Què es pot dir i què no es pot dir

(Article original publicat el 2/5/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2224, pàg. 2)

L’escriptor basc Juan Manuel de Prada va dir que —no ho poso entre cometes perquè la cita no és textual— hi ha uns comissaris polítics que dictaminen què es pot escriure i què no, i que entre els hipotètics lectors i els hipotètics escriptors hi ha uns cretins que accepten aquestes regles. Com a defensor del pensament crític, no m’identifico ni amb els comissaris polítics ni amb els cretins que fan mèrits per ser comissaris polítics algun dia.

En canvi, em sento molt identificat amb el periodista Josep Maria Planes, assassinat per la FAI el 1936, el qual va manifestar que “potser cometo la imprudència de dir en veu alta el què el 90 % dels catalans diuen en veu baixa”. Alguns, pocs, tot s’ha de dir, intentem parlar sempre en veu alta, tot i ser perfectament conscients que, dissortadament, el fet de discrepar del discurs oficial pot tenir conseqüències poc agradables.

Hi ha qui no només es creu amb el dret a pontificar sobre què és políticament correcte, sinó que també pretén imposar-ho a la seva parròquia i més enllà. També hi ha qui per por, per discreció o per evitar-se problemes s’absté de dir en veu alta allò que des de l’anomenat pensament oficial es consideraria políticament incorrecte. Hi ha qui pensa que si no vols veure en perill una subvenció pública que creus merèixer, és millor callar. Alguns, però, diem les coses que ens semblen òbvies sense dissimular. Com diu la dita, per tot hi ha de tot.

Vaig dedicar la tarda de Sant Jordi a passejar per Barcelona, primer per l’Eixample i després pel meu barri de Sarrià. Cada pocs metres hi havia una paradeta de roses, i la majoria m’oferia la rosa en castellà (¿caballero, una rosa?, i per l’estil). Quan ja n’estava tip de tant castellà i tants caballeros, vaig gosar dir a uns nois joves de Sarrià que poques roses vendrien si no empraven el català. Se’m van quedar mirant amb cara de no entendre res, però, corrent el risc de rebre un moc, els vaig dir el què em va sortir de dins. Quan creus que una cosa s’ha de dir, la dius encara que et facis antipàtic.

Ens hauríem d’acostumar a la sana discrepància, una opció que intel·lectualment resulta enriquidora. Ja des de l’escola s’hauria de promoure el pensament crític i rebutjar els dogmes ideològics que alguns ens volen imposar. I, sobretot, s’hauria d’educar el ciutadà a saber escoltar també a qui no diu allò que ens agradaria escoltar. De vegades, més de les que ens pensem, també poden tenir raó els que s’allunyen del discurs oficial que alguns ens intenten vendre.