasc o a Paris.