.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 6 de novembre del 2015

Pagar en negre

(L’article original en versió paper es va publicar el 30 d'octubre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.728 de La Veu de l'Anoia)

No conec ningú que no pagui en negre, però primer vull aclarir què entenc per pagar en negre. Anar a un bar a prendre cafè i pagar 1,20 € sense que et donin el tiquet és pagar en negre, tot i que no en siguis conscient. El fet és que hi ha la possibilitat que la venda d’aquell cafè sense tiquet no es declari al fisc. Recordo que fa uns anys, a Itàlia, quan sorties del bar on havies entrat a esmorzar la Guardia di Finanza et podia demanar el tiquet de la consumició, i si no el tenies et podien multar. Era la visualització populista de la lluita governamental contra la circulació del diner negre, tot i que en un país com Itàlia on gairebé tothom paga amb bitllets segurament aquella mesura no va servir de gran cosa. Però els diaris en parlaven i algun governant es devia posar alguna medalla. Recordo també una vegada, a Lisboa, en què l’amo d’un bar va sortir a buscar-me al carrer per entregar-me el tiquet que havia deixat oblidat al mostrador. Al nostre país aquestes coses no passen.

Fa uns dies Jordi Évole va entrevistar els líders polítics emergents Albert Rivera i Pablo Iglesias. Preguntats pel periodista, tots dos van admetre amb naturalitat que segurament alguna vegada havien pagat en negre, i aquí van ser honestos. Després alguns puristes que, per cert, també deuen pagar el cafè en negre s’han posat les mans al cap, i algun periodista fins i tot ha dit que una confessió així inhabilita per a governar. El fet és que es comença per pagar el cafè en negre i s’acaba com s’acaba. Fins i tot es diu que els notaris, just abans de signar l’escriptura de compravenda d’un pis, surten del despatx amb l’excusa de deixar que comprador i venedor acabin tranquil·lament la negociació, que no és altra cosa que l’entrega dels bitllets de la part de l’operació acordada en negre. El notari hi és per donar fe de l’operació però, naturalment, si quan es fa el pagament en negre ell no hi és, no en pot pas donar fe.

Sovint es diu que entre una cinquena i una quarta part de la nostra economia és fiscalment opaca. Al marge que sempre m’ha sorprès que es pugui documentar amb tanta precisió el percentatge de l’economia informal, no és cap secret que en aquest país el diner negre corre per tot arreu amb normalitat. I en moments de crisi sort en tenim, perquè si no existís hi hauria encara més gent sense feina. Pagar i cobrar en negre és rebutjable i socialment insolidari, però no treballar encara ho és més. Sovint el diner negre és el mal menor d’una societat tan imperfecta com la nostra.

2 comentaris:

Daniel Vidal ha dit...

Molt bon tema.
I el que és pitjor d'aquests diners és que, a més de la no solidaritat impositiva, provoca un falsejament de la realitat e injustícies addicionals. Així, hi ha molta gent que gaudeix d'ajuts/beques/etc. que no haurien de tenir i que no tindrien si aquests ingresos opcacs fossin declarats, provocant en ocasions que es deixi fora dels ajuts a gent REALMENT més necesitada.

Miquel Saumell ha dit...

Daniel,
Gràcies, 100% d'acord.