Xuetes

(Article original publicat el 8/4/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2064, pàg. 2)

A Mallorca, els xuetes són els membres d'un grup de famílies descendents dels jueus conversos. Fa sis segles, la conversió religiosa al catolicisme era l’únic passaport vàlid que tenien els jueus per intentar evitar l’expulsió d’Espanya i fins i tot, en alguns casos, la pena capital. Fos quina fos la decisió que van prendre els jueus mallorquins, aquesta va condicionar no només el seu futur personal i professional, sinó que també estigmatitzava les generacions futures d’aquelles famílies. Han passat sis-cents anys i encara avui, una quinzena de cognoms mallorquins són considerats xuetes, poc simpàtics per a alguns mallorquins.

Lògicament, als xuetes no els agrada gaire que se’ls recordin aquells episodis tan lamentables que van viure els seus avantpassats. Les famílies que porten aquests cognoms han estat socialment menystingudes pels seus veïns, tot i que a mesura que han anat passant els segles la pressió social ha anat disminuint fins a gairebé desaparèixer. Però encara avui en dia portar els cognoms Aguiló, Bonnín, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls representa un inconvenient social que els xuetes suporten amb discreció.

Desterrar la sospita de ser jueu ha estat, al llarg d’aquests segles, una obsessió dels mallorquins. D’aquí, l’exhibició del “fer dissabte”, la jornada de neteja a fons de la casa, justament el “sabbat”, el dia d’estricte descans hebreu; o la no menys pública i ancestral cerimònia, com més pública, millor, de la matança del porc, o el dolç per excel·lència, l’ensaïmada, amb saïm de porc; menjars vetats als fills de Jacob. (Font: “Els xuetes: tres segles de manipulació”, arabalears.cat)

Una branca familiar dels meus avantpassats és coneguda com els de can judiu, i aquest renom ja dóna algunes pistes, tot i que n’ignoro l’abast exacte. A més, el meu vuitè cognom és Martí, que és un dels quinze cognoms xuetes. Mai he amagat la meva relació llunyana amb aquesta branca familiar, i tot el que això pot significar per a algunes persones. Culturalment, però, la meva família forma part del món catòlic.

Dit tot això, ens podem preguntar per la responsabilitat que tenen els descendents sobre actuacions antigues de determinades nissagues i personatges, i més quan ja han transcorregut sis segles des dels fets que estem comentant. Personalment, aquesta pregunta no me l’he fet mai, ja que tinc molt clar que a ningú se li poden atribuir ni demanar responsabilitats sobre els actes dels seus avantpassats.