Es veu que feia quinze anys que s’havia fet l’últim debat a dos d’aquestes característiques. Quasi tothom deia que desprès de tant temps de sequera de debats aquesta confrontació televisada no te la podies perdre de cap manera. Tot i que tinc la mala costum o la tendència desviada de fer el contrari del que diu tothom, ahir vaig fer una excepció i em vaig proposar fer l’esforç de veure l’espectacle que ens anunciaven des de feia dies, amb la ferma intenció de veure’l tot sencer. A les deu en punt em vaig situar davant de la tele. Ja no em va agradar que el moderador hagués de començar el gran espectacle donant tantes explicacions i parlant tant de la lletra petita que hi havia al darrere d’aquell programa. Vaig pensar que malament quan una pel·lícula te l’han d’explicar abans de veure-la. En definitiva, allò no era el debat que ens havien venut, allò eren dos monòlegs que s’anaven intercalant i que anaven dient les coses conegudes de sempre. La mateixa música que sentim des que fa quasi quatre anys va començar aquesta campanya electoral, però ara amb estèreo. Em vaig sentir una mica estafat (el que sortia a la pantalla no era la peli que deia la propaganda) però vaig procurar que l’estafa durés poc, no va arribar ni a vint minuts. No m’importa reconèixer que ho vaig deixar córrer aviat, m’adormia. Potser més tard la cosa es va animar però ja no ho vaig veure. Ara m’hauré de llegir els diaris per saber qui no ha guanyat i qui no ha perdut però sigui quin sigui el resultat em deixarà totalment indiferent. Per acabar, prometo que el segon debat, el de dilluns que ve, també intentaré mirar-me’l tot sencer. Si ho aconseguiré o no ja son figues d’un altre paner. La intenció és bona.
