Oficialment, l’anomenada jornada de reflexió toca demà dissabte però en el meu cas particular la reflexió de cara a diumenge ja la dono per acabada. Sóc un ferm partidari de no deixis mai per demà allò que puguis fer avui. Tant és així que demà dissabte, encara que només sigui per avançar-me al que diran dilluns els mitjans de comunicació privats, en aquest blog ja hi trobareu la crònica post-electoral de diumenge.
Parlo només dels mitjans privats ja que els públics són, en el nostre país, òrgans de propaganda més o menys encoberta del partit que hi ha al poder. És a dir, dilluns els públics diran només el que convingui als seus mentors polítics, encara que això els allunyi de la realitat. Com s’ha dit abans, el grau de dependència varia en funció de cada cas concret però hem d’admetre que, dissortadament, això és el que hi ha. Potser algun dia prendrem el model professional de la BBC i tindran més credibilitat que ara. Potser.
Tal com vaig explicar aquí, m’he pres un mes sencer de reflexió, no durant totes les hores del dia però sí alguns minuts de tant en tant, minuts que han estat més que suficients per arribar a una conclusió definitiva. Ara ja ho tinc clar i demà passat aniré a votar sense els típics dubtes de darrera hora que se m’han presentat altres vegades.
Definitivament no votaré en blanc per dos motius. Per una banda la representació parlamentària del vot en blanc se l’apropien legalment els partits parlamentaris, en una prova més de que la llei està mal feta. Per altra banda no vull que el meu veí, president de la taula on em toca votar, sàpiga que he optat per aquesta opció que, tal com s’explica aquí, és l’única possibilitat de vot no secreta. Votar en blanc seria fer saber al meu veí, president de taula, que voto en blanc, i això ni m’agrada, ni és democràtic ni té cap lògica. Els polítics professionals saben que hi ha aquest problema però no fan res per donar-hi una solució perquè no els interessa.
Dels partits tradicionals (tant els que cuinen a Madrid com els que ho fan a Barcelona) aquest cop en tornaré a prescindir doncs per un motiu o un altre no n’hi ha cap que m’acabi de fer el pes. Tots coixegen d’alguna/es cosa/es i, a més, per acabar-ho d’arrodonir, ens hi posen uns caps de llista sovint tan impresentables que no s’acaba d’entendre. Si hi haguessin llistes obertes... però no és el cas. Encara no és el cas.
Queden els partits més petits, aquells que avui encara són extraparlamentaris però que aspiren amb més ganes que mitjans a deixar de ser-ho tan aviat com sigui possible. Ei, hi ha molta varietat, n’hi ha de tots colors, des dels extrems políticament més oposats fins a frikis de tota mena i condició. Finalment n’he triat un que m’ha convençut de forma suficient per donar-los el meu vot. Els promotors d’aquesta llista, des dels escons que es comprometen a deixar buits si n’obtenen algun, propugnen actuar com a insubmisos del sistema, en espera d’una sèrie de millores mínimes del funcionament democràtic, millores que, al parer de molta gent, resulten imprescindibles. Ells confien que siguin precisament els partits tradicionals els que acabin per tirar endavant aquestes millores, quan s’adonin que això de que una part important dels escons parlamentaris quedi sense ocupar els anirà posant en evidencia davant la societat. Aquesta opció vindria a ser com una mena d’alternativa dels demòcrates descontents amb l’imperfecte sistema vigent.
Parlo només dels mitjans privats ja que els públics són, en el nostre país, òrgans de propaganda més o menys encoberta del partit que hi ha al poder. És a dir, dilluns els públics diran només el que convingui als seus mentors polítics, encara que això els allunyi de la realitat. Com s’ha dit abans, el grau de dependència varia en funció de cada cas concret però hem d’admetre que, dissortadament, això és el que hi ha. Potser algun dia prendrem el model professional de la BBC i tindran més credibilitat que ara. Potser.
Tal com vaig explicar aquí, m’he pres un mes sencer de reflexió, no durant totes les hores del dia però sí alguns minuts de tant en tant, minuts que han estat més que suficients per arribar a una conclusió definitiva. Ara ja ho tinc clar i demà passat aniré a votar sense els típics dubtes de darrera hora que se m’han presentat altres vegades.
Definitivament no votaré en blanc per dos motius. Per una banda la representació parlamentària del vot en blanc se l’apropien legalment els partits parlamentaris, en una prova més de que la llei està mal feta. Per altra banda no vull que el meu veí, president de la taula on em toca votar, sàpiga que he optat per aquesta opció que, tal com s’explica aquí, és l’única possibilitat de vot no secreta. Votar en blanc seria fer saber al meu veí, president de taula, que voto en blanc, i això ni m’agrada, ni és democràtic ni té cap lògica. Els polítics professionals saben que hi ha aquest problema però no fan res per donar-hi una solució perquè no els interessa.
Dels partits tradicionals (tant els que cuinen a Madrid com els que ho fan a Barcelona) aquest cop en tornaré a prescindir doncs per un motiu o un altre no n’hi ha cap que m’acabi de fer el pes. Tots coixegen d’alguna/es cosa/es i, a més, per acabar-ho d’arrodonir, ens hi posen uns caps de llista sovint tan impresentables que no s’acaba d’entendre. Si hi haguessin llistes obertes... però no és el cas. Encara no és el cas.
Queden els partits més petits, aquells que avui encara són extraparlamentaris però que aspiren amb més ganes que mitjans a deixar de ser-ho tan aviat com sigui possible. Ei, hi ha molta varietat, n’hi ha de tots colors, des dels extrems políticament més oposats fins a frikis de tota mena i condició. Finalment n’he triat un que m’ha convençut de forma suficient per donar-los el meu vot. Els promotors d’aquesta llista, des dels escons que es comprometen a deixar buits si n’obtenen algun, propugnen actuar com a insubmisos del sistema, en espera d’una sèrie de millores mínimes del funcionament democràtic, millores que, al parer de molta gent, resulten imprescindibles. Ells confien que siguin precisament els partits tradicionals els que acabin per tirar endavant aquestes millores, quan s’adonin que això de que una part important dels escons parlamentaris quedi sense ocupar els anirà posant en evidencia davant la societat. Aquesta opció vindria a ser com una mena d’alternativa dels demòcrates descontents amb l’imperfecte sistema vigent.
