Tres fiascos d’Esquerra

Sóc sarrianenc i, per tant, barceloní, i plantejo aquest episodi des d’un punt de vista estrictament local, i també des de la distància d’una persona que ni milita ni ha militat mai enlloc. Però si jo fos militant d’Esquerra Republicana (ER) ara tindria un motiu més per estar molt molest amb la direcció del partit. (Un apunt: els manaires d’ER van eliminar l’afegitó “de Catalunya”, i ells sabran per què; però com que no vull ser més papista que el Papa, tampoc el poso.)

En els últims anys a ER han passat coses, i ben poques han sigut positives. Uns resultats electorals sempre a la baixa en són la prova, mentre la seva soferta militància demostra tenir molta paciència amb els seus dirigents. Un dels assumptes que ER té pendents implica sotmetre a la votació dels militants barcelonins l’entrada del partit a l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona, que ara mateix està liderat pel perdedor de les últimes eleccions municipals, Jaume Collboni, l’actual alcalde, de la franquícia catalana del PSOE.

Després de les eleccions ER va convocar la seva militància de Barcelona per decidir si entraven al govern municipal o es quedaven a l’oposició, però es veu que el local era massa petit per encabir tots els votants, i l’acte es va haver d’ajornar quan la gent ja estava a punt d’entrar a la sala. Va ser el primer fiasco d’aquest episodi. Recentment, hi va haver eleccions a la federació de Barcelona, i no les van guanyar els de Junqueres com esperaven; va guanyar l’oposició. Segon fiasco de la direcció. Ara llegeixo que divendres passat una representant del senyor Junqueras, la senyora Alamany, va comunicar al senyor Collboni que finalment ER no entrarà al govern municipal. És el tercer fiasco, tal com explico a continuació.

La direcció d’ER té tot el dret a prendre les seves decisions, només faltaria que no fos així, però contràriament al que havien dit fins ara, sorprèn que actuïn desconeixent la voluntat de la militància. Si la direcció es va comprometre a sotmetre l’entrada al govern barceloní a la decisió dels seus militants, és molt lleig que abans de demanar aquesta opinió ja hagin dit què faran, és a dir, que no entraran al govern. Si jo fos militant d’ER em sentiria menystingut. Però ja diuen que quan s’opta per entrar a formar part d’un partit polític, l’obediència deguda als seus dirigents forma part de les obligacions del militant. Potser és per això que sempre he preferit mirar-me la política des de fora.