Problemes no resolts

(Article original publicat el 16/5/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2226, pàg. 2)
 
Uns grans assumptes que preocupen molt als catalans són la sanitat pública, la seguretat ciutadana, l’habitatge i l’ensenyament públic. També és molt greu l’infrafinançament que des de temps immemorials patim a Catalunya per part de l’estat espanyol. I sent una situació del tot injustificable, persones excessivament curoses en la forma d’expressar-se defensen que no es pot dir que “Espanya ens roba”. Les dades, però, confirmen la dura realitat, encara que no estigui ben vist dir-ho en veu alta.

Si bé la sanitat pública encara manté un bon nivell d’assistència, a causa de l’augment de la demanda està cada dia més col·lapsada. A més, en cada dia més està en mans de professionals no formats segons els nostres estàndards d’exigència. En conseqüència, la qualitat se’n pot ressentir. Cal tenir en compte també el problema lingüístic afegit derivat de l’origen dels professionals. Quan el personal sanitari desconeix la llengua pròpia del país i, per tant, desconeix la llengua pròpia d’una bona part de la seva clientela, la qualitat assistencial en pateix les conseqüències.

La inseguretat ciutadana és un problema creixent de la nostra societat, al marge del que mostrin les estadístiques oficials, sempre políticament interessades i, massa sovint, interessadament manipulades. Si et posen moltes traves per poder denunciar que has patit un fet delictiu i acabes desistint de posar la denúncia formal, l’estadística ens dirà que els delictes han disminuït, quan només han disminuït les denúncies, no els delictes.

Els polítics tampoc prenen mesures efectives per resoldre el greu problema de la manca d’habitatge públic. No insistiré en el tema perquè ja en parlo sovint, i tampoc es tracta d’insistir amb discursos demagògics. Ara bé, no resoldrem el problema sense un parc d’habitatge públic que ara mateix és gairebé inexistent.

Si ens fixem en l’ensenyament públic de Catalunya, les mancances són evidents. Qui pot triar, que no és tothom, intenta buscar una alternativa millor al marge de l’escola pública. Es va repetint, i deu ser veritat, que un nombre important de professionals estan desmotivats i no fa la seva feina amb un mínim de rigor. I tot això sense oblidar un problema afegit, ja que en molts casos els docents posen la seva ideologia per davant d’altres consideracions. A Catalunya sovint es confon l’ensenyament amb l’educació. Però Catalunya no és Cuba, i a casa nostra l’educació és responsabilitat exclusiva de les famílies i no dels funcionaris públics, siguin mestres o polítics.