.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 24 de febrer del 2023

Reunionitis, una malaltia de moda

(Article original publicat el XX/2/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 92/2-2023, pàg.20)

La reunionitis és una malaltia de moda, i els malalts de reunionitis, que per activa o per passiva ho som gairebé tots, els podem classificar de diferents maneres. Tenim, per una banda, les persones que convoquen reunions i, per l'altra, les que són convocades a assistir-hi. Però també els podem classificar entre els que pensen que com més reunions convoquen i més reunions tenen a l'agenda, més importants són, i, a l'altra banda, els que no coincideixen amb aquesta valoració; aquest últim seria el meu cas.

No sóc contrari a celebrar reunions, però les mínimes i, sobretot, que siguin útils. No té sentit convocar una reunió amb l'únic objectiu de comunicar a les persones convocades una decisió ja tancada i, per tant, sense possibilitat de modificar-la, és a dir, sobre la qual no està previst fer cap debat; per a les simples comunicacions 1.0 ja tenim el correu. De vegades també et convoquen a una reunió per anunciar oficialment allò que ja tothom sap que diran, o perquè ja t'ho han dit abans, o perquè hi ha hagut una filtració interessada. Situacions com aquesta es donen sovint per part de l'administració pública.

Per motius professionals i extra professionals m'he mogut en àmbits molt diversos, tant aquí com a l'estranger. Aviat vaig aprendre que hi ha llocs on la durada d'una reunió està estrictament pautada —una hora i mitja com a màxim, dues hores a tot estirar si l'ordre del dia és molt extens—, i n'hi ha d'altres on no es posa cap límit a la durada. En el primer cas se solen enllestir els temes amb més efectivitat, també perquè les persones convocades hi van amb els deures fets, tot i que, de vegades, enllestir pot voler dir arribar a la conclusió que el tema encara no està prou madur per decidir res. Per evitar els debats paral·lels, l'ordre del dia s'ha de respectar sempre tot i que, i si es creu convenient tractar sobre algun altre tema, s'ha de fer al final en el torn obert de paraules.

A l'altra banda tenim les reunions poc endreçades que no tenen un límit de durada prefixat per part de qui les convoca o de qui les modera. En aquests casos, és habitual que les persones que hi participen no siguin capaces de tancar els temes posats a debat ni d'arribar a cap conclusió, o s'opta per una alternativa pitjor, que és tancar-los en fals. Participar en reunions requereix un aprenentatge, i de motius que justifiquin la manca de productivitat d'una reunió n'hi ha uns quants. Però si aquesta té una durada de més d'una hora i mitja, o dues a tot estirar, difícilment es podran obtenir bons resultats.

+ + + + + 

PS: Publicat aquest comentari vaig descobrir que quatre anys abans ja n’havia publicat un altre sobre el mateix tema, però com que l’un i l’altre es complementen, els dono per bons tots dos.