Torna la censura

Va passar bastant desapercebut que la directora del Instituto de las Mujeres, un organisme que depèn del Ministerio de Igualdad del govern espanyol, fa pocs dies es va manifestar clarament a favor de la censura periodística. L'escoltava i no m'ho creia. Primer vaig pensar que em trobava a Pyongyang, o a Caracas, o a Minsk, o a L'Havana. Però no, em trobava a Sarrià, i no ho estava somiant. Aquella senyora de la colla podemita proposava sense embuts, i sense posar-se vermella —el vídeo es troba a l'abast de tothom—, que sobre determinats temes delicats els periodistes haurien de defensar sempre les indicacions governamentals, sense qüestionar mai el discurs oficial.

Uns dies abans, la Ministra Portavoz del Gobierno espanyol ja havia suggerit que els mitjans de comunicació, tant els públics com els privats, haurien de reservar un espai d'informació pública per garantir "la veracidad" (aquesta va ser l'expressió utilitzada). A ningú se li escapa que, per a la portaveu espanyola, "la veracidad" queda limitada a allò que diuen els governants.

Ho vaig comentar amb alguns comunaires coneguts, i amb més bona voluntat que arguments d'una mínima consistència democràtica van intentar justificar aquella relliscada democràtica del gobierno. És ben sabut que quan un milita en un partit polític s'ha de menjar molts gripaus, i els comunaires en això hi tenen la mà trencada. Per cert, la Ministra de Igualdad espanyola encara no ha desautoritzat la proposta de la seva col·laboradora. No és cap secret que tant a les dretes com a les esquerres molts polítics se sentirien més còmodes si tornés la censura franquista; espero que ni els uns ni els altres se'n surtin. Amb l'autocensura que molts practiquem voluntàriament, de vegades sense ni ser-ne conscients, ja en tenim de sobres.