.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 4 d’abril de 2022

El paper dels regidors (1/2)

Les reflexions d’avui són intemporals, podrien haver vist la llum fa dècades o a la tardor de l’any que ve. Es poden aplicar a qualsevol de les nostres administracions públiques d’àmbit europeu, estatal, nacional, provincial, comarcal i municipal. Parlem d’administracions les cúpules de les quals han sigut elegides més o menys democràticament pels ciutadans. El “més o menys” està pensat, per exemple, per a les diputacions i els consells comarcals, ja que en termes de representativitat popular aquestes administracions en tenen més aviat poca. Avui, però, em centraré en el paper dels regidors de l’Ajuntament de Barcelona, sense entrar en detalls de persones ni partits concrets. I és que a tretze mesos de les eleccions municipals tampoc es tracta de donar peixet a ningú.

L’Ajuntament de Barcelona té quaranta-un regidors, i això vol dir que amb vint-i-un vots es pot tirar endavant el programa electoral del partit governant, o el que s’hagi pactat entre diferents partits quan es tracta d’una coalició, com passa ara mateix a Barcelona. Les mateixes reflexions aplicades, per exemple, al Districte de Sarrià-Sant Gervasi, que té dinou consellers, ens portarien a la conclusió que amb deu vots hi ha majoria absoluta per tirar endavant les propostes polítiques del districte sotmeses a votació. Però la diferència entre la ciutat i el districte és que, a Barcelona, una ciutat políticament molt centralitzada encara que la propaganda oficial digui el contrari, des dels districtes gairebé no es decideix res.

A Barcelona es fa molta pedagogia parvulariana sobre la democràcia participativa, i es fan consells plenaris, audiències públiques, consells de barri i altres actes de “participació veïnal”. Als nostres polítics els agrada molt el terme, i s’omplen la boca utilitzant el concepte “participació veïnal”, tot i que la majoria no hi creu gaire. A l’hora de la veritat tothom sap que les decisions importants que afecten el districte es prenen a la plaça de Sant Jaume. O les acaba prenent la direcció de Parcs i Jardins, que tot sovint sembla que vagi per lliure; però això de la jardineria política ja són figues d’un altre paner, i ho deixarem per un altre dia.

(aquest article segueix aquí)