Tots han guanyat, sense excepció. Tots tenen algun paràmetre per demostrar que comparant les xifres d’ara amb les de fa quatre anys, o amb les de fa dotze anys, o amb les del veí, o amb el que convingui, ells han millorat. Si no han millorat en vots ho han fet en escons, o justament al inrevés. I alguns parlaran de la molt remarcable millora de percentatges, i si no hi ha cap millora en aquest aspecte donaran la culpa als abstencionistes que es van quedar a casa, i es quedaran tan amples.
Si l’abstenció ha estat massa elevada, els uns diran que el votant sociata es va quedar a casa degut a la pluja, i si no ha plogut el culpable serà el fred o el vent, però sempre es troba un culpable meteorològic que justifica l’abstenció. Llavors els altres respondran que el votant pepero no va votar perquè va anar a la platja aprofitant el bon temps. I si no hi ha cap fenomen meteorològic remarcable, sortirà el president Montilla (ja hi té una certa pràctica) i dirà que la gent no vota perquè ja està satisfeta amb el que hi ha.
En cas que no hi hagi res més positiu a comentar, sempre troben un col·legi electoral d’un barri determinat d’una ciutat concreta on han experimentat una millora considerable comparant-ho amb... el que sigui. I si tot i això encara no surten els números, sempre apel·len a que s’ha d’esperar a disposar dels resultats del vot per correu, o del escrutini definitiu, o qualsevol altra excusa per l’estil.
Sempre és així, cada cop que hi ha eleccions assistim a aquests happenings surrealistes dels partits. Sempre s’obren ampolles de cava català (en públic) i de champagne francès (privadament), encara que no hi hagi res a celebrar. I que no hi faltin unes olives i unes patates xips en el primer cas (per a los que creen), i unes racions generoses de jabugo i caviar iraní en el segon (es a dir, per a los que están en el secreto), en una nova demostració que les necessitats gastronòmiques de les cúpules dels partits no han de ser necessàriament coincidents amb les de la militància de base.
Ara els “a” ja han començat a proclamar que per pactar amb “b” exigiran la lluna i que moltes estrelles són irrenunciables, i els “b” els respondran ofesos que el seu programa electoral és intocable i serà la base de qualsevol futura negociació amb “a”. Els dirigents faran veure que parlen molt seriosament i que es creuen tot allò que, amb aparent convicció, deixen anar des del faristol rodejats d'uns quants fidels. Hagi passat el que hagi passat i encara que la diguin molt grossa, mai arriben a posar-se vermells. Acostuma a ser gent de l’ofici i es nota.
Si l’abstenció ha estat massa elevada, els uns diran que el votant sociata es va quedar a casa degut a la pluja, i si no ha plogut el culpable serà el fred o el vent, però sempre es troba un culpable meteorològic que justifica l’abstenció. Llavors els altres respondran que el votant pepero no va votar perquè va anar a la platja aprofitant el bon temps. I si no hi ha cap fenomen meteorològic remarcable, sortirà el president Montilla (ja hi té una certa pràctica) i dirà que la gent no vota perquè ja està satisfeta amb el que hi ha.
En cas que no hi hagi res més positiu a comentar, sempre troben un col·legi electoral d’un barri determinat d’una ciutat concreta on han experimentat una millora considerable comparant-ho amb... el que sigui. I si tot i això encara no surten els números, sempre apel·len a que s’ha d’esperar a disposar dels resultats del vot per correu, o del escrutini definitiu, o qualsevol altra excusa per l’estil.
Sempre és així, cada cop que hi ha eleccions assistim a aquests happenings surrealistes dels partits. Sempre s’obren ampolles de cava català (en públic) i de champagne francès (privadament), encara que no hi hagi res a celebrar. I que no hi faltin unes olives i unes patates xips en el primer cas (per a los que creen), i unes racions generoses de jabugo i caviar iraní en el segon (es a dir, per a los que están en el secreto), en una nova demostració que les necessitats gastronòmiques de les cúpules dels partits no han de ser necessàriament coincidents amb les de la militància de base.
Ara els “a” ja han començat a proclamar que per pactar amb “b” exigiran la lluna i que moltes estrelles són irrenunciables, i els “b” els respondran ofesos que el seu programa electoral és intocable i serà la base de qualsevol futura negociació amb “a”. Els dirigents faran veure que parlen molt seriosament i que es creuen tot allò que, amb aparent convicció, deixen anar des del faristol rodejats d'uns quants fidels. Hagi passat el que hagi passat i encara que la diguin molt grossa, mai arriben a posar-se vermells. Acostuma a ser gent de l’ofici i es nota.
Ah! M’oblidava de dir que tots sense excepció diran també que el poble ha parlat i que el poble no s’equivoca mai. I encara que ja ha quedat clar que tots han guanyat, aquells que menys hagin guanyat (entre nosaltres, els que ocupen amb tot mereixement el podi dels perdedors) diran que prenen bona nota dels resultats. És a dir, passarà el que ha passat sempre des de fa trenta anys. Per no ser, els polítics que tenim no són ni originals.
