D’aquí exactament un mes s’ha d’anar a votar. Qui vulgui, és clar. Anar a votar és recomanable però no és obligatori. La normativa diu que la reflexió s’ha de fer precisament el dia abans d’anar a votar. A mi no m’agrada que em diguin quan haig de fer les coses així que la reflexió la faig avui mateix, no un dia sinó un mes abans de la jornada electoral. Avançar la jornada de reflexió m’evita la contaminació de la campanya electoral. Té també l’avantatge que si veig que amb un dia no en tinc prou ho puc allargar uns quants dies més.
Fa anys que prescindeixo olímpicament de la campanya electoral i ho recomano a tothom. No en tinc cap necessitat, talment com si no existís, i mentalment parlant resulta molt saludable. Crec que no fa cap falta explicar-ne els motius, per massa obvis.
Sempre he votat, ni que fos en blanc. I no ho faig pas per considerar que votar sigui un deure ciutadà i tot allò que és diu de la festa de la democràcia i altres expressions encara més ridícules. Vaig a votar no pas en to festiu sinó per pur interès i convenciment. Quan es parla dels polítics sovint es diu que tots són iguals però a vegades veus molt clar que, tot i semblar-ho, alguns són una mica diferents. La importància del matís. És això el que es vota. I quan no s’hi veu cap diferència ni matis, sempre queda el recurs del vot en blanc, o de quedar-se a casa.
Algun cop, no em fa res reconèixer-ho, fins i tot he votat a la contra: he donat el vot a una llista determinada per dificultar que guanyi aquella altra. Al comentar-ho amb segons qui m’han renyat. Alguns puristes m’han arribat a dir que “això de votar a la contra és poc democràtic”. Sempre els responc que el que és poc democràtic és pontificar sobre quin vot és més o és menys democràtic, i tan amics. (Aprofitant l’avinentesa i seguint la teoria dels puristes, a Cuba tots els vots serien democràtics ja que només hi ha una llista, i un únic candidat per cada càrrec a escollir. Els dirigents cubans diuen sempre que la seva és una democràcia en estat pur. Patria o muerte, venceremos).
Respecte a votar en blanc i al marge del que deia en l’article d’abans d’ahir, fa temps vaig arribar a la conclusió que només beneficia als partits grans i perjudica als petits, i això tampoc m’agrada. Potser reconsideraré la meva postura el dia que la classe política decideixi respectar de veritat els votants que ho fan en blanc, i aquests tinguin també la seva pròpia representació parlamentària (*).
Evidentment no faré públic, i suposo que ningú s’ho esperava, el destí del meu vot, i menys en aquesta pàgina tan concorreguda. Diuen que el vot és secret i això s’ha de respectar. El que faig sempre que ho considero convenient és dir a quin partit no donaré el meu vot, i qui llegeixi regularment aquest blog ho ha pogut comprovar més d’un cop. De moment deixem-ho aquí, i seguim reflexionant sense presses. Tenim un mes per endavant.
Fa anys que prescindeixo olímpicament de la campanya electoral i ho recomano a tothom. No en tinc cap necessitat, talment com si no existís, i mentalment parlant resulta molt saludable. Crec que no fa cap falta explicar-ne els motius, per massa obvis.
Sempre he votat, ni que fos en blanc. I no ho faig pas per considerar que votar sigui un deure ciutadà i tot allò que és diu de la festa de la democràcia i altres expressions encara més ridícules. Vaig a votar no pas en to festiu sinó per pur interès i convenciment. Quan es parla dels polítics sovint es diu que tots són iguals però a vegades veus molt clar que, tot i semblar-ho, alguns són una mica diferents. La importància del matís. És això el que es vota. I quan no s’hi veu cap diferència ni matis, sempre queda el recurs del vot en blanc, o de quedar-se a casa.
Algun cop, no em fa res reconèixer-ho, fins i tot he votat a la contra: he donat el vot a una llista determinada per dificultar que guanyi aquella altra. Al comentar-ho amb segons qui m’han renyat. Alguns puristes m’han arribat a dir que “això de votar a la contra és poc democràtic”. Sempre els responc que el que és poc democràtic és pontificar sobre quin vot és més o és menys democràtic, i tan amics. (Aprofitant l’avinentesa i seguint la teoria dels puristes, a Cuba tots els vots serien democràtics ja que només hi ha una llista, i un únic candidat per cada càrrec a escollir. Els dirigents cubans diuen sempre que la seva és una democràcia en estat pur. Patria o muerte, venceremos).
Respecte a votar en blanc i al marge del que deia en l’article d’abans d’ahir, fa temps vaig arribar a la conclusió que només beneficia als partits grans i perjudica als petits, i això tampoc m’agrada. Potser reconsideraré la meva postura el dia que la classe política decideixi respectar de veritat els votants que ho fan en blanc, i aquests tinguin també la seva pròpia representació parlamentària (*).
Evidentment no faré públic, i suposo que ningú s’ho esperava, el destí del meu vot, i menys en aquesta pàgina tan concorreguda. Diuen que el vot és secret i això s’ha de respectar. El que faig sempre que ho considero convenient és dir a quin partit no donaré el meu vot, i qui llegeixi regularment aquest blog ho ha pogut comprovar més d’un cop. De moment deixem-ho aquí, i seguim reflexionant sense presses. Tenim un mes per endavant.
(*) Deixant vuits els escons corresponents al percentatge del vot en blanc. Exemple: parlament espanyol, amb 350 escons per adjudicar. Imaginem un 12% de vot en blanc = 42 escons que no s’ocuparien, 42 diputats menys, 42 sous i altres benèfiques de tota mena que ens estalviaríem. Conec almenys un partit, Escons Insubmisos (tenen una web mig endormiscada, i un blog més despert), que porta aquesta reivindicació com a principal proposta política. Algun partit més s’hi apuntaria a legislar en aquest sentit? Algun altre partit estaria disposat a promoure una llei que protegeixi el creixent numero de votants que ho fan en blanc?
