Els boicots cal rumiar-los bé

(Foto: eldiario.es)

L’empresa Freixenet ha complert cent anys. D’entrada, no tinc cap mena de dubte que toca felicitar-los. La majoria de les empreses no arriba al segle de vida així que, sempre que me’n trobo una, felicito molt sincerament als seus propietaris. Ara mateix me’n venen algunes altres al cap i des d’aquí també aprofito per felicitar-les, però en el cas de Freixenet ho faig encara amb més motiu perquè conec personalment el president de l’empresa (a la foto, amb el president Mas). Ara potser cal recordar una obvietat, i és que sense empreses no es crearien llocs de treball, i sense llocs de treball la gent es moriria de gana. Així que, sense cap mena de reserva mental, repeteixo: moltes felicitats, Freixenet, pels vostres primers cent anys de vida, i tant de bo en compliu molts més.

Freixenet ha fet un vídeo per celebrar el primer centenari, un vídeo que és l’anunci nadalenc d’aquest any. Haig de dir que l’anunci no em desagrada, i això potser sí que ja comença a ser una raresa perquè a mi els anuncis em fan més nosa que servei. De fet, sempre que puc me’ls estalvio. Però no ens despistem i anem al contingut de l’anunci, que aquest és el motiu del comentari d'avui. Centrem-nos, més concretament, en la part final del vídeo on es brinda “por los próximos cien años juntos”. Es veu que aquesta frase alguns se l’han agafat en un sentit polític que, amb tota franquesa, diria que està fora de lloc. Que no toca, vaja. Hi ha moltes maneres de fer el ridícul, i aquesta n’és una més.

Fins i tot hi ha hagut una diputada de CiU del Parlament que, a partir d’aquesta lectura forçada del mot “juntos”, ha insinuat un boicot a Freixenet. Després la diputada s’ha mig disculpat, al meu entendre sense massa convicció, però el mal ja estava fet. Mireu, aquestes festes de Freixenet no en beuré ni una gota, com tampoc tastaré el Vichy Catalan ni la Coca-Cola, i és que de begudes amb bombolletes no me n’agrada cap. Però dit això, cal dir també que tenim uns representants polítics que no ens els mereixem, i massa sovint ens fan passar vergonya aliena. En determinades circumstàncies els boicots comercials poden arribar a ser molt útils, és clar que sí, però primer s’han de rumiar molt bé. La nostra diputada hauria d’haver fet cas a aquella màxima del president Tarradellas que deia que en política es pot fer de tot menys el ridícul.

Diuen que rectificar és de savis

(Foto: btv.cat)

Els lectors habituals d’El radar de Sarrià saben que una de les bèsties negres d’aquest blog és, per mèrits propis, el PP. Dels molts motius d’aquesta al meu entendre justificadíssima popularfòbia n’he anat parlant regularment al llarg dels anys així que ara, per no allargar-me, no els detallaré. Només que ens centrem en la perversa ideologia lingüística dels dirigents d’aquest partit observarem com, a mesura que passa el temps, el seu gens dissimulat intent de genocidi lingüístic en contra de la llengua catalana, en totes les seves modalitats, no només no s’apaivaga sinó que cada dia que passa va a més. Penso, per tant, que encara sóc massa tou i que em quedo curt en les meves crítiques. Però deixem-ho aquí, que el meu comentari d’avui no té com a objectiu criticar el PP sinó transmetre’ls-hi el meu agraïment per un fet puntual i molt agradable que s’ha produït darrerament.

Encara que ens estimaríem més que les persones no s’equivoquessin mai i no haguessin de rectificar, el fet és que tots ens equivoquem. I, de vegades, ens adonem de l’error i rectifiquem. Fins i tot hi ha qui diu que rectificar és de savis, però jo això ja no ho tinc tan clar. Sigui com sigui, la notícia és que una mala decisió del PP finalment s’ha deixat sense efecte, és a dir, que el PP s’ha desdit d’un compromís contret anteriorment. Cal reconèixer l’encert de la rectificació, i com que lo cortés no quita lo valiente avui, sense que serveixi de precedent, vull expressar el meu sincer agraïment al PP per haver canviat d’opinió sobre un assumpte que, des de feia uns mesos, preocupava als barcelonins en general i als sarrianencs en particular. Parlo, concretament, de la retirada del suport polític a la permuta del Parc de l’Oreneta, un pacte acordat entre l’empresa Núñez i Navarro i l’Ajuntament de Barcelona, amb el suport del PP.

La permuta, tècnicament impecable però ambientalment errònia, comptava inicialment amb l’acord de CiU i el PP, i amb aquest suport ja n’hi havia prou per tirar-la endavant. Excepte els socialistes, que es van abstenir (després de 32 anys seguits governant la ciutat i pactant amb NiN no deu ser fàcil canviar les inèrcies), la resta de partits amb representació al ple de l’ajuntament barceloní hi havia votat en contra. Però fa uns dies el PP va optar per retirar el suport a la permuta, i amb la seva inesperada decisió la construcció d’habitatges al Parc de l’Oreneta quedava sense el mínim suport requerit. CiU es va quedar en minoria i va haver de claudicar.

Cal recordar que el PP és el segon partit de Sarrià i, segurament, aquesta particularitat ha influït en la seva rectificació, de la mateixa manera que, sense cap mena de dubte, la pressió dels veïns canalitzada per la Plataforma Defensem el Parc de l’Oreneta ha estat decisiva. Segur que també hi ha influït l’entrada a la presó dels propietaris de l’empresa constructora beneficiària de la permuta, condemnats en ferm per la justícia per un delicte de suborn. I no cal dir que la proximitat de les eleccions municipals també hi deu haver tingut alguna cosa a veure. El fet és que el PP ha rectificat i molts ens n’alegrem.

Quan la metròpoli és feble

La frase sencera diu que “Quan la metròpoli és feble, cau”, i no és pas meva sinó de Jaime Domínguez Buj, cap de l’estat major de l’exèrcit espanyol (a la foto). Sense dir-ho expressament, que si ho fes potser seria considerat políticament incorrecte, el general espanyol ens ve a dir que Catalunya és una colònia del que ell anomena una metròpoli feble, és a dir, Espanya. Doncs bé, ni que sigui només per una vegada i sense que serveixi de precedent, estic molt d’acord amb la lectura que el general Domínguez fa de la situació actual.

Sí, tinc aquesta mateixa sensació, és a dir, no que Catalunya sigui una colònia, que tot i els vergonyosos tics colonials de les autoritats espanyoles sabem que, si més no formalment, no ho és, sinó que, des de la metròpoli, massa sovint tracten els catalans com si ho fos. També coincideixo amb el general espanyol quan insinua que Espanya està cada dia més feble, i només cal obrir el diari per adonar-se’n. Per això penso que ara, precisament ara, és quan no hem d'abaixar la guàrdia. Tenim una oportunitat d'or i s'ha d'aprofitar.

Així, quan Duran Lleida ens diu que “Catalunya mai no serà independent sense pactar amb Espanya”, sabent perfectament que no és veritat, i sabent tothom que Duran només busca allò de qui dia passa, any empeny, penso que li hem de respondre que Catalunya mai no serà independent si abans ho ha de pactar amb Espanya, i que Catalunya serà independent el dia que els catalans ho decideixen a les urnes. Així, doncs, no perdem més temps i, ara que la metròpoli és feble, aprofitem per fer el pas que ens falta per decidir democràticament el nostre futur.

Us presentem la fiscal Magaldi

Tot indica que la querella interposada per Espanya contra el president de Catalunya és un disbarat jurídic però, sense cap mena de dubte, és un gran disbarat polític, i no cal dedicar-se professionalment al dret o a la política per concloure que, en democràcia, querellar-se per posar urnes i paperetes a disposició dels ciutadans, per tal que puguin opinar, va també contra el sentit comú. I poca cosa més es pot dir de la querella en sí mateixa, així que aprofitaré per comentar aspectes secundaris d’aquest nou vodevil espanyol.

Dijous passat la fiscal en cap de Barcelona, Ana Magaldi, va convocar una roda de premsa sense preguntes per fer uns aclariments sobre les divergències sorgides entre els fiscals, així com sobre l’oportunitat o no de querellar-se contra el president de Catalunya. Però, repeteixo, no és l’objecte d’aquest article entrar en el fons de l’assumpte. Em limitaré a comentar un aspecte secundari com són les formes poc educades i autoritàries de la fiscal Magaldi. Vull destacar dos fets puntuals: que la fiscal no va admetre preguntes dels periodistes (no hagués calgut convocar-los, cursant una nota als mitjans de comunicació n’hi hagués hagut prou), i que d’utilitzar el català en un acte celebrat a Catalunya ni parlar-ne.

Aquesta fiscal, gironina, parla un català perfecte. Dijous ens ho va deixar clar amb les úniques paraules que va pronunciar en català a la roda de premsa: “Jo sé parlar català. Bon dia i bona tarda”. Això va ser tot, com si se’n burlés. Es veu que quan exerceix la seva tasca professional es nega a utilitzar-lo. Dijous passat hi va tornar i l’excusa, la pobra excusa que ens va donar una fiscal que té una fama ben merescuda de seca i fins i tot de malcarada, va ser que es negava a parlar en català com a cortesia cap els que no l’entenen. Per acabar-ho d’arrodonir va afegir que, com que a Catalunya tenim dues llengües oficials, ella optava per utilitzar-ne només una, com volent dir que d’aquesta manera ja cobria l’expedient. Aquí Magaldi també es va equivocar, que a Catalunya de llengües oficials no n’hi ha dues sinó tres.

El que no va dir la fiscal és que ella només utilitza, precisament, una llengua que, sent oficial, no és la llengua pròpia de Catalunya, que així es defineix el català en una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya. Dit en altres paraules, a la seva manera la fiscal Magaldi pretenia deixar constància de la seva peculiar cortesia cap a unes persones que, per cert, ningú ens ha demostrat que no entenen el català, alhora que expressava el seu menyspreu cap a la llengua pròpia dels catalans. Aquesta és, dissortadament, una pràctica força habitual de molts funcionaris de l’administració pública espanyola, talment com si el territori del nord-est peninsular fos una colònia com ho era Cuba fins fa poc més d’un segle. I suposo que no cal recordar com va acabar lo de Cuba.

Mentre des d’instàncies oficials de l’estat espanyol la utilització del català només es valori en termes de cortesia o de manca de cortesia, a casa nostra el català seguirà sent una llengua perseguida, menystinguda, de segona i prescindible. I, segurament, més d’un n’estarà encantat, i més d’una també, però no ho admetran mai en públic perquè, si ho fessin, els seus caps els podrien picar el crostó. Des dels poders estatals es mostra indignació i sorpresa quan constaten que la deriva independentista de Catalunya resulta ja imparable, i només se’ls acut querellar-se quan veuen que cada dia som més els catalans que volem deixar enrere les repetides descortesies espanyoles vers Catalunya i els catalans. Una querella mai no aturarà la voluntat majoritària d’un poble, és a dir, el seu dret a opinar mitjançant urna i papereta. Però no és que no ho entenguin, és que no ho volen entendre, que és pitjor.

"Flam de la casa"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.678, del 14 de novembre de 2014.

***

Flam de la casa

Encara que no ho he comprovat intueixo que en el món endreçat (Europa, el Canadà, els Estats Units, el Japó, etc.) el sector alimentari deu ser dels més regulats que hi ha, fins al punt que, tot sovint, alguns tenim la sensació que patim un excés regulatori, que estem sotmesos a un intervencionisme excessiu. I parlo del sector alimentari entès en el sentit més ampli, és a dir, el que comprèn tota l’activitat econòmica que va des de la producció agropecuària (incloent, per exemple, les granges de gallines, el món del vi, la pesca i totes les industries i activitats relacionades), sense oblidar l’estricta normativa sobre envasament, transport i distribució, fins a tot allò que, com a consumidors finals, ens és més proper, com per exemple la regulació del sector de la restauració.

Vull suposar que tota aquesta normativa no és fruit del caprici dels poders públics, encarnats en els legisladors i els governants, ni tampoc dels funcionaris de les diverses administracions públiques que tenen l’obligació d’aplicar la normativa. M’agradaria creure que aquest intervencionisme és només el resultat d’una voluntat honesta de servei públic, és a dir, la de vetllar per la nostra seguretat alimentària i el benestar general dels ciutadans.

Ara situem-nos en un restaurant qualsevol a l’hora d’escollir les postres, quan llegim a la carta que tenen “flam de la casa”. Llavors molt sovint es produeix una situació que segur que també heu experimentat, quan es presenta la mestressa o l’encarregat i ens diu amb cara orgullosa de satisfacció que “el flam és de la casa, el fem nosaltres”. Com volent dir, o almenys així ho interpreto, que el seu flam és de la màxima garantia, donant a entendre que si el flam fos de la marca ics no oferiria tanta qualitat com el que ens estan oferint ells.

Doncs bé, sempre que em trobo en una situació com aquesta, i m’hi trobo sovint, em pregunto quin mecanisme mental fan servir els restauradors, cuiners i cambrers, per utilitzar com a únic argument de venda que el flam “és de la casa”. Perquè, fixeu-vos-hi bé, no et diuen que el sucre l’han anat a buscar a la quinta forca o que els ous són d’unes gallines del pagès del costat que no estan gens estressades, sinó que es limiten a argumentar-te que el flam “és de la casa”. Naturalment que només puc parlar per mi, però us puc ben assegurar que si el lloc on sóc no el conec ni en tinc referències prèvies, quan em diuen que el flam “és de la casa” ja sé del cert que, per si de cas, aquell dia no menjaré flam.

Podemos i jo

Sovint em pregunto quin recorregut pot tenir el partit polític espanyol Podemos i la seva marca catalana Podem, que no deixa de ser una simple franquícia amb la mateixa autonomia de funcionament que poden tenir altres franquícies polítiques catalanes com, per exemple, la dels populares; és a dir, cap ni una. Si en teniu dubtes només cal que feu una ullada a les webs de Podemos i del PP i ho veureu clar. Però dit això, no em sorprèn gens que sorgeixin ofertes polítiques alternatives fora del que en podríem dir el circuit polític tradicional. Tot plegat té bastant sentit. Veient com actuen els que Podemos anomena els partits de la casta, que són tots, no ens ha d’estranyar que sorgissin fa tres anys les mobilitzacions del 15-M i que, a partir d’aquells experiments assemblearis, ara aparegui una oferta política alternativa com Podemos. Per cert, el passat cap de setmana Podemos ha deixat de ser oficialment un partit assembleari per passar a ser un partit amb estructura jeràrquica i amb un líder únic al capdavant. El detall no és menor i cal deixar-ne deguda constància.

La gent n’està fins al capdamunt dels lladres i, molt especialment, dels lladres amb el barret de polític. La gent n’està fins al capdamunt dels que es fiquen a la butxaca diners públics que no els pertoquen, uns diners que són nostres i no pas un manà sense amo caigut graciosament del cel. La gent n’està fins al capdamunt dels que ens roben a plena llum del dia i, quan els enxampen, tenen les galtes d’intentar tapar el seu lladronici explicant uns sopars de duro que ningú amb dos dits de front es pot creure. La gent n’està fins al capdamunt dels polítics corruptes que cobren comissions sota mà a canvi de favors. La gent n’està fins al capdamunt de les empreses privades que paguen sota mà unes comissions informals als polítics, unes comissions que, per altra banda, no els costen ni un ral perquè afegeixen aquests imports al cost del producte o servei que facturen a les administracions públiques. Es miri com es miri sempre paga el poble.

M’imagino que tot això ho pot compartir molta gent, però jo no podria votar mai un partit com Podemos. I és que, especialment en economia, tinc per costum intentar tocar sempre de peus a terra. Podemos fa una sèrie de propostes molt atractives però que són totalment utòpiques, més que res perquè la festa que ens proposa Podemos s’ha de pagar, i escoltant els seus dirigents no queda gens clar d’on sortirien les misses. Fa pocs dies, preguntat pel programa econòmic de Podemos, un programa ara mateix inexistent, el seu secretari general, Pablo Iglesias, va contestar que estan a l’espera de rebre un important informe que els està elaborant l’economista Vicenç Navarro, un dels experts que els assessoren, per donar-li forma i fer-lo públic. Iglesias es va oblidar de dir, però, que les idees econòmiques neocomunistes d’aquest senyor han fracassat estrepitosament a tots els llocs on s’han intentat aplicar. El mur de Berlín i tot el que representava va caure fa un quart de segle, i a can Podemos sembla que encara no se n’hagin assabentat.

Barcelona i els seus governants

(Foto: Vilaweb)

Dijous passat em vaig queixar al regidor del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, un dels veterans de l’Ajuntament de Barcelona, per la seva manera rude de respondre les preguntes i queixes que rep dels ciutadans, fins al punt que massa sovint molts tenim la sensació que, quan no li agrada el que se li exposa, el regidor ens renya, com si la ciutat fos un parvulari. El regidor em va escoltar educadament i em va contestar que a la seva edat ja no canviaria la seva vehemència en la forma d’expressar-se, i jo li vaig respondre que, sent encara més gran que ell, cada dia estic disposat a aprendre coses noves i a canviar en tot allò que faci falta. I aquí va acabar la conversa però, repeteixo, cal aclarir que el regidor se suposa que està al servei del ciutadà, amb el sou perfectament assegurat cada final de mes, mentre que els ciutadans com jo ens hem de guanyar la vida tractant amb proveïdors i clients que tenen tota mena de tarannàs, i no ens podem pas permetre el luxe de menystenir-los ni engegar-los a dida a les primeres de canvi.

Dissabte, al Saló de Cent de l’ajuntament, vaig coincidir amb l’alcalde de Barcelona amb motiu de l’acte (a la foto) de lliurament dels Premis Josep Maria Batista i Roca, uns guardons que serveixen per premiar catalans i catalanòfils d’Europa, Amèrica, Àfrica, Austràlia i el Japó que fan i han fet una continuada projecció de la llengua i la cultura catalana. Jo hi era perquè una de les persones guardonades d’aquest any és familiar meva. Com a cloenda de l’acte, molt simpàtic i entranyable (a més d'un se li va escapar la llàgrima), l’alcalde Trias ens va perpetrar un discurs que m’atreviria a dir que no l'havia rumiat gaire. Ens va venir a dir que Barcelona és una smart city molt envejada arreu, que atrau talent de l’estranger i que hi vénen a treballar científics i emprenedors de tot el món. S’ha de dir també que l’alcalde va afegir, només de passada i com mig obligat per no obviar la realitat que l’envolta, que també hi ha barcelonins que han d’anar a guanyar-se les garrofes a l’estranger per manca d’oportunitats a casa seva. Jo, que no sóc polític ni aspiro a ser-ho, ho hagués explicat d’una altra manera: cada dia més catalans, molt ben preparats, han d’emigrar (i els premis que es donaven alguna cosa tenen a veure amb aquesta emigració) mentre que alguns estrangers privilegiats, molts menys, troben feina a Barcelona. És a dir, la trista realitat és que com que els catalans que han de marxar acostumen a ser els més ben preparats, el país es va empobrint. No entendre que aquest és el principal problema migratori a què ens enfrontem és no entendre res. Dit d'una altra manera, les importacions no compensen ni de lluny les exportacions, i disculpeu-me que utilitzi un llenguatge excessivament mercantil.

S’acosten eleccions i molts polítics, potser un pèl nerviosos per no tenir gens assegurada la seva reelecció, comencen a dir coses que no toquen. Uns diuen sense posar-se vermells que ja no canviaran, com si l’edat fos un impediment per fer-ho. L’alcalde ens explica el conte de fades d’una ciutat meravellosa i plena d’estrangers que han vingut a treballar a Barcelona, i ho fa aprofitant un acte que premia no els forans que han trobat oportunitats professionals a casa nostra sinó aquells que, per triomfar, han hagut de deixar Barcelona per instal·lar-se a l’estranger. Intento posar sobre la taula dues realitats, dos mons cada dia més allunyats un de l'altre: el dels governants que massa sovint sembla que no toquin de peus a terra, i el dels ciutadans que els paguem generosament el sou. Arribats a aquest punt tampoc ens ha d’estranyar que fenòmens com Podemos tinguin les altes perspectives electorals que les enquestes ens anuncien. El proper mes de maig en tindrem el primer tastet, i això ho diu un que, precisament, si a algú no votarà és a Podemos. Però aquest és un debat que deixarem per més endavant.

Es pot discrepar?

Qualsevol persona amb dos dits de front i que tingui una mínima exigència democràtica té molt clara quina és la única resposta a la pregunta del títol d’aquest article. Òbviament la resposta és un “sí” sense matisos. És clar que es pot discrepar, fins i tot els governants espanyols, siguin del partit que siguin, poden admetre el dret teòric dels catalans a la discrepància. Fins aquí, doncs, tothom d’acord, la teoria tots la tenim clara.

Arribats a aquest punt, però, un es pot plantejar, i jo m’ho pregunto des de fa molts anys, quin camí tenim els catalans per poder exercir a la pràctica el nostre dret legítim i democràtic a la discrepància. I aquí ja xoquem amb la visió tancada dels governants espanyols, que només són capaços de repetir-nos aquella cançoneta que diu modifiqueu la constitució, si podeu, sabent, com sap tothom, que això MAI ho podrem fer. I MAI vol dir MAI.

Com que només som una cinquena part dels espanyols la constitució no la podrem modificar MAI ja que, per modificar-la, es necessita disposar d’una majoria parlamentària a Madrid que els catalans MAI assolirem. Per tant no cal donar-hi més voltes, el camí constitucional està cent per cent blindat. Se n’han de buscar d’altres i aquests passen, necessàriament, per desobeir la constitució. I en això estem, buscant la via de poder exercir a la pràctica el nostre dret legítim i democràtic a la discrepància. Si els catalans ens creiem aquest dret no tinc cap dubte que ens en sortirem.

L’últim assaig

(Foto: ara.cat)

Diumenge, pel fet de participar en un assaig simpàtic en forma de votació declarada il·legal per Madrid, els milions de catalans que vam anar a votar potser vam incórrer en alguna il·legalitat. El full de ruta que sempre defenso per a la via catalana cap a la independència passa, necessàriament, en algun moment o altre del procés, per desobeir alguna llei espanyola. I això serà així no pas pel caprici d’uns quants sinó perquè Espanya no deixarà cap més opció per mirar de tirar endavant un projecte polític il·lusionant defensat per una bona part dels catalans, segurament majoritària tot i que, per saber-ho del cert, primer s’haurà de votar. Dit això, pensar que el referèndum vinculant pugui ser acordat amb Espanya és tan legítim com utòpic i, naturalment, l’haurem de tirar endavant sense el permís espanyol.

Que diumenge molts catalans, prescindint de les amenaces i dels discursos de la por, optessin per desobeir les institucions de l’estat espanyol pel fet d’utilitzar una eina tan perillosa com és una papereta de vot, té molta més importància de la que a primera vista pot semblar. Diumenge van quedar clares dues coses: que la democràcia popular es va acabar imposant i que la batalla de la por l’ha perdut Espanya. Quan ETA encara matava se’ns deia que con violencia nada se puede obtener, pero sin violencia todo es posible. Però com que tots sabem que aquella afirmació era una enganyifa, diumenge molts catalans vam optar per tirar pel dret, al marge dels permisos. En una societat democràtica per votar no s’ha de demanar permís. I parlo només del fet de votar, no dels efectes legals i/o polítics d’una votació.

Resumint, deixant al marge els percentatges obtinguts per les diferents opcions (“SÍ-SÍ”, “SÍ-NO”, “NO” i blanc/nul), per altra banda bastant previsibles, al meu entendre el més important de diumenge és que, com que s’ha perdut la por, molta gent va sortir al carrer a participar en un assaig festiu com a preparació del referèndum vinculant que més d’hora que tard s’haurà de convocar. Per acabar, a aquells que diuen que la participació electoral de diumenge de només un terç del cens és poc representativa, els recordo que Rajoy, amb un suport electoral del 32 per cent del cens, governa Espanya amb majoria absoluta.

"Xenofòbia a Igualada?"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 7 del nº 1.676, del 31 d'octubre de 2014.

***

Xenofòbia a Igualada?

L’existència de polítics xenòfobs elegits democràticament pels ciutadans és una altra constatació que vivim en una societat malalta. Robert Hernando és el secretari general del partit xenòfob Plataforma per Catalunya i, gràcies als 924 igualadins que l’any 2011 el van votar, és també l’únic regidor que té aquest partit a l’Ajuntament d’Igualada. Per als igualadins contraris a la xenofòbia, que són la gran majoria, Hernando és la taca del consistori igualadí. Ara ha anunciat que el proper mes de maig es tornarà a presentar a les eleccions.

Si us mireu una mica el seu blog (no us en facilito l’enllaç perquè no li vull fer propaganda) en tindreu prou per adonar-vos de la baixa categoria intel·lectual i moral del personatge. Un detall molt lamentable de la seva biografia política resulta força significatiu del seu tarannà. El partit PxC va organitzar fa uns mesos una recollida d’aliments per a la gent necessitada d’Igualada, especificant que només eren “pels necessitats de casa”, que és l’eufemisme fàcil que utilitzen els xenòfobs per evitar parlar dels estrangers en general i dels negres, magribins i sud-americans en particular. Hernando, però, es va trobar amb una sorpresa que no s’esperava. Unes senyores magribines van reaccionar a la clara provocació del regidor xenòfob amb una combinació d’intel·ligència i sentit de l’humor, unes qualitats que, pel que sembla, Hernando no deu conrear gaire. Així, les senyores, amb el tradicional vel i tot, van decidir anar al punt de recollida indicat per PxC a fer les seves aportacions d’aliments “pels necessitats de casa”. Evidentment Hernando això no s’ho esperava, i no se li va acudir res millor que oferir talls de pernill als donants d’aliments sabent que els magribins, normalment, el pernil no el tasten. Les senyores magribines, però, no van caure en la nova provocació del regidor i es van limitar a fer les seves aportacions alimentàries amb un somriure als llavis, tot rebutjant, naturalment, el pernil que els oferia el regidor xenòfob.

És només un exemple que mostra el nivell del personatge. Al meu entendre, amb la seva presència al consistori igualadí Hernando malmet la imatge amable que es vol donar de la ciutat. Al maig els igualadins decidiran consolidar o rebutjar la presència de PxC al consistori igualadí, i és d’esperar que sabran prendre la millor decisió per a la ciutat. De retruc decidiran també si consoliden el nom d’Igualada en la vergonyosa llista d’ajuntaments catalans que tenen regidors xenòfobs o si l’eliminen.

Murs més alts han caigut

Avui els catalans estem cridats a votar, i tot i ser perfectament conscient que la votació per triar entre marxar d’Espanya o quedar-nos no és pas aquesta d’avui, hi penso participar. Estem en un procés polític tan llarg i pesat com il·lusionant, i mentre hi siguem s’han de jugar totes les cartes. La d’avui n’és una més, i tothom sap que no tindrà cap conseqüència legal. Però segur que tindrà conseqüències polítiques. El d’avui és un pas més, i més d’hora que tard, si es demostra/quan es demostri democràticament que la majoria de catalans és favorable a la independència de Catalunya, serà el moment de la caiguda del mur mental que als catalans ens impedeix ser lliures. Llavors podrem decidir pel nostre compte i això vol dir que, quan ens equivoquem, ens equivocarem nosaltres solets, i ja no podrem donar la culpa al veí. Però sóc raonablement optimista i penso que l’encertarem més que l’errarem.

Murs molt més alts han caigut i tampoc semblava que fos possible. Avui fa un quart de segle de la caiguda del mur de Berlín. El 9 de novembre del 1989 es va començar a enderrocar el que era conegut arreu del món com el mur de la vergonya o el teló d’acer. Tot el que aquell immens disbarat representava es va anar enfonsant com un castell de naips. El comunisme governant durant dècades es va anar desfent com un terròs de sucre, i avui al món ja no en queda pràcticament res. Bé, sí, queden les relíquies de Cuba i Corea del Nord, però això ho deuen haver deixat perquè ningú mai més tingui la temptació de tornar-ho a provar. La caiguda del comunisme ha estat sense cap mena de dubte, almenys per mi, la notícia més impactant de la segona meitat del segle XX.

Per la meva feina he tingut ocasió de veure món i tractar amb gent dels cinc continents. Doncs bé, no he trobat mai ningú que, havent experimentat el comunisme de primera mà, me’l defensés. Aneu a Cuba i parleu amb la gent que hi viu, i ja veureu què us diran. Aneu a l’Europa de l’Est i pregunteu a la gent gran (els joves no ho han viscut) si voldrien tornar al sistema anterior. Feu-ho, feu-ho! Que al món queden alguns defensors d’aquell sistema? I tant que sí, jo mateix en conec més d’un, i al Parlament en tenim alguns representants. Però no conec cap dels actuals defensors del comunisme que l’hagi viscut des de dins. El paper ho aguanta tot, però el problema es presenta quan s’han de posar en pràctica determinades teories polítiques.

Un cop escrit aquest article he recordat que fa cinc anys, en commemoració dels vint anys de la caiguda del mur, en vaig publicar un altre. Ara l’he rellegit i veig que s’assembla el d’avui. El fet evident és que els murs, físics i mentals, no són eterns, especialment si hi ha una voluntat majoritària per enderrocar-los. El mur físic de Berlín, que servia per impedir marxar, també semblava molt sòlid. Va acabar caient. El mur mental que encara patim a Catalunya serveix pel mateix, per impedir que els catalans s’independitzin d’Espanya. Ara bé, tan aviat es demostri mitjançant una votació seriosa que els catalans volen enderrocar-lo, no tinc el més mínim dubte que acabarà caient. Com el de Berlín.

El vot “SÍ-NO”

Cal que no ens fem trampes al solitari sobre el veritable sentit del vot de diumenge. Diumenge hi ha convocada una votació, o costellada, o botifarrada, o procés de participació, o com li vulguem dir. Tots sabem, però, que per més alta que sigui la participació i sigui quin sigui el resultat de la votació, l’acte de diumenge no servirà per proclamar la independència de Catalunya. L’acte de diumenge només és un peatge més que se’ns fa passar en aquest viacrucis laic que ens imposa la nostra respectada metròpoli, Espanya. Respectada, sí, perquè al marge de les vicissituds polítiques que estem passant, els veïns s’han de respectar sempre, i entre aquests veïns hi ha, naturalment, Espanya, és a dir, el poble espanyol, que no el govern espanyol. Res a veure els pobles amb els seus governants. Però, aclarit això, a dia d’avui d’opcions reals els catalans només en tenim dues: “sí a la independència de Catalunya” i “no a la independència de Catalunya”. És a dir, o marxem o ens quedem, i tant en un cas com en l’altre haurem d’acceptar totes les conseqüències de la nostra decisió, les positives i, naturalment, també les negatives.

El vot intermedi “SÍ-NO” és una estranya martingala que els polítics es van haver d’inventar, de pressa i corrents, per tal d’evitar la rebequeria de dues persones que potser es pensen que són més del que en realitat representen: Joan Herrera, representant dels neocomunistes, i Josep Antoni Duran, representant dels democratacristians. Sembla ser, i dic sembla ser perquè jo no hi era, que si no s’hagués inclòs aquesta ficció o alternativa-trampa del “SÍ-NO”, tant l’un com l’altre s’haguessin desvinculat d’una votació que sempre els ha fet més nosa que servei. Sigui com sigui, l’engany del “SÍ-NO” no passarà pas a la història de Catalunya. De fet, a partir de diumenge al vespre l’engany quedarà oblidat. El vot “SÍ-NO” és el vot gens compromès del sí però no i/o del no però sí. És el vot del poruc que no s’atreveix a votar que “NO” i, potser també, el vot del poruc que no s’atreveix a votar que “SÍ”. Però tots sabem que optar pel “SÍ-NO” representa optar per una cosa ara per ara del tot inexistent. El vot del “SÍ-NO” només es podria entendre si hi hagués una oferta en ferm sobre la taula provinent de l’altra part, Espanya, però ni hi és ni se l’espera. I si un dia s’arribés a concretar, ja serà massa tard.

Nervis, crispació, violència

Tot i els innumerables entrebancs que ens estan posant, a mesura que va avançant el procés català cap a la independència hi ha molta gent, a Espanya però també a Catalunya, que es va posant nerviosa per moments. Hi ha una crispació creixent. Però té tot el sentit que sigui així, els catalans ens hi juguem molt, perquè no només ens hi juguem el nostre futur sinó també el benestar dels nostres descendents, de les futures generacions de catalans. I d’això, tant els partidaris del “sí” com els del “no” en som perfectament conscients. Per altra banda, tant els partidaris del “no” com els del “sí” estem convençuts que les posicions que uns i altres defensem, tot i ser radicalment oposades, són les millors pels catalans.

A dia d’avui ningú disposa d’un ordinador prou potent i intel·ligent (suposant que els ordinadors siguin intel·ligents, que això ja seria tot un altre debat) que ens pugui demostrar quina serà la nostra situació d’aquí a, posem per cas, deu anys, en el cas que surti guanyadora una opció o l’altra. I com que no tenim la bola de vidre per veure el futur, uns i altres ens hem de basar en les opinions dels especialistes de cada sector. Així, si centrem el debat en l’àmbit econòmic, que no és pas l’únic ni molt menys, uns confien en economistes del tipus Gonzalo Bernardos i altres en economistes del tipus Xavier Sala i Martin, i els catalans hem de triar quins professionals ens mereixen més confiança i credibilitat. I tot i això, ningú ens pot garantir que la nostra aposta serà la millor.

Però permeteu-me que torni a l’origen d’aquest comentari, és a dir, els nervis, la crispació i la violència física que alguns auguren que hi haurà. Els catalans som uns privilegiats, tenim la gran sort que Catalunya pertany a l’Europa més endreçada, i això exclou determinats comportaments violents per part dels poders públics. Estic convençut, per tant, que de violència física no n’hi haurà, i aquells que voldrien que aquest procés esdevingués violent es quedaran amb les ganes. Aquells que voldrien veure els tancs al carrer atacant les nostres institucions democràtiques estaran de pega. Ignoro qui és l’autor del vídeo-ficció que mostra un tanc atacant l’Ajuntament d’Igualada i, per tant, no el puc felicitar; s'ha de reconèixer que resulta molt impactant. Però, dit això, repeteixo, Catalunya pertany a l’Europa endreçada, i de violència no n’hi haurà.

Una transició gens exemplar

Com que Xile no gosava fer-ho, fa uns anys Espanya va ordenar la detenció a Londres del dictador xilè Pinochet, que es passejava impunement per tot el món sense que ningú li demanés responsabilitats pels seus crims d’estat. Ara, com que Espanya tampoc s’hi atreveix, la jutgessa argentina María Servini ha ordenat la detenció d’una vintena d’espanyols molt significats durant el franquisme, entre els quals hi ha dos ministres de la dictadura, Martín Villa, ben conegut a Barcelona, i Utrera Molina, ben conegut, molt especialment, pel seu gendre, l’exministre Gallardón. El món és petit, i a Madrid ara manen els fills i els nets dels que governaven sota les ordres del dictador Franco. Ep, no estic dient que el fill sigui responsable del que ha fet el pare, només deixo constància d’un fet incontrovertible: els cognoms dels que ens governen es van repetint.

Sóc realista i m’estranyaria molt que l’ordre internacional de la jutgessa argentina serveixi per depurar les responsabilitats d’aquests individus per la seva relació amb els crims comesos durant la dictadura franquista. Però almenys serveix per constatar, una vegada més, que la transició del franquisme a aquesta mena de neofranquisme que patim ara no es va fer tan bé com alguns, interessadament, sempre ens han volgut fer creure. I la prova més emblemàtica és la figura del cap d’estat que ens va imposar Franco com el seu successor, sense que ningú gosés objectar la voluntat del dictador.

Per què insisteixo sempre en criticar la transició política espanyola? Posaré més exemples. A la mort de Franco van seguir els mateixos policies que es dedicaven a torturar i maltractar els detinguts, i alguns van continuar fent-ho. A la mort de Franco van seguir els mateixos jutges que durant el franquisme condemnaven a penes de presó per simples delictes d’opinió. I parlava abans del neofranquisme actual perquè el dictador fa quasi quatre dècades que és mort i Espanya encara té empresonat el senyor Arnaldo Otegui per un delicte d’opinió, una figura legal que no existeix en democràcia. Es miri com es miri és un fet vergonyós. A la mort de Franco van seguir, en definitiva, els mateixos tribunals de la dictadura tot i que, per dissimular una mica, el temut TOP (Tribunal de Orden Público) es va rebatejar com a Audiencia Nacional, però amb les mateixes funcions i similar tarannà dels seus actuals titulars. Per totes aquestes coses i moltes més penso que la transició política espanyola no va ser gens exemplar.

Estic a punt de declarar-me insubmís

(Dibuix: El País)

Els que em llegiu regularment ja sabeu que més aviat tinc pressa, i que trobo que no porta enlloc anar allargant sine die el procés cap a la independència de Catalunya. Segueixo pensant que el simulacre del 9 de Novembre ens el podríem perfectament estalviar. Hagués preferit que el president Mas hagués convocat eleccions autonòmiques com més aviat millor, i que els partits favorables a la independència de Catalunya les convertissin en eleccions plebiscitàries. Aquest era i segueix sent el meu full de ruta particular, i així ho he anat explicant aquí i allà.

De fet, no tenia gaire decidida la meva participació en el simulacre de diumenge que ve. Però els meus dubtes es van esvair divendres, quan vaig veure que el Consejo de Ministros d’Espanya havia decidit impugnar el nostre “procés de participació ciutadana” davant dels seus tribunals. Dels seus, sí, perquè com que a Espanya no hi ha separació de poders, el TC és una branca més del partit que governa, i tot queda a casa. Però ara ja tinc perfectament decidit que diumenge aniré a votar als Salesians de Sarrià, que és el lloc que m’han assignat.

Així que, Ministro Fernández, sàpigues que encara que ens ho prohibiu, diumenge em declararé insubmís i aniré a dipositar la meva papereta juntament amb els meus veïns, amics i familiars, alguns vinguts expressament de l’estranger. T’ho dic per si ens vols enviar per comprovar-ho els teus atrafegats empleats del CNI que tenen residència temporal a Capità Arenas cantonada Diagonal, baixant a l’esquerra, vorera de muntanya. Saps tan bé com jo que la majoria dels catalans ja no tenim por.

Persones honorables, persones amb conviccions

Com a mostra del seu desacord amb la política cultural del Gobierno de España, el músic Jordi Savall (Igualada, 1941) ha enviat una carta, dura i contundent però, alhora, molt educada, al ministre espanyol de cultura, José Ignacio Wert, en la que li comunica la renuncia al Premio Nacional de Música 2014 que li ha concedit el Ministerio de Cultura, dotat amb 30.000 euros.

Savall no és el primer ciutadà català que per les seves conviccions profundes opta per renunciar a un Premio Nacional espanyol; n’hi ha hagut d’altres que ho han fet abans, i tots em mereixen un gran respecte. Potser perquè no abunden massa, valoro molt les persones amb conviccions profundes que, per defensar-les, són capaces d’enfrontar-se als poders establerts. Si fos igualadí, que no en sóc però com si ho fos, avui estaria orgullós de ser de la mateixa ciutat que Jordi Savall. Més savalls és el que necessita aquest país!

Salvant totes les distàncies i sent un cas molt diferent, el jutge Santiago Vidal (Sant Sadurní d'Anoia, 1954) és una altre persona honorable, una persona amb conviccions (“em poden prendre la feina, però no la dignitat”). Ara mateix s’està jugant la continuïtat de la seva carrera judicial per defensar la seva dignitat i la seva llibertat, i espero que se’n surti amb el mínim cost personal possible. Aquesta és la mena de persones que, amb seus exemples i testimonis, mantenen alta la dignitat d’un poble. Aquesta és la mena de persones que es mereixen tot el meu respecte.

La por cal superar-la

Joshua Wong, un hongkonguès de 18 anys, és el líder de les protestes estudiantils que des de fa algunes setmanes tenen lloc a Hong-Kong. Els estudiants es manifesten en contra del plans del govern comunista de Pequin, que té la pretensió de controlar políticament l’excolònia britànica més enllà del que estableix el tractat signat fa tres dècades entre el Regne Unit i la Xina. Per no repetir-me, trobareu més detalls a l’article de La Veu de l’Anoia que m’han publicat recentment.

Acceptant les distàncies geogràfiques, polítiques i de tota mena existents entre Hong-Kong i Catalunya hi ha, però, una certa similitud entre la situació actual de Hong-Kong respecte la Xina i la de Catalunya respecte Espanya. Amb totes les matisacions que calguin, no deixen de ser dos territoris sotmesos que se senten maltractats per les seves respectives metròpolis. Els governants xinesos amenacen els hongkonguesos si no deixen de protestar, de la mateixa manera que els governants espanyols amenacen els catalans si no fan bondat. La seva bondat, és clar, que no necessàriament és la que ens convé a nosaltres.

Però quan un sap que té raó, i tant els estudiants hongkonguesos com la majoria dels catalans estem convençuts de tenir-la, no s’ha de tenir por de les amenaces i, si se’n té, la por cal superar-la. En aquest sentit Wong, l'estudiant que ha demostrat repetidament que no té por, va pronunciar una frase que ho resumeix tot: "La gent no hauria de tenir por del seu govern, sinó que és el govern qui hauria de tenir por de la seva gent".

Ens estan robant!

(Dibuix: rac105)

Avui faré unes reflexions sobre les nostres finances particulars i segurament, cadascú des de la seva realitat individual i amb tots els matisos que calguin, arribarem a la conclusió que més o menys tots tenim un sentiment similar. Personalment els calés no m’han sobrat mai. Vaig fent. Podríem dir que sempre he anat més aviat escàs que sobrer, però tampoc aspiro a incorporar-me a la llista Forbes ni a figurar, quan em mori, entre els rics del cementiri. Ara bé, els pocs diners que tinc em cabreja molt que, amb una aparent impunitat i a plena llum del dia, me’ls vulguin robar. Amb els diners que m’administro jo per sort no m’han encolomat mai productes financers miraculosos (primes úniques, participacions preferents, etc.), potser perquè sempre he tingut una tendència molt conservadora a allunyar-me de les ofertes que considero massa llamineres respecte el rendiment promig del mercat. Els miracles, també els financers, només a Lourdes. Això sí, alguna vegada he patit de valent a la borsa, però això és cent per cent responsabilitat meva. Si et fiques en una operació de risc, i la borsa evidentment ho és, ja saps a que t’exposes.

Ara bé, tots tenim una part important dels nostres diners dipositats a les diverses administracions que ens governen: ajuntament, consell comarcal, diputació, Generalitat, estat i Unió Europea. En aquests llocs hi tenim una sèrie de polítics i funcionaris que, almenys en teoria, estan al nostre servei i vetllen pels nostres interessos. Aquests personatges ens administren uns diners que són tan nostres com els que tenim dipositats als nostres comptes corrents o a la llibreta de laCaixa. Si volem dir-ne diners públics cap problema, però no perdem mai de vista que els diners públics són diners nostres. Per això em fot molt que em comptes de utilitzar-los per allò que se suposa que s’han d’utilitzar (pagar sous dignes als funcionaris, garantir determinats serveis socials, fer carreteres, escoles i hospitals, etc.) quatre desgraciats se’ls fiquin a la butxaca a plena llum del dia. Tots aquests escàndols que estan sortint a la llum últimament tenen sempre la mateixa base: uns lladregots, normalment ben vestits i encorbatats que, des de les seves atalaies polítiques, es dediquen a robar diner públic impunement, és a dir, a robar-nos a nosaltres. Jo ja n’estic molt tip i penso que comença a ser l’hora de dir prou, però això no sé ben bé com s'hauria de fer. Els moviments polítics del tipus Podemos/Podem i l'assemblearisme en general no m'acaben de fer el pes.

"Siguem realistes, d’opcions només n’hi ha dues"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 7 del nº 1.674, del 17 d'octubre de 2014.

***

Siguem realistes, d’opcions només n’hi ha dues

La primera: abaixar el cap i deixar-ho tot tal com està, és a dir, renunciar al dret a decidir el nostre futur col·lectiu, oblidar-nos de referèndums a curt, mitjà i llarg termini, demanar perdó a Espanya per l’afront immerescut que han rebut de la díscola i gens agraïda regió del nord-est espanyol, fer un acte públic de contrició i propòsit d’esmena, transmetre el missatge a Espanya que els catalans estem disposats a rebre el càstig que ens mereixem, tant en format econòmic de menys transferències i inversions com en format cultural i lingüístic d’anar arraconant el català fins a la seva desaparició de facto, seguint el model aplicat a València i Balears.

La segona: en primer lloc, ens cal acceptar dues realitats: A) que Espanya mai donarà permís a Catalunya per convocar un referèndum d’autodeterminació. I mai vol dir ni ara, ni d’aquí a deu anys ni d’aquí a un segle. B) Que una Catalunya independent seria perfectament viable en el concert internacional. A partir de tenir molt clares aquestes premisses, el full de ruta seria aquest:

1/ Convocatòria d’eleccions. Cada partit presenta el seu programa per separat, com en totes les eleccions, però els partits que es declaren independentistes inclouen una clàusula comuna que diu que si en el nou Parlament hi ha una majoria independentista, és a dir, un mínim de 68 diputats, aquests es comprometen a fer tot el que faci falta per transformar Catalunya en un país independent.

2/ Un cop els 135 diputats elegits han pres possessió del càrrec i s’ha assolit aquesta majoria independentista d’un mínim de 68 diputats, es fa una declaració solemne d’independència condicionada a que sigui ratificada posteriorment mitjançant un referèndum popular.

3/ Immediatament el Parlament convoca el referèndum amb només dues opcions de resposta: sí a la independència i no a la independència. No cal obtenir el permís de ningú perquè, com ja hem dit abans, Catalunya ja és un estat independent i sobirà, amb independència dels reconeixements internacionals.

4/ Comptats els vots del referèndum, guanya l’opció que treu la meitat més un dels vots emesos i, si guanya el sí, la independència de Catalunya ja és definitiva i no té marxa enrere.

5/ No cal dir que, simultàniament amb aquest procés, s’ha de treballar de valent amb les institucions internacionals i països de tot el món, Espanya inclosa, per obtenir el reconeixement internacional tan aviat com els catalans hagin confirmat democràticament que han optat per fer de Catalunya un país independent.

Qui mana a Catalunya?

Rajoy diu no saber qui mana a Catalunya. Ho ha dit també el ministro Fernández, un personatge sinistre que sempre presumeix de ser català tot i haver nascut a Valladolid i viure la major part del seu temps a Madrid. Ho diuen, però, amb un to burleta i amb tota la intenció de provocar. Però aquesta també és una pregunta clàssica que sovint ens fem els catalans: qui mana, realment, a Catalunya? Sí, ja sabem allò tan repetit que diu que qui de veritat mana a Catalunya és laCaixa i, en representació d’aquesta entitat financera, el seu president, Isidre Fainé. Però donant com a bo que, en termes econòmics, qui de veritat talla el bacallà a Catalunya és laCaixa, darrerament som molts els que ens fem aquesta pregunta en termes estrictament polítics, tot i que sense la connotació burleta dels governants espanyols.

Observant els esdeveniments polítics d’aquestes ultimes setmanes podria donar la sensació que qui ara mana a Catalunya és la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell. Escoltant-la, per exemple, diumenge passat a la plaça de Catalunya de Barcelona, donava la sensació, almenys me la va donar a mi, que estava donant instruccions al president Mas, que li estava exigint la convocatòria d’eleccions a curt termini, que l’estava renyant en públic, com si allò fos un parvulari. I tot i ser perfectament conscient que les eleccions s’haurien de convocar com més aviat millor, les exigències públiques de Forcadell estan totalment fora de lloc.

Cal fer memòria, alguns semblen haver oblidat que Artur Mas va guanyar les eleccions. I és per això que el president de la Generalitat és Mas i no un altre. I cal recordar també que el president de Catalunya és la única persona que té la potestat de convocar les eleccions. Escoltant, però, el discurs de la senyora Forcadell utilitzant la primera persona del plural, semblava que fos ella, en representació del poble, qui tingués la potestat d’anticipar les eleccions. Doncs no, no és així. En l’actiu de Carme Forcadell hi trobarem molts mèrits que ningú li discuteix. Per exemple, liderar des de l’any 2012 les mobilitzacions massives de la societat civil catalana (escrit en minúscules per evitar qualsevol confusió). Però si Forcadell pretén governar primer ha de presentar-se a les eleccions. I després, guanyar-les.

El lideratge de Podemos

(Foto: El País. D’esquerra a dreta, Luis Alegre, Carolina Bescansa, Juan Carlos Monedero, Tania González, Pablo Iglesias i Íñigo Errejon)

Com que la gent està molt farta dels polítics que ens governen, no ens ha de sorprendre que s’agafi a qualsevol proposta alternativa que consideri mínimament atractiva. El fenomen Podemos sorgeix a partir del moviment assembleari de fa tres d’anys conegut com a 15-M o dels indignats i ara, amb eleccions a la vista, tot indica que Podemos hi jugarà un paper rellevant. Però a mesura que les enquestes van confirmant la tendència virtuosa de Podemos comencen a fer-se públiques tensions i discrepàncies entre els membres de la cúpula formada, entre d’altres, per les persones retratades a dalt.

Sobre el funcionament orgànic de Podemos hi han ara mateix sobre la taula dues propostes en discussió. La primera consisteix en que hi hagi una sola persona que mani per damunt de totes les altres; és el model clàssic dels partits polítics, i el defensa Pablo Iglesias fins i tot en el cas, gens probable, que no fos ell la persona elegida per el càrrec. La segona proposta és que hi hagi un triumvirat format per tres secretaris generals amb un poder col·legiat de decisió. Vindria a ser un model similar al d’ICV que, en teoria, i dic en teoria perquè a la pràctica no és així, té dues persones (Herrera i Camats) que comparteixen la direcció.

No he cregut mai que l’assemblearisme pugui funcionar amb eficàcia a les empreses, partits i entitats. Ras i curt, com que no crec en els moviments sense un lideratge clar, no crec tampoc en l’assemblearisme. Per tant, si jo formés part de Podemos tinc molt clar que optaria pel model clàssic de funcionament que defensa Pablo Iglesias. No ens enganyem, sempre hi ha un dia que davant de dues posicions del tot irreconciliables hi ha d’haver algú que doni un cop sobre la taula i digui: “s’ha acabat la discussió, anirem per aquí”.

Com que dono per fet que aquest algú serà prèviament escollit per la militància de manera democràtica, no estic ni molt menys propugnant per a Podemos un model dictatorial de funcionament sinó el model clàssic d’una direcció forta, que és tota una altra cosa. Ara bé, si jo tingués interessos en els partits de la casta i els veiés perillar, treballaria sota mà perquè s’instaurés a Podemos una direcció col·legiada amb tres secretaris o més. Tinc indicis que aquest moviment ja estaria en marxa i, si se’n surten, seria la garantia que en quatre dies Podemos desapareixeria del mapa polític espanyol. I qui diu quatre dies diu quatre anys.

Tots uniformats? No, no tots

(Foto: @Araeslhora)

Ahir al migdia vaig passar per la plaça de Catalunya de Barcelona i no hi vaig arribar a entrar perquè estava tan plena de gent que no em va venir de gust barrejar-me amb aquella aglomeració humana. Les multituds em produeixen tant respecte que sempre que puc intento evitar-les. I dic que hi vaig passar, i dic bé, perquè no hi vaig anar expressament sinó que em venia de pas, de tornada d’un acte relacionat amb la gastronomia que se havia celebrat una estona abans a la plaça de la Catedral. Però tenia interès en fer-hi una ullada. El fet és que s’havia publicitat una crida a omplir la plaça de Catalunya per exigir poder votar i reivindicar el dret dels catalans a la independència de Catalunya. Això darrer potser no es va dir tan explícitament per part de les persones que hi van prendre la paraula, però tothom ho va entendre: els crits de in! inde! independència! no deixaven cap dubte.

S’havia anunciat que durant l’acte les dues senyores que encapçalen les associacions cíviques convocants de la trobada (Òmnium Cultural i Assemblea Nacional Catalana) es posicionarien sobre el nou format rebaixat de la votació del 9N que havia proposat dimarts el president Mas. No hi van haver sorpreses. En els seus parlaments tant la senyora Casals com la senyora Forcadell van dir que hi donaven suport, però que aquest suport quedava condicionat a que en un termini de tres mesos a partir del 9N el president Mas havia de convocar eleccions. Es va parlar molt d'unitat però no es va mencionar cap vegada la llista única, com tampoc no es va utilitzar el mot plebiscitàries que tants utilitzen i que tanta urticària provoca en alguns. Sigui com sigui tothom entén quin és l’objectiu de les eleccions anticipades que es reclamen al president Mas, però no van aclarir què passarà si, arribat el moment (primers de l'any que ve), Mas no signa la convocatòria.

La simbologia de la trobada era força visible: gairebé tothom portava una camisa de color groc, i molts anaven ben equipats amb senyeres i estelades, diria que més estelades que senyeres. Tots? Doncs no, no tots anaven d’uniforme. Els polítics i altres vips que estaven situats en un lloc reservat i separat del poble, l'anomenada fila zero, no anaven de color groc. No anaven de groc ni els que van prendre la paraula (Calçada, Casals, Forcadell...) ni els polítics de tots colors presents a la plaça que no van parlar en públic. Casualitat? No ho crec pas. Simplement devien pensar el mateix que vaig pensar jo, que ahir portava una camisa de color de rosa. A alguns no ens agrada anar d’uniforme, tot i reconèixer la gran potència cromàtica d'una plaça de Catalunya i carrers dels voltants totalment tenyits de groc.

Les dues cares del PP: Espanya i Catalunya

De vegades em pregunten per què em fico tant amb els populares. La resposta és clara i curta: perquè ara mateix són els principals responsables -n’hi ha més, és clar- dels mals que patim els catalans. En definició recent del president Mas que dono per força encertada, el Partido Popular és, a dia d’avui, el principal adversari de Catalunya. Però igual que dic això estic convençut que si fossin els socialistes els que governessin Espanya amb majoria absoluta, les coses no serien gaire diferents.

Quan parlem del conflicte entre Catalunya i Espanya sovint tendim a passar per alt una trista realitat que no podem perdre de vista; trista, si més no, per a l’autor d’aquestes reflexions. El Partido Popular va guanyar les últimes eleccions espanyoles amb una àmplia majoria absoluta, no de vots, ja que només compta amb el 44.6% de suport electoral, però sí d’escons, amb el 53% dels diputats. La llei D’Hondt els dóna una prima gens menyspreable de quasi el vint per cent, és a dir, per cada cinc diputats obtinguts mitjançant el vot, els en toca un de franc. Els populares controlen també el 62% del Senado, que és una segona cambra formada per uns personatges molt ben retribuïts però sense la més mínima utilitat política. Encara ningú no m’ha explicat de què serveix el Senado, i com que de moment aquest cementiri d’elefants també el pago jo em permeto insistir-hi: de què serveix el Senado? Bé, aquestes xifres volen dir, ras i curt, que com que a Espanya això de la separació de poders que tan prediquen no ha passat mai de ser una gran utopia, els populares dominen còmodament tots els poders de l’estat: el legislatiu, l’executiu -que inclou la fiscalia-, i el judicial amb els seus obedients apèndixs, és a dir, el TOP heretat del franquisme, que ara anomenen Audiencia Nacional, i els tribunals suprem i constitucional. Aquest últim, que no deixa de ser un recurs polític més en mans del govern, és una de les institucions més desprestigiades de la Marca España.

A Catalunya, però, el Partido Popular és un partit que podríem perfectament qualificar de residual i, a curt termini, amb una clara vocació extraparlamentària. Amb menys del tretze per cent de suport electoral, degut a les seves actuacions en contra dels interessos culturals i econòmics de la majoria dels catalans és un partit molt antipàtic. Els seus repetits intents de genocidi lingüístic en contra de la llengua catalana passaran a la història negra de Catalunya, com si fos l’epíleg d’un franquisme que alguns despistats o curts de vista van donar per acabat fa quasi quatre dècades. L’encarregada de la franquícia i els seus obedients secretaris i portaveus són una barreja de provocadors contumaços i, sovint, mentiders compulsius. Quant a les formes, gens amables, tenen més tendència a cridar i a renyar que a escoltar i a respectar les opinions de la majoria. L’encarregada de la franquícia és una senyora que es dedica a enregistrar converses amb les seves amistats sense ni tan sols tenir el detall d’avisar-les abans. Molt lleig. La gravació del dinar de La Camarga amb aquella simpatitzant del partit racista Plataforma per Catalunya (alerta amb les amistats perilloses!) ja forma part indissociable de la seva biografia política. Però, repeteixo, tot i el seu soroll mediàtic, el Partido Popular pinta molt poc a la política catalana. Per si encara queden dubtes, podem posar un altre exemple força significatiu: els populares amb prou feines freguen l’u per cent dels 946 alcaldes que hi ha a Catalunya.

Aquestes són les dues cares del Partido Popular, a Espanya i a Catalunya. És un partit que sempre ha estat disposat a sacrificar la seva potencial clientela catalana per guanyar pes a Espanya. Una mala jugada popular a, posem per cas, Castellfollit de la Roca, té dues conseqüències: per cada vot que els populares perden a Castellfollit (suposant que hi tinguin algun votant, que ho ignoro) en guanyen tres a Almendralejo, Espanya. I com que el seu territori polític natural no és Catalunya sinó Espanya, ja els està bé. Marxem?

Els dos errors de Mas

El d’avui ve a ser com un complement de l’article d’ahir, publicat abans de la compareixença de Mas al Palau de la Generalitat. Ahir el president va cometre dos errors que intueixo pocs s’esperaven.

El primer error de Mas. Insistir en que la consulta del 9N segueix endavant, quan ara ha quedat transformada en una simple enquesta de costellada simpàtica, del tipus Arenys de Munt, és a dir, sense més valor que el purament testimonial. Mas va assegurar que hi haurà locals, urnes i paperetes, sí, però aquests tres elements són del tot insuficients si pretenem que la comunitat internacional valori els resultats amb un mínim de seriositat. Aquí coincideixo amb el president Taradellas quan deia que en política es pot fer de tot menys el ridícul. Aquest és un luxe que ara mateix els catalans no ens podem permetre.

El segon error de Mas. Sabent que aquest acord no s’assolirà, va assegurar que només convocaria eleccions anticipades si hi hagués acord per fer una candidatura unitària dels partits que es declarin independentistes. Mas hauria d’haver explicat els seus arguments per posar una condició tan dràstica. No ho va fer. Em costa molt d’imaginar un simpatitzant jove de la CUP votant una llista compartida amb els convergents; francament, me l’imagino més quedant-se a casa o votant Podemos. Més clar encara, em costa molt d’imaginar-ne a mi mateix, que no milito ni he militat mai enlloc però que em considero un liberal sense adjectius, votant una llista compartida amb, posem per cas, els comunistes. Tinc el màxim respecte per a totes les idees polítiques, però cadascú a casa seva.

Encara tinc plena confiança en el president Mas, i espero que rectifiqui. Les complicades circumstàncies polítiques que ens anirem trobant aniran posant les coses al lloc que els correspon. És segur que tindrem eleccions anticipades, però no és el mateix que es convoquin per decisió del president Mas que per imposició dels partits de l’oposició. No sé si m’explico amb suficient claredat.

Cap decepció

Encara que ahir hi va haver algú que en busca d’un protagonisme potser no del tot merescut es va avançar a donar l’exclusiva, avui el president Mas anunciarà oficialment que la consulta del 9 de novembre no es farà. El neocomunista Herrera, que és qui ahir no es va poder d’estar d’avançar una notícia esperada per gairebé tothom, potser amb l’objectiu infantiloide de restar protagonisme al president, juntament amb la seva àlter ego Camats i la tropa duraniana d’Unió, que mai saps si puja o baixa (Espadaler, Ortega & Co.), tots plegats s’han tret un pes de sobre. Parlem clar, ara ja no ens cal dissimular, a aquests personatges la consulta els venia molt costa amunt, i intueixo que aquesta nit han dormit més tranquils.

Però cal veure les coses amb una mica de perspectiva i no donar massa importància a aquest nou entrebanc puntual. El fiasco del 9N només és una pantalla més que calia passar, per allò de també hem provat això i tampoc ens ho han deixat fer. De cara a l’escenari internacional cal que Catalunya es vagi carregant de raons, i aquesta suspensió n’és una més. D’aquí una estona el president Mas ens ho confirmarà oficialment. Esperem, doncs, conèixer quina és la següent pantalla que els polítics ens tenen preparada però, sigui quina sigui, que ningú s’enganyi, el conflicte entre Catalunya i Espanya només es resoldrà democràticament, és a dir, votant. La majoria dels nostres polítics són perfectament conscients que més d’hora que tard els catalans decidirem el nostre futur col·lectiu a les urnes. Això ja no hi ha qui ho aturi.

(Continua aquí).

Si Franco aixequés el cap!

Ahir es va celebrar una manifestació unionista a Barcelona. S’hi van poder veure alguns líders del Partido Popular encapçalats per la senadora espanyola Sánchez-CamaRGA, Plataforma X Catalunya (el seu líder, un tal Hernando, presumia de manifestar-se al costat d’aquella senyora que va ser enregistrada al restaurant La Camarga mentre dinava amb la senadora mencionada abans), Ciudadanos, Societat Civil Catalana i altres personatges de tarannà polític més aviat tirant a ultra, és a dir, de companyia política poc recomanable. Parlo, evidentment, dels manifestants que tenien un protagonisme mediàtic, perquè també hi participava gent anònima que simplement reivindicava, amb el mateix dret que qualsevol altre ciutadà, una Catalunya lligada per sempre a Espanya. Amb prou feines van omplir la part central de la plaça Catalunya, i això que es van posar autocars gratuïts per portar a Barcelona manifestants d’altres indrets de Catalunya i de fora de Catalunya. Si ho comparem amb altres manifestacions de signe contrari, la d’ahir va ser un fracàs en tota regla.

El contrast el vaig trobar a El Poblenou del Delta, un poblet del Montsià que pertany administrativament a Amposta. Ahir, moltes de les seves cases es van pintar de groc. Literalment, tal com es mostra a la foto, però deixant a la vista una mica del color original i tradicional del poble, el blanc. L’acció no era fruit d’un sobtat canvi de gustos cromàtics de l’alcalde pedani o dels veïns del poble. Es volia deixar constància pública d’una acció reivindicativa que, amb l’ajut logístic de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, defensa la celebració d'una consulta sobiranista a Catalunya que des d’Espanya ens pretenen prohibir. Dissabte hi vaig ser i puc donar fe que les cases del poble eren blanques, i ahir, a mig matí, hi vaig tornar i les cases s’estaven pintant o ja s’havien pintat de groc.

Uns reivindiquen que des de l’estat se’ns prohibeixi votar perquè a ells ja els està bé la situació actual; de fet es temem que, quan anem a votar, ells perdran. Uns altres, molt descontents amb la situació actual de Catalunya, reivindiquem el dret a decidir democràticament el nostre futur col·lectiu. Són dos casos extrems, però el cas de El Poblenou del Delta em va cridar especialment l’atenció pel fet que, fins l’any 2003, aquest poble es deia Villafranco del Delta, en honor del dictador Franco. És a dir, mentre fins fa només onze anys el nom del poble honorava Franco, ahir els seus veïns reivindicaven el dret a decidir el futur col·lectiu dels catalans mitjançant l’eina més democràtica de totes: el vot lliure i secret. Si Franco aixequés el cap!

"Hong Kong com a símptoma"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.672, del 3 d'octubre de 2014.

***

Hong Kong com a símptoma

Després d’uns anys de relatiu silenci mediàtic, des de mitjans de setembre l’excolònia britànica del que ara s’anomena Regió Administrativa Especial de Hong Kong torna a aparèixer a les portades dels mitjans de comunicació de tot el món, exceptuant, per motius obvis, els de la Xina continental, on gairebé no es parla de les protestes dels estudiants que aquests dies surten al carrer. Els hongkonguesos es temem, i no els falta raó, que els xinesos no pensen respectar els acords assolits fa trenta anys amb els britànics.

Per entendre millor el que està passant cal fer un petit recordatori del que ha passat en els darrers trenta anys. Intentaré resumir-ho. L’any 1984 es va arribar a un acord pel qual el Regne Unit cediria a la Xina el territori de Hong Kong (illes i part continental, amb uns 7.200.000 habitants) en unes condicions determinades que preveien el manteniment durant un període de cinquanta anys de les llibertats polítiques, comercials, econòmiques, justícia independent, etc. Els xinesos van batejar la nova situació com “un país, dos sistemes”. Fruit d’aquell acord, el Regne Unit va cedir la sobirania de Hong Kong a la Xina l’1 de juliol de 1997, ara fa disset anys.

El problema ha esclatat quan fa un mes Pequín va anunciar que a partir del 2017 els habitants de Hong Kong podran elegir el seu cap de govern, tal com està previst en els acords de 1984 però, i aquí és on s’ha produït el problema, ho hauran de fer a partir d’una terna de candidats elegida per les autoritats comunistes de Pequín. Encara que no és ben bé el mateix, seria com si a les properes eleccions a la Generalitat els catalans haguéssim de triar entre una terna de candidats proposats pel senyor Rajoy. Un disbarat.

I per què el títol de Hong Kong com a símptoma? Les promeses que ara les autoritats comunistes de Pequín insinuen que no es compliran m’han fet pensar en les generoses promeses que David Cameron i altres líders polítics britànics van fer als escocesos pocs dies abans del referèndum, quan les enquestes donaven un empat tècnic i els unionistes corrien el risc de perdre’l. Però ara que han guanyat, i cal dir que ho han fet amb autoritat, ja insinuen allò de donde dije Digo, digo Diego. Alex Salmond, l’exprimer ministre d’Escòcia que va dimitir per haver perdut el referèndum, ja ha anunciat que s’està plantejant que el seu partit, l’Scottish National Party que encara lidera i que té majoria absoluta al Parlament d’Edimburg, promogui una declaració unilateral d’independència. Poca broma.

Amenaces impresentables d’un exfiscal

Han passat ja dues setmanes però penso que és un fet molt greu que no es pot passar per alt. L’exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José María Mena, un persona a la que la jubilació no li ha rebaixat el seu conegut ressentiment social i polític, va amenaçar autoritats polítiques i administratives, funcionaris públics i també particulars (aquest seria el grup en el que estaria inclòs l’autor d’aquest article) de ser acusats d’un delicte si seguien col·laborant en la consulta del 9 de novembre quan el Tribunal Constitucional d’Espanya l’hagués aparcat provisionalment. Convé recordar un petit detall: quan el senyor Mena va proferir aquestes amenaces ni tan sols s’havia signat el decret de convocatòria de la consulta, és a dir, ell ja s’anticipava al text del decret, que no coneixia, i a la resolució del TC, que tampoc.

Amb les impresentables amenaces d’aquest jubilat sarrianenc una cosa va quedar clara, i és que fins i tot un exfiscal en cap de Catalunya admetia, tot i que sense dir-ho expressament, que a Espanya no hi ha separació de poders, doncs donava per fet quina seria la decisió del TC no només abans que aquesta es fes pública sinó fins i tot abans que la llei es fes pública. No és cap novetat, alguns això ho hem dit sempre, però és bo que ara també ho vagin admetent les persones que teòricament hi entenen més. El fet greu és que a Espanya no hi ha separació de poders. I després encara diuen que en aquest país hi ha una democràcia equiparable a la dels nostres veïns. Va, home, va!

I tot indica que els corruptes tornaran a guanyar les eleccions

(El Mundo d’avui)

(El País d'avui)

Se’n foten del poble, ens roben a la cara sense cap vergonya i... totes les enquestes diuen que els corruptes i col·laboradors necessaris tornaran a guanyar. Quin fàstic!

No és religió, només és política

(Foto: Guillem Carbonell)

Aquest blog no tracta mai sobre religió i no tinc cap intenció de saltar-me la tradició. Així, encara que el títol d’aquest comentari a algú li pugui suggerir el contrari, avui tampoc parlaré de religió; em limitaré a parlar de política i societat. Per exemple, de la política que es fa des dels púlpits de determinades esglésies i catedrals, així com la que els bisbes espanyols fan des del faristol de la Conferencia Episcopal Española. Aquests són, però, uns polítics força peculiars, i és que com que no s’han presentat a les eleccions no tenen cap legitimitat democràtica per pretendre representar la ciutadania. Espero que se m’entengui, no estic negant als bisbes el dret a fer reivindicacions polítiques però, això sí, sempre que no pretenguin fer-ho en nom de la societat. No cal dir que, com qualsevol ciutadà, els bisbes tenen tota la legitimitat per parlar en nom propi i/o en nom de la seva feligresia particular, però no en nom de la societat espanyola en general, com passa massa sovint.

Membres molt significats de la cúpula directiva de la CEE semblen, per sobre de tot, polítics. Si més no, tot sovint actuen com a tals. I si ho volem concretar una mica més, diria que els que fan més soroll mediàtic actuen com a polítics de la dreta més extrema. Repeteixo, no parlo de religió sinó de política. Les proclames del bisbe Juan Antonio Reig Pla, moltes de les quals no tenen res a veure amb la religió, generen vergonya aliena a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat intel·lectual i/o social. Diuen que Rouco Varela està feliçment jubilat, però es diu menys que la seva lamentable petjada política segueix dominant la cúpula de la CEE. Ara mateix em vénen al cap les seves provocadores proclames en contra de les legítimes aspiracions polítiques d’una bona part de la societat catalana. No fa gaires dies hi van tornar, contraposant la sensibilitat independentista de molts catalans a uns inexistents arguments morals en favor de la unitat d’Espanya.

Els escàndols de pederàstia i, naturalment, segueixo sense parlar de religió, sorgeixen ara com a bolets. No és que n’hi hagi més que abans sinó que ara hi ha un Papa que, per fi, s’ha enfrontat al problema de cara i sense tremolar-li el pols, caigui qui caigui. Els últims casos coneguts fins ara:  la detenció de l'exnunci del Vaticà a Santo Domingo per pederasta i la destitució fulminant d’un bisbe del Paraguai que ha estat apartat del càrrec per encobriment flagrant i continuat de capellans pederastes. Repeteixo, aquests casos no tenen res a veure amb la religió, i cal denunciar-los i deixar d’amagar el cap sota l’ala com s’ha fet fins ara. Tinc la sensació que en aquests moments el Papa Francesc va molt per davant d’alguns bisbes i capellans que, amb l’excusa d'intentar evitar l'escàndol i que hi hagi soroll mediàtic, segueixen sent partidaris d’ignorar el problema i seguir mirant cap a una altra banda.

Dit tot això, em va sorprendre agradablement l’acte reivindicatiu protagonitzat dimarts passat per uns monjos de Montserrat que portaven cartells de “VOLEM VOTAR” en favor del dret dels catalans a decidir el nostre futur. Fixeu-vos, però, en la diferència que hi ha entre l’acte de Montserrat i les reivindicacions que dèiem abans. Els monjos s’expressaven no en nom de la societat, que és molt diversa i hi ha de tot, i ni tan sols ho feien en nom de la comunitat benedictina de Montserrat. Ho feien en nom propi.

El president Mas i el MUE

El MUE, és a dir, el “Movimiento Unionista Español” format per la majoria dels partits polítics, organitzacions patronals i sindicals, mitjans de comunicació, de dretes i d’esquerres, etc. acusa el president Mas de ser l’únic dolent de la pel·lícula, i amaga als espanyols que el president Mas no està sol, ni molt menys. El MUE amaga que el president Mas té el suport de més de les tres quartes parts dels diputats del Parlament, de més del noranta per cent dels ajuntaments catalans, de les quatre diputacions catalanes i de la majoria dels consells comarcals i, last but not least, d’una part molt significativa de la societat civil de Catalunya.

Per tant, és evident que el president Mas no està sol sinó que té al seu costat la majoria del poble. En conseqüència, el que el MUE anomena la deriva independentista de Mas no és un caprici del president Mas, com ells no es cansen mai de repetir, dia sí i dia també, sinó que és fruit de la voluntat majoritària del poble de Catalunya, políticament liderat, això sí, pel seu president, com no podria ser d’altra manera. Això és exactament així i el demés són trons. Tots ho sabem, ells tampoc ho ignoren, però el MUE prefereix no explicar la realitat als espanyols. Un engany més, i van...

Els governants de Sarrià

Dijous passat es va celebrar l’Audiència Pública de Sarrià-Sant Gervasi, que és l’àmbit on els veïns estan convocats per fer preguntes al regidor del districte. Van prendre la paraula per preguntar deu persones provinents de diferents barris del districte, i van plantejar preguntes, queixes i situacions molt diversos. Entre aquestes intervencions i les respostes del regidor tot plegat va durar 35 minuts de rellotge, és a dir, una mitjana de tres minuts i mig per tema plantejat. Al meu entendre, hi havia pressa per donar per acabada la sessió, i moltes ganes de cobrir l’expedient de la participació ciutadana. Algunes respostes no van ser considerades suficients, i d’altres van incloure una dosi de prepotència, totalment gratuïta, impròpia de qui està al servei del ciutadà que li paga el sou. Massa sovint alguns tenim l’estranya sensació que el polític i/o el funcionari pensa que ha de ser al revés, que és el ciutadà qui s’ha de posar al seu servei. Val a dir que a la sortida diverses persones em comentaven haver tingut aquesta mateixa sensació.

Parlo de prepotència perquè em sembla que és el mot que defineix millor algunes intervencions del regidor com, per exemple, quan va tractar el tema dels pipicans. Fins a cinc vegades ens va assegurar que no es faran mai més pipicans al barri, i gairebé ens va exigir que no li preguntéssim mai més sobre el tema. L’actual equip de govern considera que aquest invent s’ha demostrat poc efectiu i, segons el regidor, aquest ajuntament s’ha proposat rectificar una mala mesura heretada de governs anteriors. Fins aquí res a dir, però no li calia utilitzar un to dur i diria que molest amb ves a saber qui; semblava que el regidor ens estès renyant. Va insistir més d’una vegada amb el “mai més”, com donant a entendre que ells seran al govern “per sempre”. La realitat és que el “mai més” només el tenim garantit fins el proper mes de maig, quan hi hauran les eleccions municipals. I a partir de llavors, ja es veurà. Ni el regidor ni ningú ens pot garantir qui ens governarà a partir del mes de maig. Una mica d’humilitat no fa mal a ningú, ni tan sols al regidor del districte.

No puc tancar aquestes notes sense haver de comentar de nou la manca de puntualitat d’aquests actes. Ja em vaig queixar en el Consell de Districte del mes de juny, i el conseller em va respondre que “justament la meva característica és que arribo abans d’hora”. Aquesta vegada el retràs no va ser tan exagerat, l’acte va començar només dotze minuts més tard de l’hora anunciada. La majoria dels assistents suposo que també teníem altres coses a fer, però vam arribar a l’hora, mentre que el regidor del districte va entrar a la sala amb dotze minuts de retràs. Una vegada més ningú es va disculpar. Segueixo pensant que això no deixa de ser una evident descortesia pels que arriben a l’hora tot i que, insisteixo, començar els actes a l’hora que toca no és només un tema de cortesia sinó d’exigència ètica. No s’hi val a fer discursos sobre la modernitat de la nostra ciutat, com els que aquests dies fa l’alcalde en el seu periple per la Xina i els Estats Units, i no imposar-ho a casa seva. Per cert, demà hi ha convocat un nou Consell de Districte, i jo hi arribaré puntual, com sempre que tinc ocasió d’anar-hi. Esperem que el regidor, també.