.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 14 de març del 2008

La representació “distorsionada” d’alguns partits polítics al parlament espanyol

Sovint els dos grans partits nacionalistes espanyols (PSOE i PP) es lamenten, sense cap raó, de que la seva representació parlamentària, en número de diputats, està distorsionada a la baixa degut a l’excessiva representació parlamentària dels partits nacionalistes de la perifèria. Aquesta musiqueta es va repetint elecció rera elecció i com que ningú la rebat amb xifres sembla que sigui veritat. Doncs no ho és.

Amb una simple calculadora es demostra que si s’apliqués al peu de la lletra allò tan democràtic de que cada vot té el mateix valor, aquesta teoria recurrent és més falsa que un d’aquells rellotges copywatch d’or i brillants que pots comprar a Hong Kong per no més de quinze euros.

Al parlament espanyol hi ha 350 diputats (100%). Diumenge passat el PSOE va treure el 43.64% dels vots que, matemàticament parlant, hauria d’equivaler a 153 diputats (43.64 x 350 : 100). En canvi, la llei electoral vigent n’hi ha atorgat 169, setze més dels que li tocarien.

El PP va treure el 40.11% dels vots que, matemàticament parlant, hauria d’equivaler a 140 diputats (40.11 x 350 : 100). En canvi, la llei electoral vigent n’hi ha atorgat 154, catorze més dels que li tocarien.

És a dir, entre el PP i el PSOE que tant es queixen, tenen 30 diputats més dels que matemàticament els correspondria. És a dir, els dos grans partits espanyols disposen al parlament de la representació que els correspon segons el vot obtingut més una propina legal del 8.5%. Sempre fan el ploramiques però, de fet, no només no en surten perjudicats sinó que en són els dos grans beneficiats.

Per no allargar-ho massa amb tots els partits de l’arc parlamentari, ara podem fer els mateixos càlculs amb els dos partits nacionalistes catalans:

CiU va treure el 3.05% dels vots que, matemàticament parlant, equival a 11 diputats (3.05 x 350 : 100). En canvi, la llei electoral vigent n’hi ha atorgat només 10, un menys dels que li tocarien. CiU és un dels partits perjudicats, se li escatima el 9% de la representació parlamentària que matemàticament li correspondria. Podem dir també que si només s’apliqués la matemàtica, sense correccions polítiques, CiU tindria un 10% més de diputats.

Esquerra va treure l’1.17% dels vots que, matemàticament parlant, hauria d’equivaler a 4 diputats (1.17 x 350 : 100). En canvi, la llei electoral vigent n’hi ha atorgat només 3, un menys dels que li tocarien. Esquerra és un altre dels partits perjudicats, se li escatima el 25% de la representació parlamentària que matemàticament li correspondria. Podem dir també que si només s’apliqués la matemàtica, sense correccions polítiques, Esquerra tindria un 33% més de diputats.

Per tant, la teoria de que els partits nacionalistes de la perifèria estan excessivament representats en detriment dels dos grans partits nacionalistes espanyols és més falsa que un euro rus. No només no és així sinó que unes senzilles operacions matemàtiques ens demostren que esdevé exactament el contrari.

Si algú encara no ho veu clar pot fer la prova del 9 partint del número de vots en lloc dels percentatges, i es trobarà amb els següents resultats: el PSOE ha necessitat 65.471 vots per obtenir un diputat, el PP 66.470, CiU 70.392 i Esquerra 98.824.

La meva conclusió és que la llei electoral està mal feta, però no en el sentit que pretenen els dos grans partits nacionalistes espanyols sinó exactament en el sentit contrari. Però es clar, aquests dos grans partits són els únics que tenen la capacitat numèrica de fer les lleis i, sempre que poden, se les fan a mida.