.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 25 d’abril de 2022

Censura, espionatge i altres pràctiques poc democràtiques (1/2)

Hi ha governants que practiquen la censura i l’espionatge polític, amb autorització judicial o sense, i interfereixen antidemocràticament en la vida del ciutadà fins a uns extrems injustificables. Quan s’actua contra persones que no pensen igual que els governants, quan s’intenta silenciar al ciutadà, quan es persegueixen idees i es criminalitza la dissidència política, resulta irrellevant el que digui la llei o que un jutge ho hagi autoritzat, si aquest fos el cas. Estem parlant de governants, en teoria demòcrates, que cauen en pràctiques antidemocràtiques contra qui dissenteixi del discurs oficial. En el cas espanyol, el discurs oficial, la línia vermella que en diuen alguns, és la unitat d’Espanya, una obsessió malaltissa que alguns situen per sobre de qualsevol llei i per sobre de la democràcia.

Tenim ara aquest episodi tan lamentable de l’espionatge massiu a una seixantena de persones —els experts intueixen que són moltes més—, la majoria de les quals defensa una Catalunya independent assolida per mitjà de mitjans democràtics, és a dir, votant, tal com es decideixen aquestes coses als països endreçats. A banda del govern, alguns polítics de l’oposició també justifiquen l’espionatge polític, antidemocràtic, i ho manifesten sense vergonya als parlaments, a la premsa i allà on calgui; es tracta d’uns parlamentaris elegits democràticament que estan justificant pràctiques antidemocràtiques sense ni posar-se vermells. Com que tots els tenim al cap, no cal repetir ara els noms dels partits unionistes que defensen el càstig que segons ells es mereix la dissidència política. Des d’alguns països estrangers també s’han posat les mans al cap. L’editorial d’un diari tan seriós com el Washington Post de divendres passat anava en aquesta línia.

(La segona part d’aquest article es publicarà demà)