.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 4 de març de 2008

Periodistes i polítics

Fa uns anys vaig llegir una dita que deia: “no li diguis a la meva mare que sóc periodista, que la pobra està convençuda de que toco el piano en una casa de barrets”. Llavors vaig pensar que es tractava d’una exageració sense cap base. Aclareixo que encara que no sóc periodista cada dia que passa m’adono que l’autor potser no anava tan desencaminat.

El periodisme és una professió que darrerament, almenys en l’àmbit de la política, s’ha anat degradant força. No és cap secret que els polítics ho volen controlar tot incloent-hi molt especialment els missatges que donen i els seus missatgers. Això s’evidencia encara més durant les campanyes electorals, amb normes abusives de tota mena per part dels intocables aparells dels partits. En refereixo a mesures tan fora de lloc com ara la prohibició d’entrada de cameres de TV als mítings i altres precaucions per l’estil que alguns consideren no només insultants per a la professió sinó antidemocràtiques.

L’autor d’aquest blog no seria tan dràstic. Al cap i a la fi un míting no deixa de ser un acte privat en un lloc privat. Vull pensar que encara que l’acte tingui lloc en un equipament públic els partits paguen un lloguer de mercat per utilitzar-lo, i per tant seria d’aplicació allò de que a casa seva cadascú convida a qui vol i fa el que li sembla (sempre que no molestí els veïns, és clar).

Altra cosa són les compareixences polítiques sense preguntes, les mal anomenades rodes de premsa sense preguntes. Els llocs on solen convocar-se aquests actes tan peculiars solen ser les sèus oficials de qualsevol organisme públic, aquells que paguem entre tots, com ara ajuntaments, conselleries, ministerios, generalitats (en plural, sí, a València també hi són molt afeccionats), empreses que depenen del pressupost públic i altres pessebres per l’estil.

S’ha de començar afirmant que si en una roda de premsa no s’admeten preguntes ja no és una roda de premsa; és una altra cosa. I això ja són figues d’un altre paner doncs, com dèiem abans, no es tracta d’actes privats sinó d’actes públics que es convoquen a llocs públics per personatges que viuen del diner públic. L’acte consisteix en que el polític de torn convoca la premsa i deixa anar el seu rotllo (molt sovint llegit i, massa sovint també, sense interès periodístic), i tot seguit marxa sense que se li puguin fer preguntes ni demanar aclariments sobre la seva intervenció.

Si en el nostre entorn busquéssim l’origen d’aquesta moda perversa que darrerament s’ha anat popularitzant, potser arribaríem a aquella resposta que tanta gràcia feia a alguns (la veritat, a altres no ens en feia cap) quan el president Pujol contestava les preguntes que se li feien amb l’expressió “això no toca”, com volent desacreditar en públic al periodista que gosava preguntar. No és el polític qui ha de jutjar el que toca preguntar. Tocar, el que se’n diu tocar, toca tot; el periodista té l’obligació de preguntar tot allò que pensa que pot interessar als seus lectors. Si el polític que té al davant no vol contestar que ho digui sense excuses i sense voler donar lliçons del que toca i del que no.

No he entès mai que els periodistes es degradin fins al punt d’acceptar aquesta perversitat, no he entès mai que coi hi van a fer a aquests actes sense preguntes en els que abans d’anar-hi ja saben que no hi podran intervenir. Si només hi van a recollir el text de la compareixença o a posar la gravadora sobre el faristol, els mitjans hi podrien enviat un missatger que faria la mateixa feina amb menys cost i segurament amb més rapidesa. (Tinc entès que els missatges motoritzats solen cobrar bastant menys i córrer bastant més que els periodistes).

Si els periodistes es posessin d’acord i decidissin deixar d’anar a aquests actes, la compareixença sense preguntes desapareixeria molt aviat de mort natural, i aquests actes quedarien reduïts a la tramesa als mitjans per correu electrònic del corresponent comunicat de premsa. Entre altres avantatges, hi hauria un estalvi important de temps i diners i a la vegada augmentaria una mica l’autoestima d’aquests professionals.