.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 8 de novembre de 2011

Les “motxilles” de la Diputació

En temps de crisi s’ha de prioritzar què es retalla i què es continua pagant amb diner públic, i segueixo pensant que ara seria el moment dolç de suprimir les Diputacions o, si més no, per tal d’evitar conflictes constitucionals, de deixar-les reduïdes a la mínima expressió. Abans de tancar ambulatoris i plantes d’hospital i d’acomiadar personal sanitari, estic segur que hi hauria un ampli consens ciutadà per suprimir moltes de les activitats supèrflues que es porten a terme des de les diputacions; altres de necessàries es podrien perfectament organitzar des d’una simple direcció general de la Generalitat. Però mentre això no passi cal denunciar els seus excessos. Així, mentre no surtin a la llum més coses lletges, que persones que coneixen bé la casa m’insinuen que de mica en mica aniran sortint (no oblidem que el pressupost de la Diputació de Barcelona és molt llaminer, 615 milions d’euros, amb un control públic que deixa molt que desitjar), avui toca parlar de les motxilles de la Diputació de Barcelona.

La penúltima estació d’aquest llarguíssim viatge de 32 anys per la pretesa superioritat moral de l’esquerra catalana, l’esquerra que des de 1979 ha governat ininterrompudament la Diputació de Barcelona, és el cas de “les motxilles”: a tu et toca premi, a tu no, i ho decideixo jo perquè jo mano, i no se’n parli més. Es tracta d’un cas típic, un de més, de clientelisme polític. Els noms dels beneficiaris encara no han sortit a la llum però no tinc cap dubte que s’acabaran sabent, i tant se me’n dóna que siguin comunistes, convergents, socialistes o socis del Sant Andreu.

Però si volem trobar una explicació, que no una justificació, sobre els malbarataments de fons públics, cal recordar que aquestes coses acostumen a passar en aquelles institucions i organismes públics on al capdavant hi ha instal·lat durant massa temps el mateix personatge i/o el mateix partit polític. Quan ja hi porten tants anys els gestors de la cosa pública s’arriben a pensar que allò és la seva finca particular, i fan i desfan com si els recursos que gestionen fossin de la seva exclusiva propietat. I degut a la manca de controls efectius, això passa molt a les diputacions. És precisament per intentar evitar excessos com els que ara s’han descobert a la Diputació de Barcelona que alguns demanem des de fa anys la regulació legal de la limitació de mandats. I això val tant per a aquesta institució pública com per a qualsevol altre, des d’un ajuntament fins a la presidència d’un govern. En aquest sentit, fa gràcia recordar que els grans crítics amb els 23 anys de Pujol a la Generalitat, crítiques que molts compartíem, són els mateixos que se n’hi han estat 32 a la Diputació de Barcelona i a altres institucions sense fer cap mena d’autocrítica al respecte.

Sis han estat els presidents de la Diputació de Barcelona durant la llarguíssima etapa de govern socialista ininterromput. Són aquests: Francesc Martí (1980-1982), Antoni Dalmau (1982-1987), Manel Royes (1987-2003), José Montilla (2003-2004), Celestino Corbacho (2004-2008) i Antoni Fogué (2008-2011). Em sembla que d’una manera o altre, tots ells segueixen cobrant del pressupost públic. A banda que algun jutge haurà d’investigar el cas de “les motxilles”, els seus beneficiaris i, molt especialment, els responsables polítics que ho van permetre, ho van beneir amb la seva signatura i ho van tirar endavant mig en secret i gairebé d’amagatotis, penso que la ciutadania té tot el dret a exigir a aquests personatges que ens expliquin la seva relació directe o indirecte amb aquests fets i assumeixin, si s’escau, les responsabilitats polítiques que de les seves actuacions se’n puguin derivar. Les penals, que sembla ser que també n’hi poden haver, ja arribarien més endavant.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

´Miquel, és que amb el panorama d'ahit a la TV, és això el que ens tocarà? O l'un o l'altre? i la comparsa que els acompanyi al Parlamento o al Senado, a quin més lluït, i, a sobre del que ja s'han cobrat, encara hi ha polítics que d'aquí i d'allà se'n van amb la motxilla plena! Jo no sé perquè no emigrem tots i els deixem a ells sols.

Anònim ha dit...

perquè, cal afegir-hi que aquí no hi ha cap "gorja fosca" o era "gorja profunda" (ara no sé bé quina era què), vull dir ningú de dins amb cordons per denunciar-ho en el seu moment? Però sembla que els que hi treballaven i hi col·laboraven, també n'estaven contents de seguir a la mamella. Avui estic enfadat pel que ens ve a sobre.

Unknown ha dit...

Del tema de les diputacions hi ha molts debats paral·lels. Jo resumeixo la complexitat del tema en un post recent: http://www.andreuorte.com/2011/08/futur-de-les-diputacions-part-1.html
Sobre les motxilles, et pots imaginar el cabreig que existeix entre el personal tècnic per aquesta situació tant "curiosa". En tot cas, tots els grups polítics estaven al corrent perquè tots els decrets de presidència es remeten. Aixíq ue treure-ho ara honora els nous responsables que han filtrat la informació, però no deixa bé els anteriors responsables dels grups popular i convergent.
Per a més interioritats sobre el tema, us ho explico en debat si voleu.

Miquel Saumell ha dit...

Ramon,
Gràcies, però si ha de marxar algú no sóc precisament jo qui ho ha de fer sinó ells, “els dolents”.

Andreu,
T’agraeixo el comentari i l’enllaç d’aquell article que recordo bé i que, per cert, ja et vaig contestar extensament. Entenc perfectament el cabreig dels funcionaris “desmotxilats”. I sobre les responsabilitats polítiques coincideixo amb tu en que són compartides, però suposo que m’acaptaràs que sempre en té més qui mana que qui s’està a l’oposició. Al Cesar lo que es....

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
...suposo que m’acceptaràs que sempre...