.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 13 de desembre de 2010

El perill d’un endeutament excessiu

És oportú fer-se aquestes reflexions ara que a la Generalitat es produirà un canvi de govern i tot fa suposar que l’equip de l’Artur Mas es trobarà amb un deute real molt superior al reconegut pel govern sortint. Quan un polític arriba al govern aviat se n‘adona que no podrà fer tot allò que tenia previst, i com que les demandes dels administrats sempre són superiors als recursos disponibles per tirar-les endavant, el governant es veu obligat a prioritzar, a mullar-se. Per entendre’ns, en determinats casos a dir que no. Llavors, la tasca més difícil que se li presenta al governant és separar clarament allò que és imprescindible d’allò que no ho és. Fixats els objectius, s’hauran de gestionar els recursos disponibles amb la màxima eficiència, i al final els números hauran de quadrar. Hi han els ingressos que hi han i els recursos disponibles no arriben per cobrir-ho tot, i si es vol ser responsable no es pot estirar més el braç que la màniga més enllà d’uns límits raonables. La irresponsabilitat d’anar gastant amb la tarja de crèdit sense preocupar-se de si hi han diners al compte, allò tan nostrat del ja ho trobarem, no per ser una pràctica molt estesa en política deixa de ser del tot rebutjable.

Prioritzar vol dir decidir que això sí, això altre ho retallarem una mica, allò ho aparquem i en tornarem a parlar l’any vinent, i allò altre ho deixem córrer definitivament. Per exemple, acomiadem els ambaixadors que tenim a l’Alguer i a Perpinyà i a canvi contractem quatre metges que són molt necessaris a Lleida. Per exemple, eliminem aquell cementiri d’elefants en forma d’observatori públic que amb prou feines serveix per justificar els sous més que generosos d’una dotzena d’amics polítics, i a canvi contractem vint mestres que fan molta falta a Girona. Si no es fa així, si no es prioritza, si el govern opta per mantenir els ambaixadors i els elefants del cementiri, però alhora es veu obligat a contractar els quatre metges i els vint mestres, ja comencem a entrar en la roda dels despropòsits. Així, per poder-los remunerar a tots el govern s’haurà d’endeutar més del compte.

No s’hi val el sistema d’alguns gestors públics que tots tenim al cap que consisteix en tallar moltes cintes i posar-se un munt de medalles, no pagar les misses i dir que els que vinguin al darrere ja s’espavilaran. Això hauria d’estar penat. Una empresa privada que actués amb aquesta frivolitat estaria condemnada al fracàs. I un país també. Encara que sigui una obvietat és bo recordar que allò que es gasta i no es paga un dia o un altre s’haurà de pagar, i a més a més s’hi hauran d’afegir els interessos. I cal recordar també quelcom que no està gaire assumit per la societat: el deute de la Generalitat és el nostre deute, i un dia o altre l’haurem de pagar. Nosaltres. El deute l’haurem de pagar nosaltres. I els interessos també.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Els ciutadans (paganos) avui tenim uns aliats per evitar que els politics continuïn augmentant el deute, són els anomenats mercats. Fins fa un parell d’anys el deute públic emès per la Generalitat i del Regne d'Espanya era acceptat per tothom pensant que eren inversions rendible, mentre avui es consideren tant arriscades que quasi ningú les vol i costen molt de col·locar. Així que encara que els nous volguessin augmentar el dèficit els costarà molt aconseguir el finançament. "No hay mal que por bien no venga".
Sarrianenc

Clidice ha dit...

Força coherent si ... aquells que regeixen el nostre destí haguéssin donat pas a persones que creguessin en la regeneració política. Només veig els mateixos cromos repetits i, molt em temo, que patirem. I molt.

Miquel Saumell ha dit...

Sarrianenc,
Espero que tinguis raó, però el risc que quan ho necessitin surtin amb una altra emissió de bons al 4.74% més ics no el podem pas excloure.

Clidice,
Que patirem quasi ho tenim garantit, però esperem que no sigui tant com insinues.

Artur ha dit...

Pel que fa a l'endeutament ara ja es parla de 50.000 milions. Els bons que recentment van emetre no es podran tornar. Només, si les coses comencen a canviar i la tendència és acceptada pels mercats financers, l'amortització es podrà fer mitjançant una nova emissió a més llarg termini (5 anys).

La realitat és que no hi ha ni un "duro". No es pot pagar ni la nòmina de gener. La Generalitat és, senzillament, un desert.

Miquel Saumell ha dit...

Artur,
Un desert, però, molt concorregut.