Aquesta pregunta és ja un clàssic que surt cada cop que hi ha eleccions, i la resposta és depèn. I de què depèn? Depèn de diversos factors. Posarem uns exemples.
A les eleccions de diumenge que ve al parlament de la nació veïna es vota, bàsicament, qui serà el proper president del govern d’Espanya. Sí, ja ho sé, la nostra democràcia no és presidencialista sinó parlamentària i, per tant, formalment, diumenge només és vota la composició d’un parlament de 350 escons, i qualsevol dels 350 diputats que surtin elegits pot ser escollit després president del govern. Però acceptada la teoria, la pràctica ens diu que es vota el president i molta gent va a votar només amb aquesta idea al cap.
Els que es decanten per votar als dos partits forans, és a dir, els que voten els partits que prenen les seves decisions a uns quants centenars de quilòmetres de distància, tenen clar que tant els fa que al capdavant de la seva llista els hi posin a la doctora Chacón com a la bilingüista Nadal. Ells saben que aquestes senyores només fan de corretja de transmissió dels seus senyoritus de Madrid, Zapatero i Rajoy.
Per altra banda, els que voten partits estrictament catalans, sense lligams forans, tenen clar també (o haurien de tenir-ho) que estan votant per un partit frontissa que, a partir de les vuit del vespre de diumenge, tindrà com a únic objectiu tractar de pactar amb algun dels dos grans partits espanyols, sovint a canvi de res i a vegades a canvi d’unes engrunes. Hi ha, això sí, la capacitat d’influència, però no sempre resulta fàcil fer una avaluació correcta i acurada del que això representa. Qui en unes eleccions al parlament espanyol encara tingui dubtes de que aquest és el trist paper reservat als petits partits nostrats de la perifèria peninsular potser s’hauria de posar ulleres.
Està, però, molt estesa la teoria que diu que en unes eleccions municipals, i especialment en ciutats i pobles no massa poblats, no es vota la llista, no es vota el partit, sinó que es vota la persona que hi ha al capdavant i que, previsiblement, ocuparà l’alcaldia en cas de guanyar la seva llista. Sempre es posa l’emblemàtic exemple de Sabadell. A Sabadell sempre hi ha hagut comunistes però tampoc són tants, com a tot arreu. Es dóna el cas, però, que durant molts anys guanyava sempre i per majoria absoluta la llista dels comunistes. L’explicació era que al capdavant d’aquella llista hi havia l’Antoni Farrés, i la gent no votava als comunistes sinó que ho feia pel senyor Farrés. Fins i tot el votava aquella àvia tan conservadora i benestant que tenia el seu capital invertit en accions del Sabadell (tal com es coneix allà l’emblemàtic i més que centenari Banc de Sabadell), i cada any anava a tallar el cuponet. Si el senyor Farrés hagués decidit un dia presentar-se en una llista que es digués els amics d’Antoni Farrés no tinc cap dubte que també hagués guanyat per golejada. Tot va ser que l’Antoni Farrés ho deixés, que abandonés la política, i la llista dels comunistes va deixar de ser la protagonista de la política sabadellenca i va tornar al lloc que li correspon.
A les eleccions de diumenge que ve al parlament de la nació veïna es vota, bàsicament, qui serà el proper president del govern d’Espanya. Sí, ja ho sé, la nostra democràcia no és presidencialista sinó parlamentària i, per tant, formalment, diumenge només és vota la composició d’un parlament de 350 escons, i qualsevol dels 350 diputats que surtin elegits pot ser escollit després president del govern. Però acceptada la teoria, la pràctica ens diu que es vota el president i molta gent va a votar només amb aquesta idea al cap.
Els que es decanten per votar als dos partits forans, és a dir, els que voten els partits que prenen les seves decisions a uns quants centenars de quilòmetres de distància, tenen clar que tant els fa que al capdavant de la seva llista els hi posin a la doctora Chacón com a la bilingüista Nadal. Ells saben que aquestes senyores només fan de corretja de transmissió dels seus senyoritus de Madrid, Zapatero i Rajoy.
Per altra banda, els que voten partits estrictament catalans, sense lligams forans, tenen clar també (o haurien de tenir-ho) que estan votant per un partit frontissa que, a partir de les vuit del vespre de diumenge, tindrà com a únic objectiu tractar de pactar amb algun dels dos grans partits espanyols, sovint a canvi de res i a vegades a canvi d’unes engrunes. Hi ha, això sí, la capacitat d’influència, però no sempre resulta fàcil fer una avaluació correcta i acurada del que això representa. Qui en unes eleccions al parlament espanyol encara tingui dubtes de que aquest és el trist paper reservat als petits partits nostrats de la perifèria peninsular potser s’hauria de posar ulleres.
Està, però, molt estesa la teoria que diu que en unes eleccions municipals, i especialment en ciutats i pobles no massa poblats, no es vota la llista, no es vota el partit, sinó que es vota la persona que hi ha al capdavant i que, previsiblement, ocuparà l’alcaldia en cas de guanyar la seva llista. Sempre es posa l’emblemàtic exemple de Sabadell. A Sabadell sempre hi ha hagut comunistes però tampoc són tants, com a tot arreu. Es dóna el cas, però, que durant molts anys guanyava sempre i per majoria absoluta la llista dels comunistes. L’explicació era que al capdavant d’aquella llista hi havia l’Antoni Farrés, i la gent no votava als comunistes sinó que ho feia pel senyor Farrés. Fins i tot el votava aquella àvia tan conservadora i benestant que tenia el seu capital invertit en accions del Sabadell (tal com es coneix allà l’emblemàtic i més que centenari Banc de Sabadell), i cada any anava a tallar el cuponet. Si el senyor Farrés hagués decidit un dia presentar-se en una llista que es digués els amics d’Antoni Farrés no tinc cap dubte que també hagués guanyat per golejada. Tot va ser que l’Antoni Farrés ho deixés, que abandonés la política, i la llista dels comunistes va deixar de ser la protagonista de la política sabadellenca i va tornar al lloc que li correspon.
