.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 8 de setembre del 2011

Els conversos són els pitjors

Catalunya és un país petit i més o menys tots ens coneixem. Els polítics conversos són els pitjors, els més perillosos i els més imprevisibles. S’han de demostrar a sí mateixos i també al seu nou partit la justificació del canvi de camisa. Per tal que els perdonin els pecats comesos amb anterioritat, els conversos es creuen contínuament en l’obligació de fer mèrits extraordinaris, com una mena de penitència civil. I la millor manera que se’ls acut per demostrar la seva fidelitat i la seva adhesión inquebrantable a les noves sigles passa per atacar el seu antic partit amb el que, com qui diu fins fa quatre dies, tot eren coincidències i flors i violes. Per els polítics conversos aquesta és la sortida fàcil, tot i que sovint determinades declaracions provoquen vergonya aliena. I credibilitat zero.

Fa un parell de dies Enric Millo, ara diputat del Partido Popular i abans de CiU, ens amenaçava des d’un faristol, somrient en les formes però amb un to clarament amenaçador, dient-nos que si CiU trencava amb els populares estava a les seves mans provocar eleccions anticipades a Catalunya. Cada dia es fa més evident que en el tema lingüístic la distància entre ambdós partits és sideral, tot i que en altres temes la coincidència ideològica pugui ser força alta. El diputat parlava com si els 18 diputats populares (més els 3 diputats de la que sembla la seva segona marca, Ciudadanos) tinguessin la clau definitiva de la governabilitat de Catalunya. Però ells saben que 18 diputats són només 18 diputats sobre 135, i no és cap secret que en un parlament amb 10 partits polítics representats les alternatives parlamentàries no s’acaben, sortosament, amb el Partido Popular. Per això de tant en tant fan veure que estiren molt la corda però... assegurant-se que no es trencarà. Saben que Rajoy els vigila de prop.

Parlem clar. A Catalunya, la tasca lingüística del Partido Popular consisteix en relegar l’ús del català a l’àmbit familiar i poca cosa més. Això sí, sense dir-ho clarament. La seva guia és el Decret de Nova Planta: Introducir la lengua castellana, con disimulo, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Amb aquest objectiu, els populares utilitzen totes les armes al seu abast, des dels tribunals espanyols de justícia fins a la demagògia més insultant, barroera i fastigosa, que els fa ser tan antipàtics i poc votats (dotze per cent) a Catalunya però que els dóna molts rèdits electorals a Espanya, on d’aquí dos mesos obtindran una folgada majoria absoluta.

I no ens enganyem, aquí pocs creiem en una justícia clarament parcial com la que tenim, que massa sovint actua com a jutge i part. Aquí tots volem una justícia a la carta. Quan els convé, els populares són els primers en deixar de banda aquesta justícia tan parcial, i només cal veure com estant reaccionant a la sentència del Tribunal Constitucional (TC) espanyol que va declarar la legalitat de Bildu. TC sí quan es carrega l’Estatut de Catalunya; TC no quan beneeix Bildu. Si la justícia establís que els catalans ens hem de suïcidar és evident que una sentència així no s’hauria de complir. Doncs lingüísticament parlant és això el que diu la justícia espanyola: que ens anem suïcidant de mica en mica. Per tant, els nostres governants tenen l’obligació de trobar una sortida imaginativa que ens estalviï el suïcidi lingüístic que se’ns vol imposar des d’Espanya. Al capdavall, cap sentència ni cap interlocutòria ha parlat mai de percentatges. Es tracta de posar-hi una mica d’imaginació. Per exemple, es podria donar una classe a l’any en espanyol i tota la resta en català, i l’ensenyament ja seria tècnicament bilingüe com ens imposen des d’Espanya. Cal acabar agraint al Partido Popular, això sí, la seva valuosa contribució a la causa de l’independentisme a Catalunya. Lo cortés no quita lo valiente.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

El que em sorpren és que ningú, pel que jo sé, ha dit que nosaltres mateixos ens vàrem posar de peus a la galleda. És l'EAC qui va parlar de llengu a vehicular. Ens creiem més llestos que els altres però ens tirem pedres al sostre.
La Constitución ni cap altre estatut parla del castellà com a llegua vehicular. I nosaltres, al inventar-ho als 35.1 i 35.2 varem donar peu al FJ24. I seguim corrent el perill que, amb gent tan inteligent a la política, no ens tornin a fer rodolar pel pedregar. Aquí mai ningú assumeix cap errada.

Anònim ha dit...

El "convertisme" és acceptable, ja que tots tenim dret a canviar d'opinió i, fins i tot, és valent fer-ho. Tanmateix, quan això comporta determinats elements que vulneren la cosa pública, com és el cas d'aquest senyor, són motiu de sanció popular.

Ara bé, als seus votants agrada...

Miquel Saumell ha dit...

Ramon,
És del tot evident que Catalunya ha comés moltes errades, però suposo que dels errors també se n’aprèn.

Gerard,
Si per "sanció popular" entenem que cada quatre anys anem a votar i "passem comptes" amb els polítics que ens han agradat i també amb els que ens han fotut, estic molt d’acord amb tu.

Anònim ha dit...

Però és que, el que l'ha espifiat se'n torna a casa, jubilat, i el nou, no ho apren fins que no s'equivoca, i així ja ve d'anys. Ja he comentat als meus blogs sobre quins son per mi els mèrits del Macià, i el Compnays, i el Tarradelles, per citar els més sonats, en el sentit de só.

Clidice ha dit...

En això dels errors, molt em temo que no hi ha estat que suporti una mirada en profunditat. Tanmateix, els convergents s'haurien de fer mirar això de la seva col·laboració amb el PP. Els del PP no cal que es facin mirar res, ells si que estan ben definits.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
T’entenc, però tal com vaig escriure repetidament ABANS de les eleccions, CiU només tenia dues opcions:
1/ treure majoria absoluta, que afortunadament no la va treure. Les majories absolutes, siguin del color que siguin, sempre són perilloses.
2/ pactar amb el PP, si tu vols tapant-se ulls i nas pels aspectes que grinyolen.
No s’hagués entès que CiU hagués pactat amb una part del tripartit, fos la que fos. Jo almenys no ho hagués entès. Com deia aquell "la política és el arte de lo posible", i com deia aquell altre “la política hace extraños compañeros de cama”. La perfecció no existeix i suposo que a Esparreguera també esteu ben distrets.
Bon cap de setmana!