Aquest és el títol d’una òpera còmica en dos actes estrenada al Teatro della Canobbiana de Milà el 12 de maig de l’any 1832. Des de llavors ha plogut molt però a pesar de tota l’aigua caiguda aquesta òpera encara es representa amb el mateix èxit que el dia de l’estrena.
L’autor de la música és Gaetano Donizetti (1797-1848) i el llibret és de Felice Romani, basat en el llibret Le philetre d’Eugène Scribe. Hi destaca la coneguda ària per a tenor Una furtiva lagrima. Etc. etc. etc. Si a més els artistes que la representen són bons i el dia de la representació els surt una feina d’allò que se’n diu rodona i, per acabar d’arrodonir-ho, tens la sort de conèixer personalment algun dels que canten a l’escenari, amb tots aquests antecedents hi ha pràcticament garantia absoluta d’èxit.
Hi vàrem anar l’altre dia i, en efecte, va ser tot un èxit de públic i crítica. Teatre ple a vessar i gent que es va quedar fora sense poder-hi entrar. Llargs aplaudiments al acabar i tota la pesca.
Doncs com pot ser que amb tots aquests ingredients tan positius i altres que no s’expliquen per falta d’espai, a mi segueixi sense agradar-me l’òpera? Cada cop que he anat a l’òpera surto fent-me la mateixa pregunta. I no és que no m’agradi gaire, és que aquest gènere no m’agrada gens. Per més que busco no hi trobo el què. Algun cop ja he explicat que la meva cultura musical tendeix a zero, i penso que, en el fons, deu ser això. Mancances culturals, no és pot tenir tot.
L’autor de la música és Gaetano Donizetti (1797-1848) i el llibret és de Felice Romani, basat en el llibret Le philetre d’Eugène Scribe. Hi destaca la coneguda ària per a tenor Una furtiva lagrima. Etc. etc. etc. Si a més els artistes que la representen són bons i el dia de la representació els surt una feina d’allò que se’n diu rodona i, per acabar d’arrodonir-ho, tens la sort de conèixer personalment algun dels que canten a l’escenari, amb tots aquests antecedents hi ha pràcticament garantia absoluta d’èxit.
Hi vàrem anar l’altre dia i, en efecte, va ser tot un èxit de públic i crítica. Teatre ple a vessar i gent que es va quedar fora sense poder-hi entrar. Llargs aplaudiments al acabar i tota la pesca.
Doncs com pot ser que amb tots aquests ingredients tan positius i altres que no s’expliquen per falta d’espai, a mi segueixi sense agradar-me l’òpera? Cada cop que he anat a l’òpera surto fent-me la mateixa pregunta. I no és que no m’agradi gaire, és que aquest gènere no m’agrada gens. Per més que busco no hi trobo el què. Algun cop ja he explicat que la meva cultura musical tendeix a zero, i penso que, en el fons, deu ser això. Mancances culturals, no és pot tenir tot.
