.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 7 de gener de 2010

Tothom vol ser funcionari

Sorprenentment va passar bastant desapercebuda una enquesta de fa unes setmanes que parlava del futur professional del jovent. Ara mateix no disposo de les dades exactes però els resultats d’aquella enquesta venien a dir que dues terceres parts dels joves catalans aspiraven com a fita professional de les seves vides a treballar a l’administració pública. Ras i curt, dos de cada tres catalans volen ser funcionaris. Al meu entendre es tracta d’una notícia força decebedora, i molt significativa d’una societat que d’un temps cap aquí ha anat deixant de banda aquella iniciativa privada que sempre havia tingut i tothom ens reconeixia.

Catalunya va esdevenint un país excessivament burocratitzat, amb una iniciativa privada que va de baixa. Ara sabem que la majoria de catalans aspiren a formar part d’aquesta immensa maquinària de la burocràcia que pretén controlar-ho tot i controlar-nos a tots. Entre el jovent català prima per davant de tot el sou assegurat de per vida. Potser humanament s’ha d’entendre, no dic pas que no. Però encara em costa més d’entendre que les noves generacions no tinguin interès en voler emprendre res, en arriscar, en treballar per a ells mateixos, en sobresortir. Una pena per a ells però, sobretot, una desgràcia pel país.

I dit això no voldria pas que ningú interpretés aquest comentari com una crítica a la feina dels funcionaris. Com a tot arreu intueixo que a l’administració hi ha de tot, gent eficient i gent mandrosa. Això sí, hi ha la petita diferència que, per molt malament que treballi, a un funcionari difícilment el fan fora de la feina, en una mena de corporativisme sindical mal entès que no només perjudica els funcionaris eficients, que intueixo que són majoria, sinó també als castigats contribuents, que som tots.

Sempre que surt aquest tema a la conversa em faig la mateixa pregunta: quan tots siguem funcionaris i l’economia productiva hagi pràcticament desaparegut, de què viurem? Sóc conscient que formular en veu alta una pregunta tan plena de lògica com aquesta no està massa ben vist per determinats sectors de la nostra societat. Es considera políticament incorrecte i fins i tot provocador però jo insisteixo, a mi m’agradaria que algú que hi entengui em donés una resposta.

10 comentaris:

Clidice ha dit...

potser, només potser, si la legislació donés més facilitat als emprenedors, en comptes de penalitzar-los amb burocràcia (per donar feina als funcionaris) i impostos (per pagar una gran part dels seus salaris), la gent tindria més interès en fer empresa. Personalment ja n'estic fins al capdamunt de què em diguin: "perquè no acabes la carrera i fas oposicions?". No vull ser funcionària!!!! Vull tenir la meva empresa!!!! ... però no sé pas si reeixiré veient la quantitat ingent de despesa que em cal fer abans de començar a tenir impagats :(

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Fas uns descripció molt exacte de la situació real en què es troba qui decideix treballar pel seu compte, però si ja tens clar allò que no vols ser així com allò que vols tenir quan siguis gran ja tens molt de guanyat. Ànims, que ser empresària (encara) no és delicte, tot i que massa sovint som perseguits per tota mena d’administracions com si l’empresariat fos quelcom a extingir.

Unknown ha dit...

Anem a pams:
Crec que podem abordar el tema des de diversos punts de vista.
1) Cal incentivar la gent per a que sigui funcionària? Evidentment no, i segurament això falla des de l'escola, on es genera la sensació que amb un 5 ja pots anar a fer FP o universitat.
2) L'administració ajuda a que algú que tingui ganes de ser empresari ho sigui? Evidentment tampoc, no només des d'un punt de vista burocràtic, també perquè en ocasions només es té notícies per pagar.
3) És culpa de la pròpia administració que la gent sigui funcionari? Els funcionaris com a col·lectiu generem funcionaris? Sota el meu punt de vista, només en part. Si bé la seguretat i els salaris mitjans són superiors a la mitjana d'altres països, aquesta situació existeix en altres casos europeus i això no ha generat directament aquesta situació.
Quan parles amb joves universitaris te n'adones que, possiblement d'una forma injusta, veuen el seu futur molt fosc. Ho fan basant-se en càlculs força curt-terministes, segons els quals creuen que allò que els espera és allò que tenen els recent graduats (sous de 1.000 euros per jornades de 8-10 hores), contractes de pràctiques encoberts, requisits lingüístics fins i tot superiors al d'alguns caps; un canvi en la percepció del que implica el treball (molt més propera a una concepció materialista que anteriorment). Amb aquests valors és difícil que algú cregui en l'emprenedoria. Compet, no estic fent un discurs anti-empresaris, estic dient que d'igual forma que una part important de la crisi s'ha basat en valors com el diner fàcil i el poc respecte pels altres s'ha generat una consciència conservadora del que implica el treball. Per tant, jo diria que una societat que funcioni evidentment no pot tenir una proporció elevadíssima de funcionaris. PErò tampoc pot tenir una proporció d'empresaris a l'estil Díez Ferrán. Ja ens entenem (poc respecte pel treballador, poc respecte pel consumidor, poc respecte per les normes del joc que es volen canviar per l'únic benefici).Esperem que els nous emprenedors que surten ara, basats en el risc i l'oportunitat, essent encara minoria, acabin per crear bons exemples.

Clidice ha dit...

Ja em disculparàs A. Orte, i amb tota la meva simpatia. T'expliques molt bé. Jo només em puc basar en allò que veig cada dia. He estat empresària la major part de la meva vida, amb una empresa de 25 treballadors que, sortosament, ja no tinc, així puc dormir a les nits i somriure més d'una vegada al dia. Els impagats van destruir el meu somni i el de més persones que m'acompanyaven, de la mateixa manera que van destruir la font d'ingressos de més de 25 famílies. Em vaig prometre a mi mateixa que mai més tindria empresa, que en un país on el govern escanya fins on pot i no exigeix que es compleixi la llei d'haver de pagar per un servei sense cap punició, era massa desigual i jo passava.

Ara faig de comptable per 20 empreses. Són de distints tamanys i rams. Des dels que han de pagar 600.000 euros al trimestre d'Iva fins el bar de la cantonada. T'asseguro que no n'hi ha cap que tingui ganes de seguir. Parles dels emprenedors com la colla pessigolla i no, els emprenedors, altrament dit empresaris, que imagino que ja no és políticament correcte per alguna associació d'idees provinent d'ICV (empresari=burgés explotador), els empresaris, com et deia, estan desesperats, el mercat és totalment disfuncional, la globalització ha destruït tots els canals clàssics i el nostre govern s'ha dedicat a ... no fer res més que deixar-se endur per l'onada. No hi ha, ni hi ha hagut polítiques coherents ni raonables d'industrialització del país. Bé, estem instal·lats en el sector terciari amb tots els riscos que comporta. I, a sobre, en el terciari de baixa especialització: turisme i construcció.

Vaja, que no sé pas que passarà, si llegeixes els gurús de la cosa, la majoria dels de fora, la pell de brau està condemnada a patir, com sempre d'altra banda, una recessió més profunda que la resta del món. I la resta del món tampoc és que ho tingui massa clar. El cas és que, de moment, ens estem equiparant a la resta de països ... del tercer món. :( Quan ja no quedi res, cap "emprenedor" imbècil que pagui impostos, de què menjaran els funcionaris? qui pagarà els seus salaris?

Ei! i jo sóc optimista!

Unknown ha dit...

Clídice, em refermo en el meu inici del comentari: el tema es pot contestar des de diversos punts de vista. I el meu punt de vista, que s'ha centrat en una perspectiva dels valors (que no vol dir que sigui la més encertada), no entra en cap mena de conflicte amb la visió que aportes. En tot cas afegeix arguments.
Una matisació. Si bé hi ha gent de l'entorn ICV que insisteix en treure-li contingut al concepte "empresari" jo el diferencio del d'emprenedor únicament per les característiques majoritàries dels nous "empresaris". Els actuals en molta mesura no són hereus d'empreses familiars, tenen valors diferents i la seva situació no està basada en una consideració classista, sinó en una decisió molt vinculada amb una idea. El concepte ha evolucionat i la diferenciació rau del fet que un empresari "clàssic" igual fabrica culleres com fa tancs si això es requereix (l'empresariat d'èpoques anteriors, amb guerres i drames econòmiques van fer això). No tinc tant clar que el nou emprenedor tecnològic pugui deixar de fer software per fer hardware, especialment en empreses petites, i menys en plena globalització, on la marca i la competència és brutal.
Amb això tampoc vull dir que qui no sigui nou hagi d'entrar en una categoria negativa, al contrari. Simplement em sembla que ens ajuda a determinar millor les dificultats socials a les que es troba el jovent que pot tenir idees de negoci.
Quant el que fan els governs per l'emprenedoria, certifico el que tu dius. DEs de la meva posició, en tot cas, et comento que treballar a l'administració no vol dir que es consideri que la visió sector públic-sector privat estigui esbiaxada cap allò públic. Hi ha molta gent que considera que se'ns ha d'avaluar internament pel que fem i que cal tenir en compte les necessitats d'innovació interna. De fet, em permetràs la llicència, jo em dedico a avaluar polítiques, fet que intrínsicament porta a recomanar que es redueixi el cost de determinades actuacions públiques, incloent-hi el personal destinat, per destinar-ho a actuacions més efectives (o que ho faci el sector privat si ho pot fer amb alta qualitat i garantint els valors públics).

Clidice ha dit...

No ens barallarem pas, però des de la trinxera ja t'ho dic: per molta paperassa, informes i polítiques que feu, això no ho arregla ningú. I em fa molta gràcia aquesta idea "pretèrita" de l'empresariat, que contempla una part de la societat molt minsa. El país està ple de petits empresaris des de fa molts segles, que han hagut de lluitar contra l'estat (que només pensa en recaptar), contra la competència deslleial i el treball en negre (el veritable motor de la nostra economia ara mateix) i contra els grans empresaris que han fagocitat tot el mercat. La meva família, ja es va haver de barallar amb la família Raventós, a Lleida, a principis del segle XX per una qüestió d'unes terres miserables que posseïa i el gran empresari volia, amb l'ajut, no cal dir, de l'administració que hauria de vetllar pels interessos de TOTS els seus ciutadans.

L'empresari, emprenedor o el que tu vulguis sempre ha començat essent un jove amb il·lusió en aquest país nostre, només quatre ho tenien bé per part de la família. I t'asseguro que la sensació és de què no cal esforçar-s'hi, perquè els que haurien de defensar la xarxa de petit empresariat no només no en volen saber res, sinó que estan "patrocinats" pels grans. I sinó, com deia aquell: "a las pruebas me remito", sense ser massa especialista, només cal llegir uns quants titulars econòmics dels diaris i veuràs com el petit empresari no compta per a res més que per a pagar impostos. Ah! si, i per ser desqualificat contínuament. En canvi a les empreses monstruoses que escanyen amb els subcontractes abusius, amb pràctiques que moltes vegades només es veien en la construcció del tren als EEUU, amb tot el corró dels seus diners, aquests se'ls dóna la creu de Sant Jordi i el que convingui.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice i Andreu,
Trobo molt interessants els comentaris creuats avui entre vosaltres. Partint de la base que cadascú parla des de la seva pròpia experiència professional (la Clidice des de l’empresa privada i l’Andreu des de l’administració pública) una cosa sí que puc dir: sense conèixer els vostres respectius currículums professionals, veient només la forma que teniu i el llenguatge utilitzat al plantejar i explicar aquests temes, es veu claríssim qui parla des de la dramàtica experiència diària del dia a dia d’una pime (és també el meu cas) i qui ho fa, per entendre’ns, des de la relativa comoditat de l’altra banda del taulell, amb una seguretat laboral que permet fer uns grans plantejaments teòrics que sovint xoquen amb la dura realitat que et trobes cada dia quan surts al carrer.
Deixa’m dir-te, Andreu, amb tota la consideració que saps que et tinc, que quan dius que “un empresari "clàssic" igual fabrica culleres com fa tancs si això es requereix”, i contraposes aquest model pretesament antic al model que tu defineixes com els nous empresaris, els emprenedors que difícilment deixen de fer una cosa per fer-ne una altra, penso que amb el teu comentari demostres tenir una visió molt equivocada de l’empresariat d’ahir, d’avui o de demà. L’empresari s’ha de reinventar cada dia i veure què demana el mercat, i fer-ho ràpidament abans que ho faci el veí, encara que sigui quelcom molt diferent del que has fet fins ara. Si una fàbrica de motos veu que ara fabricar motos ja no és negoci ha de buscar quelcom diferent que substitueixi les motos, encara que siguin, per exemple, plaques solars. No et càpiga dubte que sense aquest aggiornamento imprescindible les empreses encara durarien menys que ara, que ja no duren gaire.
Ja per acabar. Mireu, jo vaig sovint al nord d’Itàlia des de fa anys, i allà hi ha molt empresari amb petites i mitjanes empreses molt actives, que exporten una bona part de la seva producció i que es reinventen cada dia. Els seus propietaris, que normalment són també els seus directius, sempre em diuen el mateix: nosaltres, quan de veritat anem bé, és quan no hi ha govern (a Itàlia passa molt més sovint que aquí) que ens posi pals a les rodes.
Que diferents serien les coses si al capdamunt de l’administració pública hi hagués algú amb experiència prèvia a l’empresa privada?

Unknown ha dit...

Bé, només vull deixar clar que:
1) No sóc funcionari, treballo a l'administració.
2) No tinc contracte indefinit.
3) No he triat aquesta via per comoditat, de fet he treballat a la privada.
4) La meva diferenciació entre empresari i emprenedor és precisament la que s'empra des d'alguns sectors de la nova emprenedoria, no és un invent meu.
5) La meva posició és molt similar a la vostra i no pretenc modificar-la perquè no em puc posar en la vostra pell. Amb els exemples que he posat tampoc pretenc generalitzar, d'igual forma que em dóna la sensació que generalitzeu sobre el caràcter conservador que tenen els funcionaris i l'administració en general on, per cert, cada cop més entra un substrat de gent jove amb voluntat de país (també com els empresaris) i amb un caràcter molt crític vers la classe política.
Amb tot, he après molt dels vostres comentaris, un cop més.

Clidice ha dit...

Andreu (?), et demano disculpes si he semblat agressiva, en cap moment n'he tingut la voluntat. El medi comporta la possibilitat de mals entesos :) El que és ben cert és que al ser filla d'empresaris, a l'haver estat empresària (amb l'opció de tornar-ne a ser en breu, així els déus m'il·luminin i m'ho treguin del cap!), i estar aparellada amb algú que treballa directament amb molts empresaris, aquest és un tema recurrent a casa. També puc presumir d'haver patit, la meva família, dues bancarrotes absolutes (amb la pèrdua de, fins i tot, el domicili familiar, allò que se sol dir eufemísticament: "a la puta calle"), això si, tots els deutes pagats, començant pels treballadors que, per als empresaris amb ètica són el primer que cal solucionar.

El que és ben cert és que fa massa anys (això vol dir que em faig vella) que discutim una vegada i una altra quina és la millor solució i sempre ve l'il·luminat de torn a donar-te-la. L'il·luminat segurament en cobrarà drets d'autor, però les coses no s'arreglen. Potser l'ideal seria que es decidís d'una punyetera vegada quin tipus d'economia volem, qui l'ha de suportar i, en definitiva, a quin joc juguem. Així potser no caldria gastar tants esforços en crear castells de fum per greixar dia si, dia també, a ... no sabem ben bé qui (o si).

Unknown ha dit...

clídice, tampoc jo volia que s'interpretés com si jo donés solucions. Des d'un inici m'he limitat a contestar sota el meu punt de vista el motiu pel qual la gent no vol ser empresària. Jo també tinc arrels d'emprenedoria, l'emprenedoria més bàsica, la que prové del camp i un altre avi que tenia un petit negoci. També sé el que va costar tot plegat. Això no ho discuteixo, ni discuteixo la necessitat que les administracions fan més mal que bé a les empreses, incloses les tant recorrents campanyes de promoció exterior.
M'he permès opinar com a persona al voltant dels 30 que sovint interactua amb estudiants d'entre 18 i 23, i també tinc la sort de tenir amistats de la meva edat que amb el temps s'han fet emprenedors. I no deixa de ser aquesta una sortida que no descarto si amb això contribueixo al país. Precisament en el meu primer comentari parlava de valors. Reitero la idea força del primer comentari, potser ara s'interpretarà en la línia que esperava: el que em preocupa és que la gent percep els elements curt terministes, els baixos sous, la voluntat de comprar-se un pis, el materialisme de la societat. És una constatació de la societat moderna. Si la majoria de gent jove no es pregunta com pot contribuir a un país difícilment sorgiran nous empresaris. El curt terminisme, la crítica al fet de cobrar 1.000 euros quan no es té experiència, és sota el meu punt de vista una vessant del mateix problema. Qui és pregunta això tampoc valorarà la dificultat que tenen els empresaris per tirar endavant els seus temes.