.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 27 de març de 2008

“No voy a decir ni mu” (Bono)

Me’l crec. Me’l crec a pies juntillas. Ara no dirà ni mu. No té cap necessitat de dir res. A més, aquest só, “mu”, només el deixen anar els cabestros i Bono evidentment no és un cabestro, ell sempre ha dit que és el fill d’un falangista, i un cabestro no pot ser fill d’un falangista.

És evident que José Bono serà el proper president del parlament espanyol. Així ho vol Zapatero i així ho vol ell mateix. Amb aquestes dues voluntats n’hi ha prou. Duran (CiU) mareja la perdiu i fa veure no sé què i ens diu que encara no ho té clar, però se li escapa el riure per sota el nas. De fet, el que voti CiU és irrellevant. Ell sap millor que ningú que en els propers quatre anys Bono el presidirà com a diputat, li agradi a Duran o no (no queda massa clar si li agrada o no), li agradi a Mas o no (sembla que no li agrada gaire), li agradi a Pujol o no (diu que no li agrada gens).

Que com ho sé? Molt senzill. Abans de les eleccions uns candidats de la franquícia catalana del PSOE, entre els que hi havia la doctora Chacón, ara ja tots ells diputats electes, van assegurar que Bono no seria president del parlament espanyol. Va ser la senyal, la prova del 9. De seguida ho vaig veure clar; Bono seria president, evidentment amb els vots favorables de tots els diputats de la franquícia. Todos a una.

Convé recordar que els diputats de la franquícia es caracteritzen per dir aquí una cosa i allà la contraria. Ja ens els coneixem. Estatut de Catalunya. Papers de Salamanca. Balances fiscals. Presidència de Bono. I podríem seguir amb molts exemples més. Ells fan el seu paper i es pensen que queden la mar de bé amb tothom. Ells saben molt bé qui mana, i qui mana és al carrer Ferraz de Madrid i no al carrer Nicaragua de Barcelona. Aquí sí, allà no. Allà sí, aquí, no. És el paper que tenen reservat a la política estatal (ells en diuen nacional), el seu trist paper. En cas de conflicte entre Catalunya i Espanya ells ho tenen clar: Espanya.

A mi, particularment, m'il·lusiona la perspectiva de quatre anys amb un Bono dient i fent de les seves. Segur que serà infinitament més divertit que el seu predecessor, Manuel Marín, sempre tan seriós, sempre amb aquell posat d’emprenyat. Amb Bono serà molt diferent. Segur que ens ho passarem bé.

Que què? Que amb Bono a la presidència del Parlamento no es podrà parlar català a Madrid? I? Amb tota franquesa, a mi el que m’agradaria es que es pogués parlar català amb normalitat al Caprabo de sota a casa, a l’agencia de la Seguridad Social de dues cantonades més avall, al BBVA del carrer del costat, a l’Hospital Vall d’Hebron, a l’oficina on ens fan els passaports, al control de seguretat de l’aeroport de Barcelona, en aquell restaurant (quasi tots), etc. Però un cop surts de Catalunya ho tinc clar. A Roma s’ha de parlar italià, a Paris s’ha de parlar francès, i a Madrid s’ha de parlar espanyol. És el que toca.

Referint-se a Bono, el diputat Erkoreka (EAJ-PNV) va dir que "es bueno que los cabestros estén bien acotados. A los animales mansos se les puede dejar pasar con libertad, pero los cabestros, o están bien acotados, o pueden hacer mucho daño, sobre todo a su dueño". Bono va contestar que "no voy a insultar a nadie", i per si no havia quedat prou clar va afegir "no voy a decir ni mu". Genial! Va ser la prova de que ja se sentia president. El nomenament oficial vindrà d’aquí uns quants dies però ell ja actua com si ho fos.