.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 1 d’abril de 2022

Oligarques

(Article original publicat el 25/3/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2062, pàg. 2)

Anant pel món he viscut maneres de treballar ben peculiars. Podríem parlar de les relacions comercials entre les empreses capitalistes i les empreses estatals dels antics paradisos comunistes, aquella utopia que fa tres dècades es va desfer com un terròs de sucre. A la Xina, per exemple, el comerç dels subproductes ramaders estava en mans d’una empresa estatal que tenia un nom molt llarg: China National Native Produce & Animal By-Products Import & Export Corporation. L’empresa disposava de sucursals a cada província, però els directors provincials (alguns, amb els anys, han esdevingut oligarques) tenien tan poca autonomia de funcionament que, per no relliscar, abans de tancar un negoci gairebé tot ho consultaven a la casa central, a Pequín. El ritme comercial, que tractant amb xinesos sempre és lent, encara s’alentia més. El fet és que sota els governs comunistes els errors dels dirigents es paguen molt cars.

Podríem rememorar també el funcionament comercial de l’antiga URSS abans de la seva descomposició en una quinzena de repúbliques independents. Algunes ho han acabat sent, d’independents, i se n’han sortit prou bé. N’hi ha d’altres, però, com Bielorússia, que segueixen depenent del Kremlin, i actuen seguint les instruccions de l’amo. Així, no costa gaire d’entendre que el dictador bielorús hagi fet costat a Putin en la seva guerra boja contra Ucraïna; és el peatge de protecció que s’ha de pagar quan no tens la voluntat d’independitzar-te dels teus amos. A l’URSS, l’empresa estatal que monopolitzava el comerç internacional dels subproductes ramaders tenia un nom bastant més curt que el de la corporació xinesa: Soyuzpusnina. Tinc un record especial de les trobades, normalment a París, amb el màxim responsable de l’empresa, el camarada Ivanov, però després el vaig perdre de vista.

Els oligarques russos es van començar a fer notar a partir de l’enfonsament del comunisme. No s’explica gaire com, a partir d’aquells fets, uns personatges van passar de ser obedients funcionaris públics a persones immensament riques. Es posaven a la venda grans imperis industrials a preu de saldo. El fet és que quan es van privatitzar, molts dels seus directors van aconseguir la propietat de les empreses estatals que ells mateixos dirigien. Un cop privatitzades, moltes van acabar tancant per un plantejament econòmic erroni en una economia de mercat. Algunes, però, es van saber adaptar i se’n van sortir, i van fer immensament rics als seus nous propietaris, els que avui anomenem oligarques russos.