.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 29 d’octubre de 2010

Punt i a part

L’eslògan que fan servir darrerament els socialistes és “punt i a part”. És un bon eslògan tot i que la meva interpretació segurament difereix de la que fan els dirigents del partit. Al meu entendre aquest “punt i a part” només pot significar que a partir del 28 de novembre els socialistes ocuparan els escons reservats a l’oposició. Repassem els diferents escenaris possibles.

En primer lloc, sembla assegurat que no hi haurà tripartit tres. Però no perquè ara Montilla ho vagi prometent dia sí i dia també. Molts encara recordem que Montilla feia exactament les mateixes promeses l’any 2006, molt poc abans de perdre les eleccions... i de reeditar el tripartit inventat per Maragall. Cadascú té la credibilitat que té i, almenys en aquest aspecte, la de Montilla és més aviat escassa. Escassa per no dir nul·la. Tan nul·la com la d’Esquerra, que fa quatre anys també negava a tort i a dret la possibilitat de pactar un segon tripartit just després de perdre les eleccions... i de reeditar-lo. Per tant ara no es reeditarà el tripartit, però no per les promeses de Montilla sinó per les matemàtiques, perquè els tres partits no sumaran els 68 escons necessaris.

Sobre el paper hi hauria una segona opció de tripartit que, de sumar, mantindria els socialistes en el poder. Seria un tripartit dissenyat en clau espanyolista pels partits PSOE, PP i Ciutadans, és a dir, una mena de pacte com el que hi ha ara mateix a Euskadi. Però totes les enquestes diuen que això tampoc sumarà, ni que també s’hi afegís algun diputat que pogués treure el partit UPyP de la senyora Díez.

Per tant, tot indica que els socialistes no podran comptar ni amb un tripartit d’esquerres ni amb un tripartit en clau espanyolista. Ni menys encara podran governar en solitari, ni a hores d’ara sembla possible aquella sociovergència que tant agrada a Duran i Lleida. Així doncs, el futur que espera als socialistes no pot ser cap altre que els bancs de l’oposició. Punt i a part. Final d’etapa i alternança de poder. I a oblidar com més aviat millor aquests darrers set anys, que ens deixen un balanç global que, per dir-ho suaument, no arriba ni de lluny a l’aprovat.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

En descàrrec d'ells cal dir que els ha tocat la pitjor etapa, en anys, que els podria haver tocat. Tanmateix ja n'hi ha prou. Només espero que a partir d'ara la ciutadania prengui més consciència i controli més, que les èpoques de bonança adormen al personal i passa el que passa. Bon cap de setmana!

Anònim ha dit...

JO N'HO TINC TAL CLAR...AVANS EL VOT DEL P.P.ERA UN VOT OCULT I AVERGONYIT,ARA EL DEL PSOE,TAMBE....FINS I TOT FORA DE CATALUNYA.
JUGANT AMB BCN.

Jordi Roca - PP Tarragona ha dit...

Potser veiem un tripartit CDC + PPC + UDC...

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Si considerem els set anys de tripartit, d’anys dolents només n’hi sé veure menys de la meitat però, sigui com sigui, esperem que els que vinguin ara ho facin millor.

Oliva,
És possible que tinguis raó i que el 28/11 encara tinguem alguna sorpresa. Però francament, espero que no hi hagin sorpreses.

Jordi,
La possibilitat hi és, i de fet la vaig mig vaticinar aquest estiu:
http://elradardesarria.blogspot.com/2010/08/pacte-del-majestic-bis-ciu-pp.html
Per cert, ja t’aviso, demà parlaré dels teus.