.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 24 de novembre de 2011

Després del 20-N (i 2), des de la perifèria

Euskadi * Llegint determinada premsa espanyola sembla com si a Euskadi el terrorisme hagués guanyat les eleccions de diumenge. El fet evident és que els dos partits d’obediència espanyola que donen suport parlamentari al govern basc van quedar només en tercer i quart lloc del rànquing electoral. Ara encara es veu més clar que aquell govern és un miratge, que no reflecteix la realitat social del país. Només impedint políticament de forma matussera –amb col·laboració judicial inclosa- que una franja important de l’electorat pogués anar a votar, va ser possible tirar endavant el govern de perdedors en clau espanyolista que actualment governa Euskadi, tot i haver guanyat clarament les eleccions el PNV. Però la realitat és tossuda i sempre s’acaba imposant. Així, diumenge, tot i tractar-se d’unes eleccions en clau estrictament espanyola, el PNV va tornar a guanyar en vots, i Amaiur ho va fer en escons. Les properes eleccions nacionals d’Euskadi, previstes en principi per l’any 2013 però amb possibilitats reals que s’avancin, auguren uns resultats sobiranistes que faran història. I com més pals a les rodes hi posin des de Madrid més espectaculars seran; alguns obliden que de vegades es vota a la contra.

CiU * Tot i que al meu entendre era poc rellevant qui guanyés les eleccions a Catalunya, cal remarcar que CiU ha estat la gran sorpresa de diumenge, amb una àmplia victòria que no s’esperaven ni ells. Han guanyat per primera vegada als socialistes en unes eleccions espanyoles, tant en vots com en escons. I no s’ha d’oblidar que encara que la coalició vencedora no s’ha declarat mai independentista, la principal força política de Catalunya és la que disposa de més diputats i de més simpatitzants partidaris del dret a decidir, entenent-se com a tal si el futur de Catalunya ha de continuar lligat a Espanya com fins ara, o si s’ha d’entendre directament amb Brussel·les, sense els actuals intermediaris. Quan diumenge al vespre el cap de llista Duran, que no és precisament un independentista, va arribar a l’Hotel Majestic de Barcelona (cinc estrelles gran luxe, visca l’exemple d’austeritat i de contenció de despeses!), no va poder evitar haver d’escoltar dels seus els crits d’in-inde-independència! Duran no és independentista, políticament té uns interessos molt allunyats d’aquesta opció política, i algun dia la coalició política que governa Catalunya haurà de prendre una decisió valenta i agosarada que deixi finalment de banda la seva ambigüitat nacional. S’acosten temps en que uns i altres caldrà que sobre aquest tema es defineixin amb claredat.

Esquerra * Una altra sorpresa inesperada, inesperada almenys per mi. La nova direcció del partit liderada per l’historiador, alcalde i eurodiputat Junqueras (d’on deu treure aquest home les hores per atendre tants despatxos?), amb un independent, Bosch, també historiador, com a cap de llista, ha estat capaç de capgirar les minses expectatives electorals que tenien. I encara que molts pensem que les desastroses gestions dels consellers Carod, Huguet i companyia durant el tripartit mereixen un càstig electoral contundent, al final sempre és l’elector qui ho acaba decidint amb el seu vot.

Districte de Sarrià-Sant Gervasi, Barcelona * És ja un clàssic d’aquest blog donar els resultats del barri de Sarrià. L’abstenció va ser del 24 per cent, i de cada cent persones que van anar a votar 44 ho van fer a CiU i 30 al PP. La resta de vots se’ls van repartir com a bons germans entre els deu partits restants, començant pels socialistes, que han baixat a menys de la meitat del resultat obtingut l’any 2008. És a dir, el càstig electoral rebut pels socialistes ha estat generalitzat i molt repartit: Espanya, Catalunya, Barcelona i Sarrià, sense excepcions.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Sobre l'anterior apunt, el senyor Tardà, que és de la meva comarcal, ... mmmmmm ... bé, al Polònia està molt bé :) Amb en Junqueras i Bosch, sembla, que s'està calmant la situació o sigui que potser, només potser, aconseguirem rependre algun camí seriós en tot plegat. Vaja, que contents però amb calma. El que si que em sembla hilarant és la reacció convergent de base, parlen d'independència i tenen un lider espanyolista fins al moll de l'os. Flipant!

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Potser haurien d’enviar a en Duran a l’escola d’estiu -o a la d’hivern, tant se val- del senyor Junqueras a veure si li ensenyen les quatre regles. Perquè una cosa és clara: l’espanyolisme, almenys des de Catalunya, es pot fàcilment guarir amb una simple calculadora electrònica.

Ferran Porta ha dit...

Realment, el cas d'Euskadi és de manual. De manual de què no ha de fer ni el periodisme ni la política, que és el contrari del que fan el periodisme i la política espanyola/espanyolista.

Pel que fa al nostre país, la força de CiU sumada a l'absolutíssima del PP a Espanya... en fi, sort de l'exili des d'un punt de vista personal, però des del nacional em vénen ganes de plorar.

Miquel Saumell ha dit...

Ferran,
No oblidem que "la força de CiU sumada a l’absolutíssima del PP a Espanya" no deixa de ser una conseqüència lògica de l’afebliment del PSOE, bàsicament per mèrits propis. Tant CiU com el PP han d’agrair els suport dels seus electors, sí, però també haurien d’agrair al PSOE per la seva col·laboració.